un raconet d'escrits

2007-01-26T20:52:00.000Z

que días aquellos en que miraba la nieve y te veía reflejado
y ahora sólo quedan lágrimas, que se amontonan como copos
que no cesan de caer

·(sabes que aún sueño que un día volverás)·

2006-09-08T20:21:00.000+01:00

perdó
per ser l'estúpida que et continua estimant

perdó
per no fer-te cas pel que fa a l'última cosa que em vas demanar

perdó
per veure't encara tremolant en les llàgrimes que vessen dels meus ulls

perdó
per no haver aconseguit fer les paus d'una manera digne i decent

perdó
per la mala jugada d'aquest matí, no hi tenia cap dret

perdó per tot, sóc despreciable

perdó per la mentida...peró necessitava veure't

*no són escrits macos amb paraules dolces i rimes amb sentit, només són 4 frases per dir-te que ho sento

perdó

2006-09-08T20:12:00.000+01:00

M'agradaria tenir el valor suficient per poder agafar el mòvil i trucar-te per demanar-te perdó. Perdó per tot, peró ara per ara perdó per tot el que va passar ahir a la nit i sobretot aquest matí. Sé perfectament que no t'ho mereixes i que sóc una idiota per fer el contrari del que vull fer. Per cridar-li de mala manera al meu cor que es calli i obeïr l'esperit maligne i diabòlic que està al meu cap. Perqué jo el que vull és fer les paus, demanar-te perdó i no anar rient-me de tu i fen-te aquest tipus de putades.
Tens tot el dret a enfadar-te. Pega'm si vols. M'ho mereixo. De debó que m'ho mereixo. Amb aixó només he demostrat que ets tu el bo i honest i jo l'estúpida rencorosa. I m'esperava que la broma, si d'aquesta maldat se'n pot dir broma, fos el que et putegés. Seria del tot lógic.

..peró se m'ha esmicolat el cor quan m'has dit que no era la broma, si no la mentida el que et feia mal..

em sap molt de greu
sóc una idiota

d'aixó ja fa 4 anys

2006-09-07T14:27:00.000+01:00

Podria tancar-me a l'habitació contant els dies que fa que no et veig. Podria també passar-me hores plorant davant les teves fotos. No. No crec que calguin les fotografies. Les llàgrimes apareixen sense necessitat d'objectes o converses o missatges. Amb un sol record teu ja puc desfer-me en plors. Bé, és clar que també podria tancar-me en mi mateixa i viure en el passat, sense adonar-me de la realitat. Podria fer la tira de coses per continuar amargant-me tancada en el passat.
Peró en comptes d'aixó decideixo agafar un cami alternatiu. No és que em vulgui passar tota la vida darrera teu, ni molt menys. Peró no sóc de les que llencen ràpid la tovallola. Puc provar un últim intent. El definitiu. Val a dir que encara no l'he trobat. Ja que és l'últim ha de ser efectiu. No puc fallar aquest cop.
Sí, em sembla que sí. Fa uns anys hi vaig aprendre moltes coses. Ara em serviran. De fer els dos venim per allà, hi hem passat, sabem com funcien les coses al..Potser l'únic que he de fer és ser jo mateixa. Aixó és el que vaig aprendre aquell curs. Ja que no puc tornar-hi, fem que aquell any no fos en va =)

[si cal deixar els plors enrera i somriure com tu em vas dir, ho faré ^^ ]

...

2006-09-07T14:22:00.000+01:00

.

.

=) need to*

Contes de fades

2006-06-27T09:49:00.000+01:00

Vull creure que no ets tu
el príncep blau de conte de fades
que un dia vindrà a buscar-me a cavall
per dur-me amb ell a les quatre parts del món.

Tampoc vull creure que no seràs tu
qui em dongui aquell bes tan dolç com la mel
que em fagi embogir d'amor, desfent-me a poc a poc
entre els teus braços marcats pel nostre amor.

No et vull ni imaginar per un instant
agafant-me i rodejant-me, embolicant-me en seda
per després no deixar mai de xiuxiuejar-me
ben a prop, tendres promeses d'amor etern.

No vull creure-ho, si no veure-ho;
no vull imaginar'm-ho, si no recordar-ho.
Vull tenir-te tan a prop com ho està la neu
dels plors quan vessen.
Vull tenir la certesa que no deixaràs mai d'estimar-me
com aquell qui sap que mai deixaré de dir-te que t'estimo.

[NO EM DEIXEU ANONIMS OSTIA!]

need to*

desistint (*)

2006-06-08T17:24:00.000+01:00

El primer escriptor de la llista era Santiago Rusinyol i a partir del seu estil romàntic (romanticisme) he fet aixó:

He intentat veure clar en fosc,
En les estrelles consumides
La llum ja no és cap consol
Plors de nit són ja plors de dol.

Puc intentar creure en un màgic conjur,
Llegat valuós d’un record prou fort.
Extendre les ales i tancar-les en mi,
Abraçant cada llàgrima,
Silenciant amb plors per sempre
El desig de no veurem patir.

desistint (*)

2006-06-08T17:16:00.000+01:00

El primer escriptor de la llista era Santiago Rusinyol i en un dels links he vist que tenia un estil de romanticisme. Així que m'ha sortit aixó:

He intentat veure clar en fosc,
En les estrelles consumides
La llum ja no és cap consol
Plors de nit són ja plors de dol.

Puc intentar creure en un màgic conjur,
Llegat valuós d’un record prou fort.
Extendre les ales i tancar-les en mi,
Abraçant cada llàgrima,
Silenciant amb plors per sempre
El desig de no veurem patir.

desistint (*)

2006-06-08T16:58:00.000+01:00

El primer autor dels de la llista era Santiago Rusinyol i en un dels links he llegit que tenia un estil de romanticisme. Bé, a partir del que vam estudiar a la classe m'ha sortit aixó:

He intentat veure clar en fosc,
En les estrelles consumides
La llum ja no és cap consol
Plors de nit són ja plors de dol.

Puc intentar creure en un màgic conjur,
Llegat valuós d’un record prou fort.
Extendre les ales i tancar-les en mi,
Abraçant cada llàgrima,
Silenciant amb plors per sempre
El desig de no veurem patir.

imu*

2006-05-26T14:35:00.000+01:00

Crec que allò de que si tu marxaves a l'escola industrial o a la Massana jo marxava a l'insti un altre cop, no es podrà cumplir. I em fot eh?! T'enrecordes el dia que ho vam dir??!! I tu dient-me: doncs marxa a l'insti!! jaja Però dp em van dir: no, et kedes al cole. i jo em vaig haver d'aguantar.
I el dia de la Festa Major, amb la veu de l'Èric dient allò de moments que dificilment es repetiran i les fotos de tots, ja ens vam kedar tovetes. I dp al lavabo em va pillar la plorera xk et vaig veure allà rient i tal i vaig pensar: joder i l'any que ve que farem sense ella? I et vaig anar a abraçar i tu també et vas posar a plorar. I les dues ploràvem i la insensible ens deia pavas. Però era igual perquè no m'importava el que deien els altres, només podia veure tot de moments divertits de tots aquests anys passant pel meu cap.
Com les sortides que feiem l'any passat de 2 a 3 al barri de la Mercé les 3! I quan ens vam apostar un café a que em quedava en sostens allà enmig de la muntanya i em vas dir vale! i em vaig treure la samarreta i me la vas prendre i et vas fotre a corre i jo cagada de por jajaj. O quan ens posàvem a prendre el sol allà dalt a la pista i acabàvem igual de blanques i acalorades! I te'n podria dir un monton de l'any passat, perquè de debó que n'hi va haver molts.
I d'aquest any també! Les x de gimnàs, la x de moco! El sapolga i olgape! Lo de sapelines! Depilados! El treball d'anglés, que semblàvem guenyes de mirar tan la Dafne (XD), el viatge d'Andalusia!!!!!!!!! Els de demá, el sopar de fi de curs...tururu, la Lelly Kelly..juju
Deixant els records a part...només et volia dir que et trobaré molt a faltar i que res serà el mateix, ni la classe ni re! Qui em deixarà ara el cabell? Qui serà ara la boja de la classe? Qui m'explicarà històries rares (com takes vermelles xD)? Qui? Qui?
Seria molt injust dir-te no marxis kedat, xk a part que al cole no fan el batx. artístic seria com tallar-te les ales (i la llibertat. com el teu dibuix juju). Però vull que sàpiques que m'has ajudat molt, que m'has fet somriure i riure (acabar rient pel terra) quan estava malament i que sempre que ho he necessitat, has estat allà.
Diuen que les amigues de debó sempre es conserven. I encara que ho veig molt xungu xk aixó mai s'acaba cumplint, sempre ens quedaran les visites d'exalumnes (Sta cecilia, nadal, festa major, castanyada, panellets, fi de curs, etcc) i sempre ens kedarà creure en que no totes les amistats se'n van a la merda i menys la nostra!!!
PEr tu Sape, perquè ets de les millors amigues que he tingut i de les que més he apreciat, va dedicada akesta parrafota sentimental de noies pavas que ploren molt.
I per tu, van dirigits tots aquests super petons de maduixa!

patunitus sapelines!!** you and me*

records

2006-04-29T21:21:00.000+01:00

No ploris, si et plau no ploris més.
No m'agrada veure't plorar...
Em poso trist
M'encomanes la tristor
Si us plau somriu
Un cop més,
somriu un cop més
tan sols un cop.
És l'únic que et demano.

Avui, a la tarda,
t'he vist a la parada del bus..
estaves ben posada.
Ben posada? Com un gerro?
nono, com una model..
apa, no diguis bajanades!
un somriure perdut en unes línies
perdut en el record.

Encara plores,
i m'enyores i m'entristeixes.
Saps quin era el motiu oi?
Encara l'és? Diguem que no...
Jo t'ajudaria, però ja saps
que només tu pots arreglar-ho.
Si, per un cop, deixesis les pors
i seguisis els somnis,
potser veuries que la foscor
és només l'absència de llum.

need to* (21 dies)

no, nina, no

2006-04-29T20:02:00.000+01:00

No parlo a les nines. Ara no. Perquè ara la nina em diu que segueixi els meus somnis, però sé que aquest cop no li he de fer cas. Deuria fer-ho, ho sé. Però no puc ser tan egoísta, no puc deixar-ho tot i marxar pensant només en mi mateixa i en els meus desitjos. Però, d'altra manera, qui ho farà sino? Ningú. Ningú complirà els meus somnis per mi, ningú els farà realitat, ningú viurà les experiències per mi.
No nina no, ja ho he decidit. No puc marxar. M'hi he de quedar, pels que m'envolten i, suposo, que potser també per mi. Deixaré volar la imaginació i les fantasies, que marxin volant amb el vent i m'acaronin la cara quan estic dormint arraulida en els meus somnis. Continuaré sent una de les moltes noies que no van darrera els seus somnis per por. No abandono, t'ho juro que en cap moment he pensat en deixar-ho córrer. Però, si més no, duran dos anys em quedaré aquí. No serà el mateix marxar amb 18 anys perquè ara encara sóc innocent i ingènua.
Saps, nina? Aquest any ja anat de poc que no la perdés, la innocència. Ha trontollat massa i s'ha tornat feble. Deu ser perquè em faig gran. Però darrerament sento que ha tornat. Enfortida i amb noves forces,
No sé que dir-te, nina. Potser canvio d'idea al darrer moment i agafo l'avió i surto corrents darrera els meus somnis.

++++kina merda, vull marxar+++++

per uns segons he tornat a somniar

2006-04-23T20:02:00.000+01:00

Per uns segons he arribat a pensar que es podria fer realitat. Un somni que podria passar les fronteres dels llibres i les fantasies. Viure allà dos anys. Sola, sí, però allà. A l'escenari dels llibres, les històries, els contes, les pel·lícules...
Per un moment he arribat a pensar que en uns mesos podria estar envoltada de camps i montanyes, parlant una llengua que estimo i envoltada de nova gent, començant de nou. Viure en el campus, la residència com a casa. Una nova vida, d'aprenentatge i supervivència. En tots els sentits. Serien dos mesos d'adaptar-se i, després, a gaudir-ho.
Llevar-me cada matí envoltada de terres angleses, córrer cap a la finestra, descórrer les cortines i veure, davant meu, el gran castell de l'escola imponent i majestuós. Vestir-me, amb uniforme potser, i córrer cap a les classes, patint perquè arribo tard. Dir bon dia als amics amb un somriure als ulls i continuar corrent fins arribar a la classe, on trauria els llibres i em prepararia per seguir la classe amb el meu millor anglés. Sentir el timbre i sortir als jardins a comentar el dia amb els altres. I seguir una nova vida allà. Saber que no és Hogwarts, però que s'hi assembla. Sentir que aquell desig tancat en el nus d'una pulsera s'està fent realitat. Veure el meu voltant i saber que pots estimar molts llocs i que a tot arreu et pots sentir com a casa. Ser conscient que continuo sent catalana, però una catalana que viu en terres angleses.

Per uns segons m'he imaginat amb una vareta a la mà i una túnica negra onejant pel vent d'un vol amb escombra.

Nina (***)

2006-04-22T22:10:00.000+01:00

Nina,
que vius en somnis
de fantasies i quimeres
i grans castells embruixats.

Nina,
que busques fugir ben lluny
traspassant fronteres
per no tornar mai més.

Nina,
que busques allà
el que aquí no trobaràs
ni en el millor dels somnis.

Nina,
desitges i somnies
convertir-te en allò
que mai serà fixe.

Nina,
què et puc dir nina?
què recuperis el somriure potser
o que tornis a viure.

Nina,
no faré res d'això,
només et demano
que no em deixis mai sola.

...La nina que sap que la foscor i els somnis es troben entre els plecs dels vestits...

Arribar a anglés

2006-04-20T21:48:00.000+01:00

És fosc. En una cantonada de la motxilla hi ha un clauer esperant entre llibres i fulls. Un petit ren, tot ell tovet, farcit de boletes i recobert per una fina capa molt i molt suau. També hi ha una bota, de color marró i amb una pelusa blanca borejant la part superior. Records dels Alps. Una mica atrotinat, hi ha un cor fet de boletes desestresants, d'un color vermell ennegrit per la brutícia dels dits i del terra. Tots ells, junt amb les tres claus fredes i metàl·liques, esperen.
De cop, un petit raig de llum es va filtrant a poc a poc per dins de la motxilla a mesura que es va obrint la cremallera. Busco a les palpentes les claus per obrir la porta de casa i, entre tants llibres mòbil i iPod per fi les trobo. Obro la porta de casa, blanca i rovellada dels cops enfadats i les sortides de mal geni.
Faig una carícia al meu gos i entro a casa, mirant-me les pintes al mirall gran del rebedor abans de llençar les claus al terra de les escales i pujar ravent cap a la cuina. Per segon cop, llenço també la motxilla i la jaqueta per les escales i entro a la cuina amb la primera intenció d'engegar la tele, sintonitzar TV3 i veure El Club. Em preparo el berenar mentre em ric de les parides i bromes que arriba a dir l'Albert Ohm fins que me n'adono de l'hora que és i pujo esperitada a l'habitació per preparar-me les coses d'anglés.
Uns deu minuts més tard surto corrents de casa just en el moment en que veig el tranvia que arriba. Amb una gran cursa, algunes empemtes i alguna lesió del camí aconsegueixo entrar pels pèls i m'assec en el primer lloc on trobo recuperant així l'alè.
Quan la veu de la dona anuncia Francesc Macià, baixo del tram fent ziga zaga entre la gent per arribar al pas de zebra alhora que es posa vermell per una part dels cotxes. Junt amb aquells que ja estan acostumats als semàfors de la Diagonal, creuo fins a la meitat, esperant que es posi verd per arribar a l'altra voravia.
Tot girant la cantonada, els ulls se'm perden en aquella sabateria tan a vessar de sabates entre les quals, de tan en tan, hi ha algunes força atraients.
Arribo a Amigó, tocant Via Augusta, amb forces i energies per soportar mitja hora de classe d'anglés. En entrar a classe, tots somriuen, el vent corre per les finestres i la professora ja insisteix en el nombre de setmanes que queden pel First. M'assec després de saludar a tothom. Aleshores somric, perquè estic bé allà, m'hi trobo bé i amb gent completament aliena a la vida rutinària de l'escola. No es pot explicar la sensació que tinc cada dilluns i dimecres quan arribo a classe i veig que comença la lliçó. Aixó si..us recomano fer un parell de classes d'anglés per veure el que és..;)

Perquè sempre hi ha algú que mira la part positiva de les coses. Fins i tot de les classes d'anglés, ja tan usuals des de fa 8 anys.

Need to*

Love just is...

2006-04-16T15:12:00.000+01:00

Do you wanna know what love is?
So..listen it..

Love just is
When the night won't fall
and the sun won't rise
And you see the best
as you close your eyes

When you reach the top

as you bottom out

But you understand

what it's all about

Nothing's ever what it seems

in your life or in your dreams

It don't make sense, what can you do

So I won't try making sense of you

Love just is whatever it may be

Love just is you and me

Nothing less and nothing more

I don't know why I love you for

Love just is

When you ask to stay

and then dissapear

It seems you're gone

But you're really here

When every move

seems out of place

But every kiss

is filled with grace

Some things never get defined

In your heart or in your mind

It don't make sense, what can you do

So I won't try making sense of you

Love just is...

Don't never ask me for reasons

I can't get to you

Don't never ask me for reasons

why I live for you, I just do

[Love just is by Hilary Duff]

******

...no he perdut la fe, si no les ganes..

falsa societat

2006-04-15T15:39:00.000+01:00

La societat i els mitjans de comunicació ens fan creure que l'amor és el més important. A la tele, les pel·lícules, els llibres, contes, sermons, anuncis, dibuixos, slogans i un llarg etc. Des que sóm petits que tot el que ens diuen inclou el sentit amor en algun moment o altre. Clar, això fa que ens obsesionem i creiem creure que és el més important.
Però que passa amb tota la resta? Hi ha altres valors importants, altres coses per les que lluitar i somriure cada dia. Què se n'ha fet de l'amistat, la llibertat, l'estudi, les ganes e conèixer més, viatjar, la gent i un inmens etcètera. Acostumem a oblidar-nos de tot això. Hi és, oi tant que hi és, però ho deixem en segon pla, com quelcom secondari.
Però clar, arriba un dia en que obres els ulls i te n'adones de tot això. No hi ha un moment exacte per adonar-se del que és el món. Però hi és. Veus que tens motius per llevar-te cada dia, tens ganes de fer coses i sobretot sobretot de somriure. Veus que aquelles pèrdues del passat han quedat enganxades en un àlbum de fotos i ara et fan dibuixar un somriure quan de tan en tan les mires. Veus que les petites pèrdues recents ja estan buscant un àlbum per ser oblidades en una prestatgeria. Veus que el sol brilla i no sents que necessites estimar algú.

...començar de zero sense necessitat de canviar de look...
...allunyar el més proper fins ara i renovar l'armari de gent...

Moto

2006-04-09T15:12:00.000+01:00

Negre. Com el color de la moto. Com el del casc. Que gira a dreta i esquerra buscant un lloc on aparcar. Aparca. Treu la clau de contacte. Assegura la moto. Guarda les claus al bolso i es treu el casc. I els cabells,li cauen per l'esquena. I per sobre els pits. Cauen. Com la sorra que s'escola entre els dits d'un nen petit. Castanys. Secs. Amb alguna trena que s'escapa del bosc de cabells. Trenes. Primes. I fines. Que arriben a l'alçada del ventre. A joc. Amb la samarreta. De màniga curta. Taronja. Que alhora contrasta amb la seva pell. Pàlida. Blanca. Lleugerament pigada. I acaba a l'alçada dels malucs. Poc més avall del melic. Deixant veure una escletxa blanca de pell. També, pigada. Amb la tira de les calces negra. Tapades per una faldilla. Negra. Com el casc. Fins als genolls. Amb una mica de vol. I puntes. Cap al capbaix. Oneja. Com el vent. Lliure. D'estiu. Deixant veure les cames. Blanques. Pigades. I unes ballarines. Negres. Fines. Dolces i lleugeres. Planes com l'aire. Acaba de desar els estris. Treu un pintallavis d'un color carn del bolso. Es mira en el petit retrovisor. Perfilant els llavis. Amb cura. Sense presa. Els retoca. Convençuda. Desa el pintallavis i treu el llapis d'ulls. Negre. I es fa la ratlla. A poc a poc. Sense sortir-se. A dalt. I abaix. Accentuant el verd intens de l'iris. Verds. Com una anèmona. I continua perfilant. Tot negre. Lleugerament ennegrits. El desa i en treu una petita pinta. I s'allisa el serrell. Ben llis. Com una fulla d'estiu. Acaba. Mira el rellotge. Negre. Amb la tira ample. Rosa per dins. Dos quarts. Fa tard. S'arregla la faldilla. I marxa. Amb calma. Com un núvol. Surant. Entre la gent. Tomba la cantonada. Somrient. Amb el vent despentinant-li els cabells. Estiu.

classe d'anglés

2006-04-04T19:15:00.000+01:00

Entrem a la classe i veiem tot de gent al voltant de la pissarra. Aquesta, tota guixada amb lletres i dibuixets. La L escribint a la pissarra noms i parides i el P que insisteix en que li agrada M. Nosaltres que ho neguem perquè sabem que no és cert, però el P que no para d'insistir. Li diem que no però en canvi li oferim la possibilitat d'una teoria inversa. A B li agrada L, encara que la S ho negui rotundament. En P diu que si, que és cert, però igualment li diem que investigui. Tot i així, continua insistint amb l'afair de L i M. En començar la classe d'anglès, la S s'apropa a en B i li diu alguna cosa a cau d'orella. En B riu i som incapaces de saber el que diu (som una mika lerdas per això). Li preguntem a S si li ha preguntat i S ns/nc. Acaba la classe i fem tertúlia amb en P. Diu que ha estat observant i diu que a en B no li agrada L. Ens mig-sentim alleugerides però continuem insistint amb la nostra teoria fermament. En P acaba dient que creu que es gay. Nosaltres ens posem histèriques perquè estem parlant a 20 cm de B. S fa proves per veure si sent alguna cosa però B sembla estar a la parra. Clar, pensem, pensant en L. La nostra hipòtesis queda desbancada totalment i canviem de tema. A un pitjor. P diu que a nosaltres ens agrada en B i que es nota molt. Nosaltres ens posem vermelles, molt vermelles, i intentem canviar de tema. Però P insisteix en que salta a la vista. Aconseguim canviar de tema. Però els dubtes sobre la nostra hipòtesis encara estan pendents....

...classe d'anglès d'avui a la tarda, quin estrés tu... LOL

Nosaltres...ja m'enteneu xD

Sota l'ombra d'un somni

2006-03-27T22:17:00.000+01:00

Sento el fred acariciant-me les cames. Com una fresca que calma la xafogor de l'estiu. Se m'enganxa la pell al terra, que va perdent fredor a mesura que les agulles del rellotge corren. La faldilla que cau en forma de cascada sobre el terra. Amb plecs de neu i arrugues de montanyes. Fins als genolls. Ara destapats. I l'aire que corre en forma de vent. Un vent lliure que em fa onejar els cabells. Que em fa estremir. Un calfred. Que em recorre tota l'espinada. I em fa sentir buida. Sense res. Ni sentiments. Ni res. Tan sols esperant. Esperant una senyal. Un somriure. Un àngel que em salvi. Un... Algú que m'estimi.
Tombo el cos cap al terra. I m'estiro. Recolzo el cap en l'humida herba. Mirant el cel. Els núvols. Somnis i quimeres, que ara se que mai seran possibles. Els núvols comencen a variar formes. Borrosament els perdo de vista. I en lloc d'això només em queden llàgrimes. Que cauen com sospirs. I es confonen amb els cabells. I l'herba. Es tenyeixen de verda clorofil·la. I continuen caient. Fins a formar petits bassals amb la terra. Caus de somnis. Mai complerts. Pensaments inacabats. Portes tancades i finestres onejants. Flors trencades, per la rossada i les llàgrimes. Amb pètals ingenus i innocents, no culpables de res, tan sols de viure, enganxats en un terra, sobre una noia que plora i els inunda. I parpellejo i encara en cauen més. Com xiuxiueigs en la foscor. Que demanen ajuda. Una ajuda que es perd entre els núvols. Sense arribar mai a algú que les senti. Ningú em pugui ajudar. I jo mentres vaig buscant i enviant missatges en bombolles de llàgrimes. Potser algun dia algú en sent un i potser decideix ajudar-me.
Però per ara em quedaré tombada a la gespa, mirant el cel i les montanyes, la neu com cau entre els prats florits. Adormida a l'ombra d'un arbre. Amb l'aire corrent entre les cames. I la faldilla onejant al ritme del vent. Plorant i xiuxiuejant. Demanant entre sospirs una mà que no em deixi mai sola.

And somwhere in my head, there's something keeping saying : "never give up on the things that make you smile"

Nina (**)

2006-03-24T22:38:00.000Z

Nina,
això va per tu
que ho intentes
però encara en va.

Nina,
mira dins teu
tan fons com
arribin els teus ulls.
Tanca'ls ben fort
i desitja amb força
veure el que
de debó més vols.

Nina,
plora'ls a tots
i a cadascún d'ells
plora't també a tu.
Però que no s'esborri mai
aquest somriure
infantil i ingenu
que espanta llàgrimes.

Nina,
tan sols una nina
que plora i demana
no tenir mai més
els ulls buits.
Demana tenir ara
un cor enamorat
enamorat d'ella
que no la deixi mai sola,
a les fosques.

*Són les 12 de la nit, d'un divendre d'estiu i tinc son...no em demaneu res més. De fet, no em demaneu res, perquè jo ja no puc més. *

Somriure d'estiu

2006-03-23T17:05:00.000Z

Un cotxe blau que tot just ha aparcat. S'obre la porta, lentament, sense presa. Un peu acompanyat de l'altre es recolza en el terra. Una pausa. En surt un braç. Nu. I una noia. De cabells castanys. Vesteix amb texans amples i samarreta negra de màniga curta. Amb all stars. La seva estètica no acompanya la del cotxe luxós del qual acaba de baixar. En treu una bossa de sac de color blanc i se la penja a l'espatlla. De dins, en treu les ulleres de sol. Porpres. Brillants. Com els seus ulls. Verds. En treu el mòvil també. Obre amb el polze la tapa, marca uns nombres i se l'emporta a l'oïda. Murmura un parell de paraules i torna a penjar. Es tomba altre cop cap al cotxe. I en treu una ampolla d'aigua. La destapa i en beu. És fresca. I la gola es mou amunt i avall mentre es calma la sed. Torna a guardar l'ampolla. Aquest cop en treu un barret. De color negre, també. Se'l col·loca despreocupadament. Els cabells li surten per baix. I cauen per l'esquena. Llargs..i brillants. I també cauen per davant, per sobre els ulls. I el pit. Ara si. Tanca la porta i es gira cap a la nena petita que hi ha darrera seu. S'ajup i li col·loca bé els pantalons i la samarreta. La nena li diu alguna cosa, que li fa riure. És un riure fresc, viu. D'estiu. Un riure d'estiu. La nena petita també riu. No sap què és el que li fa riure, però riu. Com la seva germana. Les noies riuen. Riuen estiu. La gran es redreça. Mira al seu voltant. L'home que l'acompanya està tancant el cotxe. I les mira. Embadalit. D'estiu. Agafa la petita i la puja a les seves espatlles. Com una prolongació de la columna vertebral. La nena mira cap amunt. El sol. Somriu. Estiu. La noia, al seu costat, s'ajup per collir alguna cosa. Del terra. Una moneda. De cap per aball. La tomba. Així qui la vegi tindrà sort. Una moneda boca amunt dona sort. I somriu. En saber què això farà sentir algú millor. Es redreça. I pensa que ja ha passat. Que és estiu i és a Barcelona. Amb això en té prou. No necessita res més per ser somriure. Ara. Només vol viure l'estiu. I somriure. Somriure un somriure d'estiu.

....amb ningú més que ella....

*Vull somriure d'estiu, amb això i Barcelona en tinc prou. No us necessito per res. No em podeu ajudar en això, ara és cosa meva baixar de Disneyland o abandonar la sala de balls venecians...ara és cosa meva, i ja he pres una decisió*

=) vull somriure

cada any per any nou...

2006-03-20T22:03:00.000Z

Nevava i,
per variar,
hi havia un sopar,
amb amics,
desconeguts
hipocresia
per sobre
de tot.

Preparada
per morir
d'avorriment,
davant
una taula
amb gent
hipócrita i
avorrida.

Una sorpresa
especial,
una trobada
que ara,
és tradició
de cada
any nou
allà dalt.

Nevava
però jo somreia
perquè la meva
sorpresa i
la llarga
espera
s'havien
trobat
sota un
llençol
de neu.

Pocs dies,
però intensos,
molt riures
de neu i aigua,
llargues converses
i coses per explicar
poc temps per conviure
però ben aprofitat.

I
obviament
el
darrer
dia
molt
massa
plors
i
més
plors
i
les
llàgrimes
eren
infinites
i
semblava
que
mai
acabarien
però
al
final
van
acabar.

*I ara ets el meu príncep dels somnis que apareix cada any nou, en el mateix lloc, envoltat del mateix paissatge, per fer-me somriure amb aquell somrís de neu innocent*

=( so sad

Lavabos (*cançó)

2006-03-18T15:13:00.000Z

Aquest és el joc dels lavabos,
quan una entra,
l'altre en surt.

Aquest és el joc dels lavabos,
quan tu ets dins,
l'altre és fora i
quan tu surts
l'altre ja ha marxat.

Aquest és el joc dels lavabos,
quan una entra,
l'altra en surt.

Aquest és el joc dels lavabos,
com un misteri,
rera una porta blava,
les dues en silenci,
amagant identitats.

Aquest és el joc dels lavabos,
quan una entra,
l'altra en surt.

Aquest és el joc dels lavabos,
dels lavabos del Villena,
perquè quan una és dins
i l'altra és fora
son com dues desconegudes
que mai es trobaran
si no és rera la porta
d'un lavabo.

Aquest és el joc dels lavabos,
quan una entra,
l'altra en surt.

*apa, fet, que la paranoia i la cançóneta ja feia massa que rondaven pel cap*

Nina

2006-03-17T22:42:00.000Z

Nina,
d'ulls verds,
profunds
i ja buits.

Nina,
que mires l'infinit
amb la mirada cega
i buida.

Nina,
que no saps que sents
plores i no et mulles,
els teus ulls ja buits.

Nina,
et pregunten què tens
i no respons sinó a través
d'aquests ulls ja buits.

Nina,
que estima i no plora
sents però no vius i
els teus ulls, ja són buits.

Nina,
soleta i aïllada
com una illa deserta
enmig d'uns ulls buits.

Nina,
sóc una nina,
que plora i demana
no tenir més els ulls buits.

*perquè em sento com una nina caminant a les palpentes*

*t'estimo

=( so sad

M'agradaria tancar els ulls

2006-03-15T16:53:00.000Z

M'agradaria tancar els ulls,
tornar-los a obrir
i trobar-me rera una reixa,
acomiadan-te,
demanan-te que vagis amb compte,
amb l'esquí,
i que si et passa res,
em truquis.
Sentir la teva mà,
acariciant-me la cara,
dient-me que no m'amoini
que ja ens veurem,
que et puc trucar.

M'agradaria tancar els ulls,
tornar-los a obrir,
i estar baixant per Isards,
i saber,
que a la pista d'abaix,
hi ets, tu,
amb la dorsal
i l'equip,
esquiant,
a prop meu,
tots dos,
esquiant.
Separats,
per uns metres de neu,
verge,
blanca,
pura,
que es fon
com jo
lentament
d'amor
per tu.

M'agradaria tancar els ulls,
tornar-los a obrir
i trobar-me a la dutxa,
sortint,
corrent,
amb la tovallola
per agafar el mòvil,
i sentir la teva veu,
a centenars de km;
els teus riures,
igual de propers;
els teus sospirs,
tan significants.
I sentir,
altre cop,
que em moro
d'amor
per tu.

M'agradaria tancar els ulls,
tornar-los a obrir
i estar estirada a la rampa,
sentint
la teva mirada,
agoserada,
clavada
en mi.
Intermitentment
ets
en mi,
en els meus ulls,
dient-me
que semblo
una
model.
I jo, rient,
posar-me vermella
i somriure
morint-me
d'amor
per tu.

M'agradaria tancar els ulls,
tornar-los a obrir
i veure't
al meu costat,
dient-me
tot allò
que no vas dir,
repetint,
tot allò
que no vaig saber
entendre.
I sentir,
altre cop,
que continuo
morint-me
d'amor
per tu.

*tancar els ulls i no tornar-los a obrir si no és per veure't al meu costat

*t'estimo

=( so sad

I...

2006-03-13T21:19:00.000Z

I pot semblar imposible. I era imposible feia unes hores. I no m'ho creia. I no m'ho acabo de creure. I ha tornat el meu somriure. I has estat tu qui ho ha aconseguit. I tenia raó la Carlota. I no puc parar de saltar. I cridar. I esclafir a riure. I saltar. I donar tombarelles. I ser feliç. I irradiar alegria. I somriure. I he recuperat el somriure. I jo que ja creia haver-lo perdut per sempre. I torno a ser jo. I torno a no poder parar quieta. I torno a somriure pel de sempre. I tot és estiu. I el sol brilla. I et recordo. I sé que estàs aquí. I encara no m'ho crec. I em brillen els ulls. I desprès de molts mesos em brillen els ulls. I somric sense raó aparent. I em sento lliure. I em crec capaç de tot altre cop. I veig núbols de colors. I segueixo els JM. I sento que sóc jo. I sento que he tornat. I sentot que tot em diu Masella. I tot ho relaciono amb ell. I torno a baixar a la cuina saltant. I cridant. I se m'entrebanquen els dits. I les galtes enrogeixen. I donc bots. I em sento hiperactiva. I no ha estat un sms. I no sé com explicar-ho. I el cas és que és tan senzill....

...has tornat...

Laura, tornem al ball de màscares i a les montanyes russes.. =)

*t'estimo

=) so happy! (predeterminat!)

Cop

2006-03-12T20:40:00.000Z

Caminant pel carrer. Amb la mirada perduda. Les llàgrimes cauen. No deixen de caure. Aquests dies només cauen llàgrimes. Llàgrimes i més llàgrimes. Se m'empapa la samarreta. L'aigua em vessa per la pell. Traspassa els teixits. I les barreres. No deixen de sortir. Com grans cascades. D'aigua salada. I el cap que em tremola. Està emboirat. No puc sentir. Ni pensar amb claredat. I ploro. Per dins i per fora. No deixo de plorar. No puc. Em fa mal. Tots em fan mal. Em fas mal. M'has fet mal. Me n'estas fent. Deixa'm en pau. Estic patint. Estic plorant. Vull desapareixer. No somriure. Que no em somriguin. Ni m'ho demanin. I ploro. I pateixo. I no veig. I de cop me n'enrecordo. I ploro més fort. I em fa mal el pit. I sempre sóc jo la que m'ho empasso. I a qui ho carreguen tot. I m'ofego. I vaig frenant. I el cor no em batega. I em batega alhora molt ràpid. I ploro. I em desfogo. I continuo patint. I no recordava plorar tant per ningú. I tot es va enfosquint. I la gent es torna borrosa. I tot de veus que parlen. I la ciutat dona voltes. I tots són cavallets de fira. I em marejo. I no enfoco. I m'ofego. I ploro. I cauen llàgrimes. I ara cauen al terra. I no cauen soles. I cauen amb mi. I el pit que es mou ofegant-se. I tot s'enfosqueix. I em cego de llàgrimes i foscor. I les llàgrimes es mesclen entre els cabells. I cau el pal que els recull. I cauen per l'esquena. I es mullen en llàgrimes. I m'ofego. I no respiro. I em fa mal. I m'has fet mal. I em continuen fent mal. I no puc respirar. I vull cridar. I no puc. I tot és negre. I tot s'apaga. I no respiro. I no ploro.
Caic.
D'un sol cop.
Deixant de plorar.

...tan de bó el cop arribi ja, perque fa mal, no respiro, no veig, no enfoco, no puc parar de plorar, no sento, només ploro...

=( so sad

Enviar-ho tot a l'infern

2006-03-12T19:24:00.000Z

Seré l'estúpida que s'estira al llit sense poder parar de plorar. Seré la ingènua que creu que tot pot acabar bé. No agafaré més una trucada que em pugui fer plorar. Ni confiaré en els demés. I menys en els homes. I menys en els que són com ells. I penso tancar barreres. I reconstruiré la fortalesa, l'armadura de ferro que envolta el cor. Que no entrin. Que no em fagin mai. I deixaré de plorar deixant de sentir. I odiaré aquells que ho provin. I per què parlar en futur quan puc parlar en present. Ara. Avui.
I sóc l'estúpida que plora estirada al llit. Continuo sent ingènua però sé que ara això ja no sortirà bé, perquè avui i ara ho engego tot a la puta merda. Tu, ell i tots vosaltres. Us en aneu tots al infern perquè jo ja n'estic fins als ous. I prefereixo plorar davant d'una finestra recordant-lo a ell, algú que encara ara em pot fer somriure amb tan sols el record, que no pas un malparit que no té ous de dir les coses a la cara. I mai insulto ni utilitzo els insults però ara, ara sí, perquè ara ja me n'he cansat. I maleeixo el dia en que se'm va passar pel cap dir-te que podíem ser amics. Maleeixo el dia en que se'm va passar pel cap ajudar-te amb el tema de la Carlota. I et maleeixo a tu per fer-me plorar un altre cop.

...aneu-vos-en tots al infern per què a mi ja m'heu fet massa mal...

I si, ara, definitivament, el fixo com a predeterminat
=( so sad

I et ploro

2006-03-10T22:27:00.000Z

Una mirada perduda. I vençuda. Cansada de tot. Potser d'esperar. Fins i tot de somriure. De fingir.
La pell de gallina. És freda. Té fred. El fred s'ha escolat per dins. No marxarà. És un fred de por. De solitud.
Un cor que plora. Està sol. No vol estar-ho més. Però és inevitable. Ho intenta en va. Sempre es queda sol. I fred.
Les mans que busquen. No troben. Tremolen de por. De fred.Tremolen. Volen que algú les agafi.I no les deixi anar. Mai.

Mai més. Que les agafin i no les deixin anar. No sentir mai més la por. Que estan soles. Ningú les estima. No somnien amb elles.
Fred d'estiu. Té fred de por. S'està trencant. Esquerdes. Irreparables. Plora per les comisures. No batega. No viu. Només plora.
De solitud infinita. Ja no confia. Mai voldran tocar-la. Ni apropar's-hi. La rebutjaran. Els rebutja. S'esquerda. Plora. Pell morta.
Fingir cada dia. I no poder parar. Un joc sense final. Una partida perduda. Però encara jugant. Es perd en els seus llavis.Records.

I de cop, tot deixa de tenir sentit. Tot dona voltes. I records. I moments. I paraules. I mirades. I llàgrimes. I somriures. I alegries. I solituds. I estius. I hiverns. I trucades. I missatges. I cançons. I somnis. I ..I...I...I el cop. I vas marxar. I jo no m'ho creia. I no m'ho volia creure. I mai m'ho havia plantejat. I creia que sempre estaries aquí. I pensava que encara quedava molt. I esperava poder-ho arreglar. I tenia esperances. I somreia. I deixava de somriure. I vas marxar. I no tornes. I no ho he arreglat. I tinc la culpa. I sóc culpable. I vaig ficar la pota. I vaig estimar-te. I no puc oblidar-te. I menteixo parlant en passat. I et busco. I no et trobo. I ploro. I no deixo de plorar. I em faig mal. I vull estar amb tu. I penso en altres. I en el fons tots són tu. I no puc viure. I no puc respirar. I intento pensar en altres coses. I moro. I m'ofego. I ploro. I no paro. I et recordo. I et ploro. I em culpo. I et vaig perdre. I no tornaràs. I ploro. I no somric. I el cor s'encongeix. I vull engegar-ho tot. I sóc dues. I penso en tu. I alhora penso en altres. I no sento. I no visc. I encara t'espero. I encara et busco. I em repeteixo.

...i t'ho repetiria fins que acabés tot l'aire que em queda...

...t'estimo...

=( so sad

tret de..

2006-03-10T22:15:00.000Z

No ho crec.
No crec que sigui cert.
No la crec.
No et crec.
No puc creure-ho.
Intento creure-ho.
ho intento en va.
Perquè continuo sense creure-ho.
I m'hi esforço.
Però és inútil.
No m'ho crec.
Potser tenen raó.
Potser és cert que m'equivoco.
No és creíble.
Però jo n'estava convençuda.
Completament.
Quina merda text.
Però si té raó.
Em fa mal que em fagin mal.
No vull que s'aprofitin més de mi.
Recordo haver-ho dit abans això.
És cert que n'estic farta.
I m'agradaria agafar i engegar-ho tot a la merda.
Però aleshores em quedaria sense res.
Perquè ho engegaria tot.
Ja em són igual les llàgrimes.
Si ningú ve a ajudar-e.
M'és igual patir.
Si no és la seva mà la que m'eixuga les llàgrimes.
Puc resistir-ho.
Però no puc resignar-me.
Et necessito.
I no sé per què ara.
No entenc per què ploro.
Cauen com gotes sense destí.
Em volen ajudar a alliberar-me del dolor.
Però és que no puc.
El necessito.
Crec que això ja ho he dit.
Em repeteixo.
No sóc original.
No dic res.
No parlo.
No somric.
No crido.
No penso.
No camino.
No avanço.
No visc.
No faig res.

....tret d'estimar-te i plorar-te...

so lonely

=( so sad

cinema

2006-03-08T21:46:00.000Z

La sala era a les fosques. Els espectadors anaven fent silenci. Es sentien les crispetes en ser cruspides. I algun riure ofegat de les darreres files. Vessaven les mirades enamorades. Una petita llum marcava el camí a aquells que arribaven a última hora. Els trailers ja començaven. Vaig fer una repasada a la sala. No gaire lluny, en una butaca propera, hi havia asseguda una nena petita. No deuria tenir més de deu anys. Estava sola. Jo també ho havia estat. Esperava. Se m'esborrà el mig somriure que duia. M'hi assemblava. Milers de cops l'he esperat. Sempre m'ha fet esperar. Amb aquella angoixa de si m'haurà abandonat. Sense tenir la seguretat que estarà sempre al meu costat. Perdent la confiança. Les llàgrimes als ulls. Les llàgrimes als ulls. Tenia les llàgrimes als ulls.Però sempre mantenint el somriure. Trencant-se'm el cor per dins. Volent cridar i plorar i donar cops i xisclar més fort i ofergar-me i marxar i còrrer i no tornar i...caure al terra, a la moqueta vermella plena de crispetes i plorar en silenci, plorar-lo en silenci perquè no hi és i perquè no hi serà. Plorar i no deixar de plorar i continuar plorant i ofegar-se de tan plorar i voler morir de plors i convertir-se en plors i perdre's en els plors.

El seu pare va arribar uns segons abans que comencés la pel·lícula. El meu no va arribar mai.

*not want to be alone, just wanna be with you, I just wanna be with you, just you, I'm gonna turn mad, just you, I 'd cry of dead, just for you...I want you

=( so sad

un príncep

2006-03-08T21:36:00.000Z

Pensa el que vulguis,
que jo ja ho estic fent.
Estima a qui vulguis,
jo ho vaig intentar en và.
Marxa allà on tu vulguis,
que jo on sigui t'esperaré.
Crida a qui vulguis,
jo sempre et sentiré.
Plora fins que rebentis,
però si us plau torna a somriure.
No tornis si no vols,
a mi m'és igual plorar cada nit.
Viu la vida que tu escullis,
ja que jo no tinc elecció.
Somriu tendrament com un nen,
jo simularé haver-te oblidat.

I si algun dia tots els punts de vista canvien, jo seré la primera que secarà les llàgrimes somrient per un altre.

*però ara no em demaneu que sigui feliç, perquè hom sap que no puc somriure si ell no hi és.. i si, és el meu príncep vermell, el que tan em fa patir, però és el meu i no el vostre...

=( so sad

m'agrada

2006-03-04T22:15:00.000Z

M'agrada l'olor del café, l'escalfor de la tassa, el sucre reposat al final, el gust endolcit, l'espuma dels llavis, els volts de la cullereta, la gota que vessa, el brunzit de la màquina, els badalls del matí i el despertar del café.

M'agraden els bars atapeïts, el parlar de la gent, l'agitació dels cambrers, la dringadissa de la campaneta quan s'obre la porta, el soroll de les cadires quan s'enretiren, les taules sense parar, el terrabastall dels gots en caure, l'olor de les comandes, que em freguin l'esquena en passar, la canalla corrent entre les taules, els riures dels enamorats, el terra recent fregat, el so de les pàgines del diari quan són passades, les mirades de cua d'ull, les converses inacabades, els vellets ja cansats i els sospirs perduts en el café.

M'agraden els dies d'estiu, la calor dels matins, la brisa del mar, la roba de li, les pedres que cauen sobre el riu, les migdiades sota els arbres, les marques de dormir pel cos en despertar, les excursions de tot el dia, els migdies de xafogor, les cortines onejant lliures, el vent que m'acaricia i em desperta, els dies que mai acaben, l'aire corrent entre les faldilles, els colors pastel, le sèries repetides dels migdies, el soroll dels ventiladors, els ventalls de colors, els glaçons per dins de les samarretes, els barrets a la última moda, les tombarelles a la gespa, les capbussades a la piscina, les mirades perdudes per la finestra, les esperances renovades, la calma de les nits, els globus d'aigua, les mirades indecents, les sandàlies descordades, les faldilles fins als genolls, les passejades per Barcelona, les ampolles d'aigua al congelador, estirar-se als bancs del port, els dies irrepetibles, les gavines en el mar, els gelats de llimona, les espardenyes trencades, les galetes amb nocilla, descansar al terra fred entre amigues, parlar amb amics fins tard, no parar mai de riure i el gel que es fon entre el café.

M'agrada pujar a la Cerdanya, sortir del túnel, els paissatges nevats, les flassades de flors eternes, el sol entre les muntanyes, els carrers empedrats, els pobles tranquils, el cant dels grills, les nits fresques, els diumenges de mercat, el cel descobert, la festa del Llac, les estrelles que mai s'amaguen, el fred entre les mantes, les fotografies rera els arbres, els crits a les excursions, les benvingudes als amics, pensar en distàncies, plorar sota un gran llibre, els records d'un amor, les llàgrimes a la finestra, els noms en el vaf dels vidres, les partides de badmingtoon, el vent que em despentina els cabells, els cabells i les vaques pastant en els camps, l'olor de les baguettes recent fetes, els toterreny pels camins, les pedres xutades, el murmuri dels rius de muntanya, el gel que es forma sobre els llacs, les passejades en barca, els berenars en una galeria bora l'estufa, les esquiades entre riures i records, els monitors d'esquí, vestir-se al cotxe, baixar les ulleres de ventisca lentament pel casc, que em cordin les botes amb força, els anys nous amb sorpresa, les mirades de vergonya, els missatges per sota la taula, les portes que s'obren sufocades de fred, els vídeos grabats en baixades solitàries, els pàrquings plens, les cocacoles al bar de l'hotel, les converses telefòniques infinites, els intercanvis d'anècdotes, els plors del comiat, les cançons al cotxe, els amagatalls al jardí, els reportatges fotogràfics de la Masella, la calor a ple sol, els records d'infància i llevar-se al matí per l'olor del café.

M'agrada somriure estúpidament, perdre la mirada en els núbols, no pensar, els ulls endolcits, la vermellor de les galtes, els bots del cor, les mans fredes que em tapen la cara, el ble de cabells que entendreix l'escena, mirar la gent i no veure-la, caminar a poc a poc, dibuixar lentament un somriure, recargolar els cabells entre els dits, sentir la cara calenta, enretirar els cabells perquè corri l'aire, recordar alguna frase bonica, les quimeres en el bus, les esperances innocents, creure que tornarà, el mal d'amor dels múscols facials, tancar els ulls molt fort, intentar recuperar la serietat i quedar-se en l'intent, les mirades que ho diuen tot i perdre el món en l'espesor del café.

M'agraden els meus cabells, que caiguin espesos bora la cara, les puntes obertes, amagar els somriures, enfonsar la cara en ells, quan em freguen l'esquena nua, recollir-los ben alt, enretirar-ne algun ble que em molesta, poder cambiar l'expressió de la cara, que m'amaguin els sentiments, enrosacar-los ben fort i deixar-los anar, pentinar-ne capes, els tupés d'estar per casa, els monyos amb pals xinesos, veure com creixen a dies, les rivalitats de colors, secar-los a l'aire lliure, el serrell banyut dels matins, les trenes en ocasions especials, les mirades entre cortines, les estirades entre estudis, les carícies dels patis, que brillin sota el sol d'estiu, quan cauen com una cascada, que no es deixin domesticar i quan es submergeixen per accident en la tassa de café.

M'agrada tornar a casa, trepitjar terra ferma, les mirades que busquen i troben, la meva ciutat, els xiuxiueigs entre llàgrimes, l'alegria de ser-hi, el consol dels carrers, les passes d'or, eels carrers que resten com sempre, les vides de la gent que no cambien, aturar-me als semàfors bocabadada, no tenir por, les mirades maternals cap a la ciutat, escoltar el que em diu, girar el cap i trobar-me-la tan bella com sempre, els secrets amagats en ella, tocar les parets i saber el que em transmeten, vessar llàgrimes de tot i de res, les escapades per refugiar-me en ella, els vistes panoràmiques des del mar dels meus ulls, les mil i una històries que té, comprendre que sóc seva, els guiris del centre, els coloms de Plaça Catalunya, defensar-la com si m'hi anés la vida, tornar a cridar terra lliure, les estelades a les parets, les senyals del passat, sentir que he de lluitar per alguna cosa, les postes de sol en solitud, esperar en un cau de contes, perdre'm per carrers i sentir-me a casa, resseguir la ciutat amb el cor i no amb els ulls, caminar badant, els cotxes sense destí final, la gent que mai s'atura, les súpliques d'ajuda mai escoltades, els bars de cultures i ètnies, mirar al terra i no al cel, mirar al cel i no endavant, aturar-me en un punt i no voler avançar, imaginar-me el seu passat, els mims de les rambles, les madalenes de l'starbucks, els parcs amb records, el zoo de quan tots èrem petits, les passejades amb una amiga especial i dormint-me en ella prenent-me un café.

*No deixis comentaris, perquè de la mateixa manera que he borrat els meus del teu blog borraré els teus del meu. Començo a pensar que, per variar, estava equivocada i ets pitjor que els altres. Ara sóc jo la que no et vol tornar a veure mai més.*

=( so sad

Recordar passat

2006-02-28T20:47:00.000Z

Recordar
que t'he perdut
Recordar
que ni et vaig tenir
Recordar
el ja oblidat
Recordar
quan encara podia sentir
Recordar
el que és l'amor
Recordar
com et vaig estimar
Recordar
que encara t'estimo
Recordar
papallones a la panxa
Recordar
mirades creuades
Recordar
sortides no pensades
Recordar
somnis eterns
Recordar
quimeres properes
Recordar
neu d'amor
Recordar
dies de tu
Recordar
busques incertes
Recordar
somriures estúpids
Recordar
significar felicitat
Recordar
amor
Recordar
com t'estimava
Recordar
que encara t'estimo
Recordar-te
a tu

*t'estimo

(tornem al ball de màscares?)

Per cada text que pengis d'un record, en penjaré jo un altre entre llàgrimes...

=( so sad

Tornada

2006-02-26T14:16:00.000Z

He baixat la mirada al terra, tancant els ulls sota una cortina d'esperança i he anat girant el cap lentament cap a ella. La brisa marina em fregava l'esquena i un lleu so de mar em feia pessigolles per les orelles. Quan els he tornat a obrir, era davant meu, tan bella i elegant com quan la vaig deixar. Amb cada sospir d'anhel m'anava donant la benvinguda. I les llàgrimes han aparegut als meus ulls. Eren llàgrimes d'alegria en saber que ja sóc a casa. He caigut al terra i he somrigut mentre els llavis s'humitejaven amb la sal de la tornada. Les pestanyes totes molles i les pupil·les brillants que resseguien tots els racons encara no descoberts. I he vist la gent que seguia la seva vida, una vida que mai s'atura, que sempre continua endavant...una vida que ara ha tornat a ser meva.

No sé si algú m'entendrà però de fet tampoc m'importa. Entenc que la gent no entengui les llàgrimes per una ciutat. Però per mi no és només una ciutat, són les meves passes, els meus sospirs, els xiuxiueigs en la foscor, l'aire que m'envolta, les mirades decidides, els moviments a cegues, el respirar de cada dia...

=( so sad

Ojos halógenos

2006-02-26T09:05:00.000Z

Las mujeres de mirada clara,
Sólo me han dejado cosas malas
Verdes mares de lamentos
Pero alguna extraña luz titila
Desde el interior de tu pupila
Que desata lo que siento.

Me iluminan, me calientan, me guían en la tormenta
Ya no podré vivir sin tus ojos halógenos

Tu mirada irradia una tristeza,
Que penetra hasta la niebla espesa
Como dos potentes focos
Aunque tengo miedo no lo niego
Que tu luz me este dejando ciego
Me conformo con muy poco

Me iluminan, me calientan, me guían en la tormenta
Ya no podré vivir sin tus ojos halógenos
Me iluminan, me calientan y ahora me estoy dando cuenta
De lo que significan tus ojos halógenos

*Don't wanna know anything, don't wanna smile anymore, don't wanna hope more dreams... cannot say anything, cannot cry, cannot live without love*

=( so sad!

viatge en autokar

2006-02-24T15:04:00.000Z

Els moviments ràpids del cap , que gira a dreta i esquerra desprenent somriures. I aquell serrell fent pessigolles als ulls, demanant carícies i amagant secrets. Els cabells que reflecteixen els somnis intermitents del sol.

Riures descontrlats que travesen el vidre en moviment, recorrent aquests paisatges forasterament extranys i arribant a les quatre puntes del món. Recargolant-me per dins i per fora, respirant somriures i xiuxiuejant sospirs.

I un somriure que es perd entre els cabells, desfent-se en labertints de serps i dibuixant la llum del matí. L'horitzó dels meus cabells s'acaba on comencen els meus somnis.

Els cabells desfent-se sobre l'esquena i caient sobre el pit acollint-lo en abraçades empapades de sol. De cua d'ull, el daurat sègol demana que el busquin, que el trobin i el cargolin entre els dits, suau com l'abric d'un gos. Com una esponja que em roba mirades i pensaments, restant seca i buida davant d'aquestes primes fibres.

Pujo la mirada del paper tan a poc a poc com m'ho permeten les parpelles, recorrent cada línia de cada quadrat, clavant la mirada en els núbols, enfonsant-la en vapor, obrint-se pas.

*I've felt better than now*

*I don't know what do I have to feel*

=( so sad

somriures estúpids

2006-02-17T16:26:00.000Z

Aquest somriure tan molest que no me'l puc treure de sobre. Em fa feliç riure'm de tot i de res alhora. I enfonso el cap entre els meus cabells, respirant la claror que em transmeten, tots ells ben remenats, amb un toc de bogeria desendreçada. I mentre estic envoltada en ells, recordo perquè sóc feliç i això em fa encara més feliç. I ric estúpidament tapant-me la cara amb les dues mans. Ja ho diuen, que l'amor és estúpid. Però tampoc estem parlant d'amor! Què dic! Em refereixo a una alegria incerta que fa dies que vaga sense fita pel meu cap. I faig bajanades i coses que potser no hauria de fer. Però és que m'és igual! M'agrada tornar a sentir aquest ensomiament extrany i sentir que estimo el món. Sentir que és estiu, que la llum d'estiu corre per la sang fent-la bullir amb espècies diverses sense sentit. Aquesta sensació de no saber el que estàs dient, que tot el que escric és en va i és inútil, però que alhora m'empeny a mirar les coses des d'un altre punt de vista. Caminar amb la mirada al cel, inventant figures en els núbols i somiant quimeres segurament impossibles. I torno a pujar el cap, alliberant-la de la calidesa dels cabells d'àngel, sento que em freguen la cara que ja em crema de neguit. I pujo la mirada a la pantalla per repasar el que ensomiada he escrit...
I només puc dir...

...akesta és per tu...

merci x aket somriure

=) so happy

Anyway, I keep on dreaming

2006-02-14T17:49:00.000Z

Havia tancat la porta del despatx reprimint les llàgrimes que volien sortir des de feia hores. Havia pujat les escales alhora que les faccions s'anaven deformant amargament i el cor se li anava encongint en el pit. La respiració s'entretallava, sentia que s'ofegava i tot li donava voltes. No podia respirar. S'estava ofegant. No hi havia ningú. Estava sola. Volia estar sola. Les llàgrimes ja vessaven incontroladament. No podia deixar de plorar. Obrí la porta de l'habitació i es llençà al terra plorant desconsoladament, les galtes empapades de llàgrimes i els ulls entel·lats de tristor. S'estirà al llit perdent-se en les estrelletes fluorecents del sostre i notant que la vista s'encegava de negre. Les respiracions ofegades no la deixaven agafar aire. La mà al pit estrenyia fortament la samarreta, com un intent de respir fracasat. Les llàgrimes que dibuixaven un caminet pel costat dels ulls, perdent-se en els cabells ja humits i colant-se per les orelles calentes de dolor. Va apagar els llums i es restà uns instants a les fosques, repasant tot el que li havia dit. De debó valia la pena? Mai l'havia tingut com a pare...perquè encara s'empenyava en recuperar una cosa que mai havia existit? Va mirar al seu voltant, i va recaure en el tros de tela penjada de la paret. A les fosques només semblava un tros de tela, a les fosques. La respiració tornà al seu ritme pausat i les llàgrimes secaren els ulls de tristor. No tornà a somriure, però deixà de plorar. Sabia que no tenia pare, sabia que mai l'habia tingut. No el necessitava, ni necessitava els seus diners. No volia lluitar més per una lluita perduda. Per una lluita que mai havia existit. No tenia pare, però tenia una mare que sempre havia estat allà i mai l'havia abandonat. Qui sap fins quan...

...sóc orfe de pare, però no de mare...

anyway,
=) so happy

NO VULL QUE EM DIGUIN QUE NO

2006-02-11T17:18:00.000Z

No vull que decideixin per mi.
No vull que em diguin el que he de fer.
No vull que em diguin a quina edat he de fer cada cosa.
No vull que m'intentin menjar el coco.
No vull que m'ataquin sense escoltar-me.
No vull que no em deixin decidir el que vull fer.
No vull que em perjudiquin amb l'excusa d'estar protegint-me.
No vull que m'estimin si això em prohibeix ser lliure.
No vull que em diguin el que he de pensar.
No vull que em prohibeixin el que ara més vull.
No vull que generalitzin ni pluralitzin sense saber res.
No vull. No vull. No vull.

Hi vull entrar.
Hi vull ser.
Hi vull anar.
Hi vull participar.

...vull lluitar per allò que de debó estimo...

...no penso llençar la tovallola....

anyway,

=) so happy

Cabells

2006-02-10T19:01:00.000Z

Els cabells molls movent-se al ball del calor. Brillant sota el sol com els àngels daurats dels contes. Escampant-se entre els camins infinits sense destí final. Entortolligant-se i encreuant-se com serps inofensives en una selva de cotó sec.
Els cabells fregant-me l'esquena. Notant els calfreds sòlids movent-se amunt i avall.
Seguint cegament el meu cos, com un osset de peluix que va allà on el seu amo el porti. Plena confiança i cent per cent submissió.
Els cabells que brillen amb llum pròpia. Alliberant-se pel vent, una llibertat limitada. Com unes cadenes llargues però que,al cap i a la fi, són cadenes. Volen volar lluny, i quan creuen que ja ho han aconseguit, una forta estrebada els recull amb una llaçada obligant-los a doblegar-se formant una forma arrodonidament encerclada.
Els cabells vius i voleiants.
Els cabells brillants i sedosos.
Els cabells lliures però atrapats.
Els meus cabells.

...cada cop que em freguen l'esquena és com sentir que no estic sola en aquest món...

...els tinc a ells....

=) so happy

=( Don't wanna cry

2006-02-08T19:12:00.000Z

La música que sona de fons i el cap en blanc.
No puc somriure, he perdut les forces per fer-ho. Sento les llàgrimes en els meus ulls. Sé que volen sortir però no les deixo. No vull plorar. Ara no, ara toca estar contenta. Però, qui diu el que toca fer en cada moment? Ho dic jo. Jo i ningú més.
I recorro la mirada per la finestra. El sol ja ha baixat i la fosca ara s'escola per cada esquerda de carrer, per cada comisura de cada somriure de cada infant. La lluna aquesta nit brilla més que mai. Tan debó els meus ulls brillesin amb la mateixa intensitat. Tan debó brillesin per la força que tenen i no pas per les llàgrimes que ja vessen incontroladament. S'emporten la meva espurna, aquella que els feia viure cada dia amb un verd fosc desafiant.

M'agradaria pensar que no depenc de l'amor per ser feliç.
M'agradaria deixar la tristesa en una capseta tancada amb pany i clau, i llençar la clau al mar, i que es descomposés, i que no hi hagués cap clau mestra capaç d'alliberar aquesta tristor.

=( so sad

*me la quedo per mi*

cabells daurats

2006-02-06T21:56:00.000Z

Entre els núbols de la nit i els badalls de somnis, ha escapat un raig de sol.
El cel com un ventall de llum. Com un molí de somriures. Roda el cel. Roda la vida. Entre ventada i ventada se m'ha escapat un somrís. I les galtes han enrojolat d'alba matinera i pura calma.

Pujant lentament la mirada al cel, reseguint cada racó de la ciutat, sentint de prop cada calfred de matí. Sense pensar. Ni patir.

El vent desfà la llaçada que em recollia els cabells escampant-los així enalire, agitant-se per la suau brisa de llibertat.
I la cinta aletejant lliure pel cel, donant tombs vius, serpentejants.Posant-se delicadament sobre una fulla vernissada amb rossada gebrada. Encara remena la cua sense esma. I els cabells daurats brilant sota el sol d'estiu. I aquests movent-se en una lluita silenciosa. Desfogant la tempesta. Enfrontant-se al foc de la vida. Brillants de llum. Desprenent vida. Demanant. Suplicant. Xiuxiuejant.

....torna....

*he tornat, ara només faltes tu. tornaras? xk pregunto si ja sé la resposta? no, no tornaràs. M'hauria d'anar acostumant. Però és difícil acostumar-se a no tenir-te al costat...

*t'estimo

=) so happy

=) so happy

2006-02-06T16:54:00.000Z

Ha tornat.
Pensava que mai passaria.
Ha tornat, per fi.
El meu somriure!
La meva alegria!
La meva hiperactivitat!
Les paraules que s'entrebanquen en voler sortir totes alhora.
Les ganes de viure.
El motiu per llevar-me cada matí.
L'espurna als ulls quan veig el sol brillar.

I aquest cop no és per tu.
No és per tu, ni per l'altre ni per aquell de més enllà.
Aquest cop és per mi.
Bé, de fet no sé com ha tornat
No sé pas com s'ha produit aquest miracle.
Però sóc feliç, altre cop.
I no, Carlota, no és pel que pots estar pensant.
I més igual si posant que sóc feliç no em comenteu.
M'és igual que només us preocupeu si estic trista, o si més no quan us ho faig saber.
Ara ja m'és igual, perquè torno a somriure.

He tornat.
Torno a ser la d'abans.
La de principi de curs.
Aquella que es passava el dia rient per tot i per res.
La que li faltaven 3 cargols i un parell de bulls..
He tornat i me n'alegro.

S'ha acabat pensar en coses tristes.
S'ha acabat plorar per no lluitar.
S'ha acabat evadir el sol del dia.

Torno a ser jo. I tot gràcies a alguna cosa misteriosa. (alguna sugerència, comenteu! jeje).

*never give up on the things that make you smile

*no more sadness

=) so happy

Aparentment

2006-02-03T22:32:00.000Z

aparentment era una fotografia de l'estiu de fa un parell d'anys.

aparentment jo estava pensant en tu.

aparentment les coses no han canviat

aparentment has marxat, però és que tampoc crec que mai haguessis estat

aparentment estic normal, però si em talleu per la meitat no en sortirà res, perquè estic buida

aparentment tot és de colors, però jo encara ho veig en blanc i negre, com records antics que els tinc molt recents

aparentment la vida continua però és que la meva es va estancar el dia que vas marxar

aparentment ja no vesso llàgrimes però el meu cos està empapat per dins de gotes salades i amargades

aparentment el sol brilla cada dia, però en el meu cor s'hi ha creuat un anticicló d'hivern

aparentment els meus ulls continuen sent verds, però han perdut la brillantor que tenien cada cop que et veien

aparentment sóc jo, però en el fons sóc una impostora que preten imitar aquella que un cop et va estimar

aparentment tot és aparent, però aquí ningú se n'adona del que passa al seu voltant

però, clar, tot això, aparentment.

*és un text totalment inspirat en mi, en mi i en tu, i en ningú més. Però crec que a més d'un se li remenaran les venes que van a parar al cor en forma de circuit laberíntic serpentejant.

*I'm giving up

=( so sad

Por al silenci (lite)

2006-01-29T11:12:00.000Z

Em feia molt de pal fer una història ara i no tenia ni temps ni ganes...així que he descrit l'ambient d'una escena de por... No és ben be por, és una mescla de solitud, foscor, nit, silenci i...por. No ho sé, un inici vaja!!!!

Els porticons donaven cops salvatges a les parets a causa del ferotge vent. També provocava un cert sorollet, com un esgarip insistent que provenia de l'interior de la xemeneia. Les branques dels arbres es movien xiuxiuejant silencis sords. Els ratolins esgarrapaven el terra de fusta produint un estrident però fluixet so molest. La fusta de la llar de foc petava i emetia uns sorolls secs, com cops en la porta de roble.Tret d'això, tot era silenci, un silenci fosc. A la cuina, sota la taula i vora la llar de foc, hi havia una noia arraulida en una flassada, tremolant de fred i de foscor. Tremolava de foscor per culpa de la por, gemegava molt fluixet mentre unes petites llàgrimes vessaven dels seus ulls, que es perdien en les flames del foc de la llar.

*I'm giving up. You're too much for me...

=( so sad

Viure, sent un (lite)

2006-01-25T19:50:00.000Z

No feia gaire que havia començat a nevar i el fred gelat començava a entel·lar les finestres de la cuina. Tot i així, encara es podia entreveure el paisatge muntanyenc tot enblanquinat. Les pistes tot just obrien i una renglera de cotxes feia cua per aconseguir un bon aparcament a peu de pista. Des de casa, amb la xocolata calenta escalfant-li les mans i un croissant esperant per ser menjat, recordava aquest mateix moment un parell d'anys abans. Quan tenia un motiu per llevar-se cada matí i somriure al sol deixan't la son sota els llençols. Feia un parell d'anys estava esperant una trucada, que no va trigar a arribar. Ara, encara esperava una trucada, però en va. Ara. Sovint es parava a pensar en el significat d'aquesta paraula i, per més que hi donava voltes, no hi trobava res de positiu. Ara estava sola, perquè sense ell el món era solitud.
Potser era perquè era un xic ingènua i innocent però el fet és que encara el buscava amb la mirada, esperava trobar-lo assegut en qualsevol banc xerrant tranquil·lament envoltat d'aquella aura de calma que sempre l'envoltava. Creia veure'l pel carrer rodejat d'una multitud de persones ocupades amb la seva vida. Imaginava tornar-lo a veure'l aviat, uns instants, un segon, veure'l, amb això en tenia prou.
La xocolata ja es refredava alhora que la boira s'anava espesint, d'igual manera que el seu cap cada vegada es veia més confós. Vacil·lava entre tancar els records o deixar-los fluir com l'aigua que es fon de les muntanyes. Coneixia les conseqüències de mantenir el seu record ben viu però també coneixia les d'intentar no pensar en ell. Es coneixia i el coneixia. Ni ella ni ell permetrien al seu cor mantenir-lo absent del seu neguit.
Es perdien les seves mirades buides en les rajoles de la cuina, concentrant-se en contant els quadrets i les ralletes, retrocedint si es perdien i adonant-se de l'absurditat de l'acte. Només va parar en sentir les paraules d'una bona amiga a cau d'orella:
-" Si ell és la raó per la qual el cor et deixa somriure, no l'oblidis, ningú t'ho demana. Però viu. Viu. Viu per la gent que t'envolta. Viu per tu mateixa."
Les llàgrimes vessaven dels seus ulls i un alegre somriure es dibuixava als seus llavis alhora que repetia dolçament: "Gràcies, gràcies."
Sabia que la millor manera de treure's el neguit de sobre era anant-lo a buscar. Encongir-se en els seus braços i dir-li que l'estimava. Menjar-se l'orgull i posar per davant els sentiments. Viuria, sí. Però viuria amb ell, al seu costat, sent un els dos.

*Si tot s'arreglés estant entre els teus braços, no dubtis que ja fa molt que ho hauria fet. T'enyoro com mai i, és un tòpic, però et necessito per poder somriure.

qui avisa no és traidor

2006-01-13T17:20:00.000Z

Un conte blau

2006-01-13T17:17:00.000Z

UN CONTE BLAU

Feia poc que havia començat a nevar. Un a un, els cristal·lins flocs de neu s’anaven dipositant delicadament sobre el fred paviment humit. Començaven a baixar els enreixats de les botigues i la gent ja feia via cap a les seves llars càlides i acollidores. Els rodamons ja deixaven de pidolar per buscar aixopluc a recer del fred i la neu. Dels bars vessaven mirades buides acompanyades de sospirs que es perdien en la foscor. I un esmunyedís fred s’escolava per les comisures de la nit i les esquerdes d’un nadal aigüalit.
No tenia ni set anys quan vaig descobrir aquell petit amagatall. Rera el finestró de l’estudi de la torreta, entre les cortines de vellut i la gelor del vidre. Quan hi havia res que m’amoinava, pujava corrent les escales que portaven a l’estudi i m’arraulia vora la finestra, observant la gent del carrer amb el cap emboirat i els ulls entelats de tristor. Ara, nou anys després, encara hi pujo. Hi pujo per pensar, per desconectar, però sobretot per observar Barcelona a través d’un mar envidriat refugiant-me en ella. I era des del meu petit racó des d’on observava atenta l’agitació dels carrers. S’apropava el nadal i, amb ell, tot el que això comporta. Per exemple, aquells dinars familiars, que sembla que mai hagin d’acabar, en que et trobes als pesats dels teus tiets que només veus un cop a l’any i que cada cop que us trobeu et planteges el fet de simular una gastroenteritis. O aquells dies que has de passar amb la família en un hotelet sopant cada nit amb els plastes dels seus amics, els típics amb fills que et torturen cridant com endimoniats, plorant i exigin-te que juguis al “pilla-pilla” amb ells quan tu t’has llevat a les set del matí per anar a esquiar. Però això no és el pitjor. A mi se’m fa un nus a l’estòmac cada hivern quan he de pensar en els regals dels pares i la Caterina. La Caterina és la meva germana petita, que cada any per Sta. Llúcia revoluciona la casa per montar el pessebre. Ai el pessebre... la meva família sí que és un autèntic pessebre, tan sols que...la Maria és la dona amb qui mon pare, en Josep, li fa el salt a la mare quan ella està fent ioga o prenent el te amb les amigues.
Sí. Definitivament el meu problema de cada Nadal són els regals. I és que cada persona és un món i jo m’hi estic hores trencant-me el cap pensant en què puc regalar a cadascú. Per complicar més l’assumpte tots ells són com capses hermètiques: allò de donar alguna pista els dies previs sobre què els faria il·lusió sembla que no existeixi per a ells. Així que aquí sóc jo la que ha de fer d’investigadora intuint que recoi els agradaria. Sempre és d’ajuda sortir a voltar i mirar aparadors per anar agafant idees. I, obviament, també està l’opció de fer algun detallet manual, cosa que requereix més temps i idees originals. Bé, de totes maneres el cas és que aquell dia vaig agafar l’abric i els guants i vaig sortir en busca d’algun regal que fes que els pares i la Caterina s’emocionesin en estripar el paper i trobar-se amb la sorpresa.
En sortir del portal, un aire glaçat i un suau ventet em va rebre amb fredor. Els carrers ja s’enfosquien de fosques tenebres i la nit avançava filtrant-se entre la fosca de la ciutat. Les llums tènues dels fanals ja feia hores que havien fet les primeres pampallugues i s’havien encès encarant-se amb l’obscuritat del vespre. Les botigues ja tancaven però a mi no em calien obertes per donar una ullada als aparadors. Vaig baixar Passeig de Gràcia devorant amb la mirada cada objecte de cada botiga en va. No hi havia res que em convencès. Tot era massa comú, típic, poc original. Tot girant Mallorca vaig topar amb un Pare Noel blau que anava repartint caramels a la canalla. Vaig esbossar un somriure en recordar aquells dies en que jo corria cap als pares noels del carrer amb l’esperança de que em donessin alguna llaminadura. Sembla que fos ahir, quan tot era inocència junt amb un cor massa ingenu. En creuar-me l’home disfressat de blau vaig sentir una mirada clavada en mi i, en un xiuxiueig, va pronunciar en una veu ronca una sola paraula. Era una, encara la recordo. Pronunciada amb una aspror sorda i un to molt fluixet: Aviat. Només una paraula. Una paraula que pot semblar insignificant i alhora vital. Una sola paraula.
A vegades passa que donem importància a coses que no la mereixen. Jo en vaig donar molta a aquell aviat. Em va deixar intrigada i tota la nit que vaig donar-li mil i una voltes. M’amoinava el que poguès passar aviat. Potser era un avís. O potser aviat coneixeria algú. O qui sap! Potser aviat la meva vida donaria un gir inesperat. Sense adonar-me, les meves preocupacions nadalenques m’havien marxat del cap. El Pare Noel i la seva cantarella es tornaven borrossos mentre el cansament s’anava filtrant per les pupil·les, recorrent la ment i adormint el cos en un profund somni.
El soroll del despertador em llevà cap allà les onze. Vaig entreobrir els ulls per veure la neu que encara queia al carrer. A dins, tot era escalforeta gràcies a la calefacció, que funcionava al màxim. L’olor de les torrades calentes i el café recent fet s’escolava per sota de la porta. Arraulida al llit, entre l’edredó i la manta, feia el mandra sense cap intenció de llevar-me. Només quan la mare em vingué a recordar que a les dotze tenia hora a la perruqueria vaig poder deixar la son enganxada als llençols i anar a esmorzar amb els xiscles de la Caterina cada cop que emetien un anunci de joguines. Vaig sortir a tres quarts i cinc de dotze esperitada cap a la perruqueria, on em van acabar de destrossar el cabell amb l’excusa d’un pentinat a la moda. Mentre pujava per la Diagonal cap a casa, un Pare Noel de color blau cel va ensopegar amb mi bruscament en creuar un pas de zebra en vermell. Vaig relliscar amb l’aigua del terra a temps que un braç m’agafès la mà per evitar una dolorosa trompada. Quan vaig mirar-lo als ulls, em va venir al cap la mirada del Pare Noel del dia anterior. Tenia una mirada tendra que m’hipnotitzava perdent-me en els seus ulls i esvaint la resta del món. Tot en un segon. En deixar-me anar la mà, un paper de color blau metàl·lic relliscà de les meves mans i caiguè al terra junt amb les fulles seques que feia dies havien començat a caure dels arbres. En collir-lo i tombar-lo, em vaig trobar escrita una sola paraula: aviat.
Vaig presentir que aviat volia dir que d’aquí poc passarien coses bones. Aquella mirada tan tendra només podia voler dir sort, felicitat, amor, en fi: coses positives. Amb aquest pensament al cap, vaig entrar al portal de casa irradiant felicitat; vaig pujar a l’ascensor tararejant cançons d’amor i vaig arribar a casa donant petons a tothom. No va ser fins que la mare em va recordar que l’havia d’acompanyar a comprar el regal de reis del pare que em van venir tots els mals de cop. Encara havia de comprar el regal dels pares. El de la Caterina l’havia comprat de camí a la perruqueria: un tricicle. Era una de les moltes joguines que sempre demanava en parlar-li dels reis mags. Pel que feia a la mare, sovint sospirava davant l’aparador de la sabateria VOGUE. Si fos per ella, ja les hauria comprat totes, però el pare sempre li deia que tenia massa sabates i que hauria de pensar en coses més útils. La mare, pobra, assentia amb el cap i feia ullets tristos. El que li deia el pare sempre l’afectava molt i s’ho prenia tot a la valenta. Així que, a la tarda, quan vaig sortir, les sabates ja eren meves, ben embolicades en un paper de color cirera madura amb un llaç blanc tot arrissat. Només quedava el regal del pare. L’últim i el més difícil. Per més que hi donava voltes no em venia cap idea original. Potser que li fes alguna cosa jo mateixa. Però el què? Quan em vaig adonar, em vaig trobar asseguda en un dels sofàs de l’Starbucks de Passeig de Gràcia amb un café a la mà, la mirada perduda en els carrers i el cap funcionant a cent per hora.
A fora, al carrer, un parell d’ocellets bebien aigua d’un petit bassal. El més menut empenyia l’altre sense adonar-se de que tres coloms els prenien el lloc per xarrupar aquell líquid incolor. Tots cinc, però, van sortir volant de cop i volta cap a direccions oposades. La causa: un grup de pares noels blaus que venien cridant a cor que vols. Repartien somriures amb targetes. Ajudaven els avis a creuar els carrers oferint-los targetes blaves. S’oferien per carregar els paquets de les dones i els homes que anaven massa carregats donant-los una targeta blava en acabat. Encuriosida per l’espectacle vaig sortir al carrer per observar-ho de més a prop. Al llarg de tot el passeig hi havia uns deu grups blaus de pares noels ajudant a la gent i regalant targetes blaves. El carrer s’anava omplint de gom a gom. Els bars i les cafeteries es buidaven. Cada cop hi havia més espectadors. Baixant pel mig com una gran cascada d’aigua blava, tot de cotxes blaus repartien targetes i anunciaven una inauguració. Tothom parava l’orella per entendre el que del megàfon sortia. No va ser necessari. En passar els cotxes per davant nostre, un gran cartell blau amb lletres negres va ser llegit per tohom: NOU CENTRE COMERCIAL AVIAT.
Després d’aquell terrabastall l’únic que vaig ser capaç de fer va ser esclafir a riure. Un centre comercial. Tot era una campanya publicitària. No podia parar de riure. I jo que havia cregut que era un missatge amagat per mi. Em queien llàgrimes de tan riure. Havia arribat a pensar que la meva vida podia cambiar de cop i volta. Els músculs de la cara em començaven a fer mal de tan riure. Si més no, ara tindria un nou centre per anar a comprar roba. El riure va anar parant fins que vaig aconseguir respirar amb normalitat. Va ser llavors quan vaig pensar que seria bona idea escriure-li al pare un conte com a regal de reis. Un conte de nadal. Un conte on expliquès el que m’acabava de passar. Un conte...blau.

El parking buit

2006-01-13T16:38:00.000Z

Les vacances han acabat i cada dia és part d'una nova rutina, nova però avorrida. Si més no, sé que per la nit, podré parlar amb tu i començar a coneixe't una miqueta més..
PErò... enyoro veure't entrar per la porta del restaurant de pistes amb la cara tota vermella i dient que estaves rebentat..
i esperar un any per torar-ho a veure és massa temps... et vull ara, aquí i amb mi, encara que això sigui impossible

I eren llàgrimes el que queien dels seus ulls.
Llàgrimes per no poder tornar a veure'l.
Llàgrimes per haver de tornar a esperar
Llàgrimes en veure que el parking ja era buit, tothom havia marxat.

Llàgrimes en veure que no hi ets.

*t'enyoro molt

Fosca silenciosa en terres ceretanes

2005-12-26T10:16:00.000Z

Fa temps vaig parlar sobre la Cerdanya.
Fa temps vaig descriure uns fets.
Fa temps vaig sentir que allò no era del tot meu.

Fa temps que les coses van començar a canviar.És sota la llum que em proporciona la fosca d'una nit d'hivern on escric aquests mots. Tot és silenci, el silenci, el rei de la nit i el mestre de la fosca. Si t'hi fixes, el pots presenciar dalt d'una de les moltes muntanyes que envolten el centre habitat. Imposant-se sobre els homes, els cotxes, els electrodomèstics, els animals, la natura... la vida. Baixa lentament, esmunyint-se entre les comisures i els racons dels camins. Silenciant el so. Fins que arriba a nosaltres, que lluitem en va per combàtre'l quan ens adorm amb un xiuxiueig sord. Aleshores, tan sols queda la foscor. Una fosca que recorre els carrers, les places i les cases. Tot enfosqueix. Ens porta la por, una por que tan sols nosaltres podem vèncer. És un terror histèric que ens impedeix veure el que és palpable. A la nit, tot desapareix, tot és negre, tot és por. A la nit, tu no ets res. La felicitat és por, l'amistat és paor, la confianá és temor, l'alegria és terror i la vida, negra mort. Una penombra imprecissa que s'escola per les portes i les esquerdes dels paviments. Una freda obscuritat acompanyada de la gelor de l'hivern, escampant l'humit gebre com a senyal, recordant que un cop hagi marxat, no trigarà a tornar.

El vent i la llum del dia escampent la fosca i el fred. El silenci s'apaga sota els primers badalls del sol. L'escalfor dels peus tasta el fred dels gelats terres fent recòrrer així un matinal calfred per tota l'espinada. Despertadors insistents i empipadors que et marquen el començament d'un nou dia. Passes ràpides baixant escales velles i atrotinades. I aquelles torrades sense propietari que han caigut per la pressa del matí. La remor de l'aigua del llac en llevar-se els petits ànecs que han passat la nit arraulits en les seves plomes. Les culleres donen voltes i més volten en un café ja fred, d'on vessen els badalls i els somnis inacabats. És l'escalforeta que transmet el sol la que lleva la vida. La remor dels rius i la fressa de les fulles seques. Els botiguers hissant els ja gastats enreixats i rovellats del dia a dia. I són aquelles noves vides les que acluquen els ulls enlluernats per la tènue claror del dia. Petites vides que no descansaran fins haver vençut la fosca silenciosa de la nit ceretana.

*never give up on the things that make you smile*

*sota la fosca de la nit t'estimaré. sota la por de la cerdanya, et recordaré*

La nit en els teus ulls (lite)

2005-12-21T18:53:00.000Z

És la neu la que cala els records. No deixa que marxin. Els reté en el meu cap, els manté recents i calents.

Tengo que irme ya, abrázame. Nada más llegar te llamaré.

L'espurna de la primera mirada, el foc de les que la van seguir, la flama d'un sentiment. Paraules que es perdien en el no res. Mots que no calia pronunciar per saber-los sentits.

Déjame marchar, no llores más. Túmbate otra vez, te dormirás.

Van passar mesos fins que vaig adonar-me de que m'havia enamorat. Mesos de confusió en que sol sabia que volia veure't i abraçar-te. Mesos en que començava a saber el que volia dir estimar. Fins que vaig adonar-me de que et necessitava, una part de mi et necessitava per poder ser feliç, per ser jo mateixa, per ser feliç continuant estiman-te.

Te he dejado atrás y pienso en ti Oigo “adiós amor” caer sobre mí.
Quiero irme de allí, no puedo escapar. Necesito volverte a abrazar.

Diuen que és amor. Diuen també que és tendre. Jo dic que és inesperat, mai saps quan ve i quan marxa. No és precís ni per un mateix. No és clar, sinó confús. Amor és confussió, però jo no n'estava pas de confusa. Sabia que l'estimava. De fet, encara ho sé. Sabia que jo era ell, que sense ell jo no era. I de fet, encara ho sé. Perquè jo ara no sóc ningú. No sóc ningú sense ell.

Ven, cálmate no llores más, si cierras los ojos verás que sigo junto a ti, que no me iré sin besar una de esas lágrimas que van desde tu cara al mar, la vida viene y va y se va...

Perquè jo sóc petita i vulnerable, el necessito per poder somriure. És com la benzina que m'anima a enfrontar als demés. A mirar el món amb foc als ulls, amb la mirada decidida i el cap ben alt.

Salgo del portal, quiero morir. Tú en la habitación, llorando por mí. Tú me has hecho tan feliz que siempre estaré a tu lado, cuidando de ti.

Què faria jo si tu marxesis? Si em deixesis aquí, enmig de tota aquesta fosca. Que faria jo en aquesta foscor si tu ets la meva llum, com una petita cuca de llum que m'il·lumina el camí, perquè no em perdi i no caigui pel camí, perquè no ensopegui amb cap pedra, seguin-te a tu, a tu i a ningú més.

Ven, cálmate no llores más, si cierras los ojos verás que sigo junto a ti, que no me iré sin besar una de esas lágrimas que van desde tu cara al mar,

Que es fonguin totes les llums del planeta, que s'acabi tota l'aigua del món, que desapareguin totes les ànimes bones que m'envolten, que es sequi el mar i es fonguin les muntanyes, que les llàgrimes no tinguin fronteres i els cors trencats no trobin els seus bocins. Que caigui el món si cal! Però tu, tu no, ara no, no un altre cop, no em deixis. Queda't per besar-me les llàgrimes que s'escapin dels meus ulls quan el cor em digui prou, queda't per dibuixar-me un somriure sincer quan tot sigui nit, queda't per espantar les ombres i atreure els somnis...
Queda't per mi...

la vida viene y va y se va...

Queda't si m'estimes.

[Adiós- La Oreja de Van Gogh]

*t'estimo* Perquè ara el sol no brilla i la nit ha enfosquit encara més. Perquè et tinc el cap ara més que mai. Perquè t'estimo. Torna...si m'estimes.

Ara és ara

2005-12-18T22:04:00.000Z

ARA ÉS ARA

Recorro la vora del llac tot pensant en el que ha passat, el que he deixat i sé que no tornarà. Les festes de l'estiu sempre han acabat a la vora del llac, els focs d'artifici des de la petita illa del mig i tot de gent guaitant bocabadada el cel de colors.
Recordo haver submergit els mal de caps en aquesta aigua gelada, mirant els ànecs amb ulls envejosos de llibertat. Remar pel bell mig del llac, deixar-se portar pel que et diu el cor i no pensar en res més, tan sols en les muntanyes d'empar que t'envolten, que t'observen i t'acullen amb tendresa.
I són aquests carrers els que ara devoro amb els ulls, desitjant perdre'm-hi i no tornar mai més. No hi ha sol, ho sé, l'ombra empaita la llum deixant un aire de tranquil·litat i calidesa tan sols possibles allà. Encara conserven el tradicional aire de poble de muntanya, on la gent es coneix i s'acomiada quan es veu.
És Puigcerda, una part de mi que mai ningú podrà prendre'm. Sóc més ceretana que no pas barcelonina i això em calma per dins quan per fora estic neguitosa. Sé que m'enten perquè em recull en el seus carrers, cada pedra col·locada amb tendresa per aquells que la contruiren em donen força i valor, sense els quals no podria continuar existint.
Ara és Puigcerdà, de fet ho ha estat sempre, però ara més que mai, perquè si algun cop em me'l treuen, em trenquen la vida, el seny i el cor.

*No tot és com els demés ho veuen, no tot és gris i lleig.*

Pocs dies, grans avenços

2005-12-18T21:38:00.000Z

Suposo que m'ha anat bé desconectar un parell de dies.
Desconectar i no pensar, no pensar en allò que feia dies no em deixava raonar.

I és que jo ja sóc feliç pensant que la llarga espera de 365 dies ja arriba a la seva fi.

Tornar a pujar
Tornar a esquiar.
Tornar a veure'l.
Tornar a riure.
Tornar a recordar.
Tornar a enrojolar.
Tornar a somriure.
Tornar a viure.
Tornar a estimar.

Ja falta poquet, 2 setmanes i ens tornem a trobar.

*Jo sé d'una que m'haurà de soportar els rollos a mitjanit i els crits emocionats, eh laura? *

*t'enyoro

Fosca

2005-12-15T21:45:00.000Z

Quan tot és fosc, m'envaeix la por, una por freda que sutilment s'infiltra per les comisures de l'ànima, una por lletja i confusa. La por que tenen els nens petits quan els pares apaguen els llums i unes ombres esgarrifoses i espantoses es deixen veure, apareixen per espantar-nos, per riure's de nosaltres, per fer-nos mal. Unes ombres de fet, però unes ombres que fan dilatar les pupil·les i empalidir el rostre. Per dir-ho en poques paraules, una por terrorífica.
Però és ara, ara i no abans, quan me n'adono de que aquesta fosca la puc enfrontar jo sola, sense l'ajut d'una mà que em premi ben fort donant-me ànims.
És aquesta por la que darrerament vaig superant, la por a la mort. Perquè ara més que mai sé que vull viure, que estimo la meva vida i no la canviaria per res del món.

Gràcies per fer-me veure que jo podia amb ella, encara que hagi trigat un any en adonar-me des de que m'ho vas dir. *t'estimo*

Cauen llàgrimes

2005-12-15T21:19:00.000Z

Cauen llàgrimes i no me n'adono.
D'on surten?-em pregunto.
Una barreja de dol físic i mental.
Per que m'ha afectat tant això?
Jo tenia present que no m'agradava.
Sol era un joc, per oblidar l'amor.
Perquè a mi l'amor em feia mal.
I alhora em feia feliç.

Per què vaig voler canviar-ho tot?
Jo ja estava bé somiant en el meu any nou.
La llarga espera d'un any d'aquí poc arribara a la seva fi.
Ens tornarem a veure, podré reseguir-lo amb la mirada
i veure com em travessa descaradament l'ànima amb
les dues pupil·les d'aquell marró tan intens.
Jo ja estava bé somiant en el retrobament, tan com ho està
una nena petita quan sap que els reis s'aproximen.
Sentia que el cor m'anava a sortir del pit quan pensava en ell.
I, per què enganyar-nos? Passar una setmana a prop seu també
em feia recordar moltes coses.

Diuen que l'oblidi, diuen que no hi pensi.
Priveu-me de respirar abans de privar-me d'estimar-lo.
No, no és de la mateixa persona de qui parlo però les dues
van marcar el final i el començament d'uns temps ja passats.
La música de fons, desfilant malencoliosament dies en blanc i negre,
mirades perdudes en records molt recents.

Ploro i no sé perquè. Suposo que tenia raó, tan sol necessito algú
que m'estimi i em fagi cas. Algú que estigui al meu costat i no m'abandoni.
I això, jo ja ho savia que no ho trobaria en un marrec de dotze anys.
Però tot plegat era un joc, un joc per oblidar l'amor.
Vaig jugar amb foc i vaig sortir escaldada, i ara aquí estic, buscant a la
desesperada un vas d'aigua freda perquè m'ajudi a calmar aquesta ardor que porto dins.

No busco algú en qui recolzar-me. Crec que ja he buscat prou. I ja n'estic fins als ovaris de creure en l'amor i que aquest desprès em giri l'esquena. I estic farta de que la gent es pensi que pot jugar amb mi quan li dona la gana i desprès deixar-me tirada.

*t'estimu* només a tu i a ningú més. Ah i, per cert, gràcies per ajudarme a creure més en mi mateixa. *t'estimu*

Desperta innocent noia! Ja es hora de fer-te gran!

2005-12-14T22:10:00.000Z

Fosca confusió.
No ho entenc.
No comprenc què gira al meu voltant.

De fet, crec que tot és culpa meva, que ho he enmerdat tot quan ja estava bé com estava.
Jo em conformava deixant l'amor sota candau,ben tancadet en una caixa que no gosava obrir,
perquè quan vaig provar d'obrir-la, ja en vaig sortir escaldada.

Ja estava bé somiant en un algú que creia imposible, un algú que fa un any que porto esperant per
veure'l. Imaginar allò que em un cop em va fer somiar. Imaginar amb inocència que potser es podia
repetir. La màgia del moment, l'espurna d'una mirada.

Tan de bo, d'aquí a uns dies, quan estiguem tots reunits altre cop... tan de bo la torni a veure aquesta espurna.
Tan de bo que em provoqui aquest atontament típic de les noies tontes. No per voler ser tonta, si no per sentir-me normal ni que siguin uns instants, per sentir durant uns minuts que faig el que fa tothom, que estic al mig i no hi ha un horitzó proper.

Massa sorpreses en tan sols una nit. Massa emocions per a una ànima descontrolada. Tot gira i gira i dona voltes i jo que ja no sé en que o en qui pensar. Jo, que fa quatre dies estava estirada al llit, fent el mandra i pensant en com començaria l'any.

Tan de bo no haguessis marxat mai. Tan de bo encara estiguesis aquí. Tan de bo m'estimessis tan com jo t'estimo a tu. [Tu me manques]

* Realitat

2005-12-13T17:18:00.000Z

Ara que me n'adono, tot és molt confús i alhora injust. No trobo just que la gent no entengui que sóc humana i que quan no estic bé necessito plorar, necesssito estar trista i necessito deixar de somriure durant uns minuts. Em provoquen calfreds frases com: "No ploris, va, jo no vull que tu ploris". Perquè no? Perquè no puc plorar!? No sou ningú per negar-me el dret a plorar i a estar malament. No enteneu que ja retenc massa problemes perquè a sobre em priveu del dret a plorar. Nó sóc forta, mai ho he afirmat, ni ho he insinuat. Em veieu així i això em fa mal, perquè és com si veiesiu en mi un robot amb forma humana però sense sentiments, buit per dins, com si tan sols fos una noia amb quatre rínxols i un serrell mono que acompanya un somriure fals. I em fa mal quan sento paraules que creieu que són d'ànim i que tan sols serveixen per enfonsar-me més. Així com els vostres pensaments egoístes creient que a mi mai em passa res, pensant-vos que les quatre parides que us puc dir pel matí són tot el que em passa i el que m'amoïna. De debó us les creieu? De debó creieu que em preocupa si vaig o no a esquiar, si tal o qual a dit tal o si ahir em va passar tal¿? Si penseu que si...aleshores és que no em coneixeu. No demano res ni exigeixo mai imposibles. És per això que ho dic ara, traient-me un pes de sobre i intentant veure una mica de claror en aquesta merda realitat. Sóc una persona i tinc sentiments, que no són sempre el que aparenten.

*Només demano que algú m'estimi i no em digui coses que em travessin l'ànima*

Masella

2005-12-07T09:13:00.000Z

*11 dies per estar més a prop teu. *

Pàtria (lite)

2005-12-01T17:38:00.001Z

LES BARRES DE SANG

Dins son palau de Valldaura

trist està Jofre el Pelós

mirant son escut que penja

d'un feix de llances i estocs.

Los cavallers ja li diuen:

- De què estau tan neguitós?

- De veure ma adarga llisa

com un llibre sense mots.

- Llisa n'és la vostra adarga

més té el camp de plata i or.

- Bé te el camp d'or i de plata.

més és un camp sense flors.-

Mentre diu eixes paraules,

una carta n'ha desclòs;

la lletra n'és del gran Carles,

lo segell d'emperador:

"Los normands entren a França;

ajaudeu-me, el meu nebot,

que si vós me dau ajuda

cada braç valdrà per dos"-

Quan les lletres són llegides,

-Cavallers, anem-hi tots-.

Ja es cobreix de fina malla,

ja se'n calça els esperons,

ja se'n volen cap a França;

bon camí que Déu los do.

Quan lo camí se'ls acaba,

se'ls comença el treball fort..

Carles Calvo està en batalla

i el normands li prenen lloc,

com un mur de ferro verge

avançant cap a mitjorn;

ragen sang, destrals i llances,

les ballestes ragen foc.

A la primera envestida

lo mur de ferro se romp;

los normands van de recules

per escapar de la mort.

A la segona envestida

no se'n veia cap enlloc.

Los francesos demanaven:

-Qui és aqueix batallador?

-Lo comte de Barcelona,

lo comte Jofre el Pelós-.

La darrera de les fletxes

l'ha ferit a prop del cor.

Ja lo n'entren a una tenda

que prengué als normands traïdors;

lo primer que l'hi visita

n'és Carles emperador.

Carles mira ses ferides

ses armes mira el Pelós;

tot mirant les seves armes

sospirava de tristor.

-No sospireu, lo bon comte,

mon metge arriba tantost.

-De les nafred no me'n sento,

sols me sento de l'honor,

puix en lo camp de la guerra

per mon escut no hi ha flors.

-Si el teu escut n'està sense,

ton pit està vermellós-.

Posa els dits en la ferida,

los passa per l'escut d'or.

Si el comte Jofre plorava,

encara plora més fort,

mes ses llàgrimes de pena

ja són llàgrimes de goig.

-Grans mercès, lo rei de França,

grans mercès, l'emperador.

Si no puc tornar a veure-us,

Catalunya i Aragó,

est testament vos envio

escrit amb sang de mon cor:

graveu-lo en totes les torres,

brodeu-lo en tots mons penons,

i porteu les quatre barres

a les quatre parts del món-.

Oh soca de nostres comtes,

Déu no et vol arrencar,no;

de les barres catalanes

tu en seràs lo portador;

grans províncies les esperen

per gravar-les en son front,

los espanyols en ses armes,

los catalans en son cor.

Jacint Verdaguer, Pàtria (1888)

SEGUIM LA FLAMA DE LA LLIBERTAT

Arraulida en la flassada,

a la bora de la llar

segueixo el ball d'una flama,

la flama de la llibertat.

Enyoro ma terra i ma pàtria,

mons turons tots nevadets.

Ma ciutat, tota ella màgica

i mons carrers que esperen drets.

Mons orígens que em reclamen,

visc amb el cor en ma dolça mar.

Mes dues ànimes ploren

ja em supliquen de si us plau tornar.

Sang daurada enyorada;

groc intens carmesí

Deixa'm estimar-te, ma estimada

si no vols fer-me embogir.

Des d'aquí, a tots, catalans:

no us inclineu a l'enemic

Traieu les armes als arrogants castellans

Que tots units els farem treure del mig.

Treu l'estendart i puja, orgullós, senyera

Lluita lliure independència

Trontolleu espanyols de vulgar sang superba

Que tots junts us enviarem a una humil inexistència.

*Crida llibertat, crida independència, però MAI MAI MAI et deixis dominar pels que porten la violència*

2005-11-29T18:18:00.000Z

I ara que no et tinc el meu costat,
Sento que m’han pres un tros de món,
Ara quan em perdo a la foscor,
Ara que no hi ets, no.
Ara es quan voldria despertar.
Ara quan mes et trobo a faltar,
càntic poc més poc fa la por,
Quan et posa a prova el teu amor,
Es difícil ser el mateix si tu no hi ets.

*No sé que passa al meu voltant*
*No entenc el que passa dins meu*
*No comprenc als que m'envolten*
*No vull saber res d'un món que em gira l'esquena*
*No sé el que vull, no sé el que em demana el cor i no sé que em convé*

Vull somriure, vull saltar, vull ser feliç, vull alegrar-me pel que em passa.
Però ara per ara, ni se'm passa pel cap estar contenta quan sento que m'estic equivocant altre cop.
No sé què és el que he fet malament, no entenc perquè tot ha canviat de la nit al dia, ni m'imagino el perquè d'aquest canvi d'actitud. No vull ensopegar dos cops amb la mateixa pedra però sento que ja la tinc tan a tocar que ja no la podré evitar. I cauré. I patiré. No. He caigut i i estic patint. Però això a ningú no li importa... a la persona a qui li hauria d'importar no li afecta... i suposo que ho entenc.

[No va dirigit a aquelles que us penseu. De fet, no va dedicat a cap amiga. Per ser més concrets, no va dedicat. aquest text. ]

Què més puc fer perquè te n'adonis...

2005-11-27T18:39:00.000Z

Ho saps que t'estimo?
Tens present que no t'he oblidat oi?
Saps que no et vull deixar d'estimar?

Ni per tots els nois de 12 anys deixaria d'estimar-te.
Ni per tots els somriures càlids i dolços deixaria de pensar en tu.
Ni per tota la felicitat que m'envolta deixaries de donar-ho tot per tu.

Les meves llàgrimes porten el teu nom,
el meu cor batega en pronunciar-te.
Els meus ulls et busquen en va,
tinc present que encara t'estimo.

T'estimo, t'estimo, t'estimo, t'estimo
No sé què més fer perquè ho sàpiques,
perquè te n'adonis!
No sé on més mirar per evitar el teu record!
No sé on més amagar-me perquè el teu
record no em trobi!!

Et vull veure a tu, a tu i no al teu record.
Et vull estimar a tu, no al record que tinc de tu.

És que no ho entens? No sé com més dir't-ho,
no sé que més fer perquè et donis compte de que t'estimo.

*el meu príncep vermell*

La mal casada (final)

2005-11-27T12:40:00.002Z

FINAL DE LA MAL CASADA

No gaire convençuda
a casa vaig tornar.
El vell ja m'esperava
preparat per atacar.

M'ajupí ben petitona
espantada de gemegar.
L'home que s'abraonà
i jo em vaig deixar portar.

Dues hores havien passat
que ell ja hi volia tornar.
Ell em mirà esperançat
mes jo en va m'hi vaig negar.

Dia rere dia, el vici
inesgotable i cansí el dominava.
Quan pareixia que anava a parar
tornava ferotge i es posava a saltar.

Un dia ja cansada
un ganivet vaig afilar.
Si gosava el cos tocar-me
li hauria de tallar.

Quan la nit havia arribat
l'acompanyà el persistent cantar.
El vell que insistia
aviat es veuria amputat.

El joi foll assedegat
tornava desorbitat per atacar.
Però quan provà d'entrar
d'un tall l'estri quedà trinxat.

Corrents jo ben lluny vaig fugir
per por a aque encara es pogués llevar
Però, ves, que n'era jo de feliç
ara que el vell ja no podia penetrar.

L'hora de la retirada (lite)

2005-11-13T13:19:00.001Z

Penso que ja és hora de dir adéu
Hem d'acceptar quan un prou vol dir prou
Reconèixer que hem perdut
Dir adéu a allò que no tornarà.

Potser amb melangia al principi
Seràs l'anhel de fredes nits hivernals.
I no dubto quan dic que recordaré els temp
en que em moria d'amor per tu.

Divagaré en caure els primers flocs de neu,
posant-se ordenadament sobre la humida herba.
Sentiré l'escalfor de la llar ardent,
que es dibuixarà en l'entel·lat vidre de fred de Nadal.

I perfilaré els meus dits calentons
al llarg de la barrera que em separa del fred de l'hivern.
Amb la mirada emboirada de records
seré, per primer cop, conscient de que t'he perdut.

Imaginaré el roig dels teus cabells tenyint
la blancor de la freda i pura neu.
L'ardent rancunia que portes dins desfent
la gèlida puresa dels freds flocs de neu.

Serà llavors quan desisteixi
d'aquest amor infeliç que ara em manté en peu
Però si més no, no ho faré del tot a gust
si no em deixes renunciar dient-te que t'estimo.

[*És l'hora dels adéus
I ens hem de dir adéu-siau!
Germans dem-nos les mans
Senyal d'amor, senyal de pau*]

Just fun

2005-11-13T13:19:00.000Z

Diuemenge a Port Aventura: 2n dia mítik, jeejje.

Rosas

2005-11-09T17:01:00.002Z

En un día de estos en que suelo pensar
"hoy va a ser el día menos pensado",
nos hemos cruzado, has decidido mirar,
a los ojitos azules que ahora van a tu lado

Desde el momento en el que te conocí
resumiendo con prisas Tiempo de Silencio
te juro que a nadie le he vuelto a decir
que tenemos el récord del mundo en querernos
Por eso esperaba con la carita empapada
que llegaras con rosas, con mil rosas para mí,
porque ya sabes que me encantan esas cosas
que no importa si es muy tonto, soy así.
Y aún me parece mentira que se escape mi vida
imaginando que vuelves a pasarte por aquí,
donde los viernes cada tarde, como siempre,
la esperanza dice "quieta,hoy quizás sí..."

Escapando una noche de un bostezo de sol
me pediste que te diera un beso.
Con lo baratos que salen mi amor,
qué te cuesta callarme con uno de esos.
Pasaron seis meses y me dijiste adiós,
fue un placer coincidir en esta vida.
Ahí me quedé, en una mano el corazón
y en la otra excusas que ni tú entendías.

Por eso esperaba con la carita empapada
que llegaras con rosas, con mil rosas para mí,
porque ya sabes que me encantan esas cosas
que no importa si es muy tonto, soy así.
Y aún me parece mentira que se escape mi vida
imaginando que vuelves a pasarte por aquí,
donde los viernes cada tarde, como siempre,
la esperanza dice "quieta,hoy quizás sí..."

Y es que empiezo a pensarque el amor verdadero es tan sólo el primero.
Y es que empiezo a sospecharque los demás son solo para olvidar...

Por eso esperaba con la carita empapada
que llegaras con rosas, con mil rosas para mí,
porque ya sabes que me encantan esas cosas
que no importa si es muy tonto, soy así.
Y aún me parece mentira que se escape mi vida
imaginando que vuelves a pasarte por aquí,
donde los viernes cada tarde, como siempre,
la esperanza dice "quieta, hoy quizás sí..."

La Oreja de Van Gogh

Oblidar-te? Mai
Deixar-te d'estimar? Abans la vida
Vas marxar i ara anelho el dia en que tornis...

Desitjo quelcom impossible...doncs tenir-te altre cop desprès d'haver-te perdut... és impossible. Tan impossible com ho és que un dia et deixi d'estimar.

Infidelitat

2005-11-09T17:01:00.001Z

Dir que l'estimo seria una bogeria. Dir que l'he oblidat, una mentida. Dir que encara hi penso, un pecat.
I doncs?
Digueu-me boja o mentidera, o si ho preferiu, pecadora. Perquè la veritat és que encara hi penso, mai l'he deixat d'estimar i haver-lo oblidat hauria suposat... bé no hauria suposat res, perquè no hi havia res. Res de res. I què que jo l'estimès? I què que ell algun cop arribes a estimar-me? I què si em quedo aquí sola, sense ell, sense ningú? I què si no es ell i és un altre?

Tu no tornaràs i jo t'ho agraïré.

I em sento infidel per pensar en un altre quan hauria d'estar pensant en tu. El meu cor està dividit i no obeeix l'ordre de tancar barreres a tot pensament impur. I de debó que m'agrades i que no dubto que algun dia pugui arribar a estimar-te. Un dia no molt llunyà, un dia en que el sol brilli, en que la tempesta s'hagi esvaït, emportant-se amb ella els records del primer amor, emportant-se també aquest amor que em corroeix per dins, rossegant cada vena del meu cos, xuclant cada gota de la sang que fa bategar el meu cor i enduent-se amb ella les llàgrimes agres que surten en forma de profunds suspirs que es perden a l'horitzó.

Sé que no sóc fidel al que em diu el cor, perquè ell mateix està confós, està cansat i fatigat. Tan sols demano que m'esperis, que siguis pacient i que no dubtis del meu amor, perquè d'aquí poc, en un dia en que el sol es reflecteixi als nostres cors i el passat hagi passat; em llençaré als teus braços per fi dien-te que t'estimo.

I que em diguin tonta quan el que sóc és tossuda; que no m'escoltin quan sóc insistent; no cal ni que em mireu si algun cop sóc il·lusa. Pero si us plau, no em priveu d'estimar-lo, doncs llavors em privarieu del dret a viure.

Infidelitat

2005-11-09T17:01:00.000Z

Records de germans

2005-11-04T23:23:00.000Z

We grew together. We are still growing together. I'm used to him and he's used to me.

Silenci, foscor, por...
No t'amoïnis, em deia.
No hi ha ningú, ningú et farà mal.
Confiar en ell i saber que no et fallarà.
Creure en tu mateixa i alhora creure en ell.
Vam crèixer junts, i tornem a creixer, desprès
d'una pausa, la pausa de l'adolescència.
Tanco els ulls i recordo,recordo quan de petits jugàvem junts amb els pollets o els aneguets de l'estiu. Recordo quan esquiàvem junts, ell darrere meu per si em queia. Recordo com esquiem ara, ell davant meu fent el boig i jo.... jo imitant-lo, com dos kamikazes que no tenen res millor a fer. Recordo els viatges junts i recordo les nostres bronques. Enyoro els matins a la Cerdanya en que ens llevàvem envoltats de cinc persones més i un gos amb la llum dels Pirineus. Recordo les trapelleries que li fèiem al gosset, que el vam anar a buscar junts, enmig de la montanya, enmig de tants i tants cadells. Música com a despertador i crits a les 7 del matí de que es baixi la música, això... això no ho enyoro. Però si recordo les llàgrimes vessades davant d'ell i els consells que mai seguia però que m'animaven a tornar a somriure. Som persones oposades i no ens assemblem en res que no sigui la personalitat. Però, tot i així, és el meu germà i me l'estimo.

[Sé que mai t'ho he dit, de fet mai li he dit a ningú que l'estimo, i potser seria millor dir't-ho a la cara, però t'estimo i vull que estiguis sempre aquí, amb mi i que no tornis a marxar, mai més]

De debó té traves, l'amor? (lite)

2005-11-04T21:25:00.000Z

Per un moment tanca els ulls i pensa en el que tens. Pensa en el que tens i en el que pots perdre. Shh.... només pensa, no pateixis, tan sols és un pensament. No, no pensis això si us plau, doncs l'esperança és l'últim que es perd, sense ella tot és foscor. Pensa en l'amor i a l'hora pensa en l'odi. Exacte, a l'odi també te l'estimes i a l'amor, en part, l'odies. Però molt poquet, tan poquet que tota l'alegria que sents amaga aquests petits bocins d'odi. Shhh... escolta, escolta atentament. La sents? És una veueta dins teu. Sents el que et diu? Escólta-la amb atenció. No perdis detall, doncs ella és la que et donarà la recepta de la felicitat, hi ha molts pocs ingredients, doncs no es necessiten gaire coses per a ser feliç. Què és el primer que et diu? No, jo no t'ho puc dir, això només ho pots saber tu. Aha. I què més? Vés! Ja el tenim aquí! El presentem o deixem que es presenti ell solet? Vaja, té vergonya. Bé, doncs, els hi dius tu o els hi ho dic jo? Si, si, ell mateix. L'amor. Què és ben bé això de l'amor? Sembla dolç, diuen per allà. Apa, mira el que diu aquest: són pessigolles a la panxa. És tendre, la rosseta pigada del fons. Vaja, podem deduïr pel que diuen que és quelcom bo. Però, oh!, que sento per aquí? Fa patir, sanglota una noia amb ullets tristos. Cert, fa patir. Perquè deu fer patir si n'heu dit tantes coses bones? Shhh... deixeu parlar, no us abraoneu tots a sobre. No sempre és correspost, cert. I et sents insegur, no t'ho nego. Fa mal quan no pots estimar a la persona per qui ho donaries tot, això és molt bonic. Tens por, diuen per allà. Por de què? Por de tot, responen. Apa aquí, la por no és tan dolenta com us penseu, tan sols ens adverteix d'allò amb que hem d'anar amb compte. Ep! Pareu, que per allà han dit una cosa interesant: la vergonya. És veritat, no hi havia caigut. Per a les persones tímides, no és fàcil, la vergonya els impedeix dir el que senten, però si l'amor és pur, al final sempre ho aconsegueixen. Suposo que amb el temps la timidesa disminueix, tot acompanyat amb una mica de confiança i autoestima.
No ho acostumo a fer, però avui faré una excepció, perque sou vosaltres eh? Guaiteu i pareu atenció al que us diré: viviu, somriueu, gaudiu, enamoreu-vos, estimeu, sigueu vosaltres mateixos, crideu, xiscleu, ploreu...però no decaigueu, sé que sou forts i que podreu amb tot el que us plantin davant!
Estimeu com s'estima la llum del sol, brilleu com brillen les estrelles i viviu amb les ganes de viure d'un nadó que surt a la llum del dia.

Les darreres paraules (literatura)

2005-10-27T17:41:00.000+01:00

Perquè miri on miri estàs tu? Perquè pensi en qui pensi estàs tu? Perquè encara estàs aquí? Perquè no marxes i em deixes continuar amb la meva vida? Perquè ets com un malson que em persegueix? Perquè no deixes lloc a un altre? Perquè no permets que ningú altre entri en el meu cor? Perquè em fas ser tan freda i distant? Perquè ets tu i no un altre? Collons, perquè t'estimo i et recordo i t'enyoro i no deixo de pensar ni un trist segon en tu!? PERQUÈ???? Si us plau, marxa d'aquí, marxa de mi, marxa i no tornis i deixa'm estimar-lo a ell, o a un altre, a qui sigui...però no et quedis aquí torturant-me amb els teus records... que abans dono la vida si algun cop els he de perdre.
Ekivocar-me i no saber-me compendre... ni a mi mateixa...Què em passa?

I és que et vaig estimar, ho sé, i segur que encara t'estimo i que ets l'únic de qui de debó vaig estar enamorada. I és que vas ser el meu primer amor. I sé que ja és aigua passada, que no t'he oblidat, però t'he deixat d'estimar. Per això mateix et demano que em deixis, surt del meu cap, surt de la meva ment, torna'm el cor perquè se'l pugui entregar a un altre. Perquè, saps? Hi ha un altre. I no vull espatllar-ho i no vull repetir-ho. Perqué ets aigua passada i sé que mai ningú m'havia fet patir tan com ho has fet tu fins ara. Sé que tan sols penses en tu mateix, que mai demanes perdó i que et penses que ets el centre del món. I jo en vaig estar enamorada d'aquests defectes, que malgrat que els coneixia i els patia, també mel's estimava, perquè eren part de la teva persona i jo t'estimava fossis com fossis, amb les virtuts i els defectes, encara que eren aquests els causants de les llàgrimes que vessava cada nit. I sé que no érets perfecte, encara que tu t'ho creies, i que no feies res per canviar, perquè tu ets així i mai has volgut deixar de ser-ho. Malgrat tot, jo t'estimava.
Però ara renego de tu i del teu amor, deixo enrere aigües tèrboles i m'encamino cap a un nou futur, amb algú altre, algú a qui ja estimo i que no em fa patir, tot al contrari.
Tot i així et perdono, perquè sé oblidar i no guardar rencor i jo respecte a tu preferiria morir abans que recordar-te amb aquella amargor que té el café quan encara no l'has endolcit.

Silenci segellat (literatura)

2005-10-27T16:58:00.000+01:00

Diuen que no hem de tenir por, que diguem les coses tal i com les sentim. Que no tirem la tovallola i que perseguim les nostres fites. No crec que això s'hagi d'aplicar en tots els sentits... i menys quan parlem de sentiments... i en concret de l'amor. Si, l'amor, allò que quan en pensem, els nostres trocets de felicitat que hi ha a l'estòmac donen bots d'alegria i es remouen agitadament. Allò que ens fa somriure amb aquell somrís que no vol dir res i que a la vegada ho expressa tot, acompanyat d'una vermellor a les galtes enrojolades i una calor sobtada que ens fa ennervosir.

Però no tot són flors i violes. Perquè quan t'agrada algú també sents por, molta por. Por de ser rebutjat, d'equivocar-te, de no ser tu mateixa, de fer-ho malament, por de la por. És aquesta por la que ens provoca aquests canvis d'humor tan empipadors. Perquè quan estàs feliç, tot és perfecte, el món et somriu i tot ho veus amb bons ulls. D'això se'n diu optimisme... i quan estàs alegre i content i feliç ets optimista. Bé, també hi ha altres, com ara jo, que quan estem feliços ens posem eufórics, podem riure per tot i desprendre quantitats desorbitades d'energia. La part dolenta és que desprès la sotragada és més forta i els canvis d'humor més bruscs.
I jo hi penso i hi dono voltes. I això m'extranya, perquè jo mai havia pensat tant en un dia, cosa que s'està convertint en el dia a dia per a mi: pensar. Penso que és incompresinble i que aquest amor és impossible. Penso que mai em miraràs com el miro jo et miro. Que mai arribaràs a sentir tot allò que jo sento i que sempre em veuràs com una amiga, com qualsevol altre. I mentre dins meu senti una bomba de rellotgeria cada cop que et veig tu no sentiràs res. I és que em fa por dir-te el que sent0, por a dir-te que t'estimo i por a no poder deixar de pensar en tu. També sé que no t'ho diré, que prefereixo que no ho sàpigues i visquis en la ignorància.
Potser és de cobards mes jo mai m'he declarat com a valenta. Per aquest cop callaré, per mi i per tu, per no fer-nos mal i per continuar endavant. Perquè sé que el nostre amor és tan impossible com ho és que de dins meu surti un t'estimo.

moi

2005-10-21T22:00:00.000+01:00

Ma terra

2005-10-18T17:55:00.000+01:00

No sé quins calificatius generals té la gent sobre Barcelona. Però a mi això tan se me'n dóna, perquè a mi els adjectius cutres amb que la pugui descriure algú alien als seus amants em rellisquen i molt. Molts no sabrien ni com descriure-la. N'hi ha la tira, que viuen a 10 minuts d'ella i que en sa vida s'han dignat a visitar-la. N'hi ha que la veuen com una ciutat com qualsevol altre. I finalment hi ha alguns que la veuen amb ulls enamorats, amb un sentiment sincer i profund, que sé que molts de vosaltres no entendreu mai per la vostra falta de delicadesa. Però com anava dient, a mi això m'és igual.
De petita, ma mare em portava per Barcelona, mostrant-me cada carrer com si fos un cofre del tresor. M'ha ensenyat a estimar-la i a valorar-la. Passejàvem per les rambles amb un gelat del Häagen Dazs a la mà i un munt d'històries inquietants entre els braços. M'agradava observar la gent, imaginar què deurien ser i què els hi deuria passar pel cap en aquells instants. M'encantava mirant els artistes cantant i tocant alguna peça de música amb ritme. Els mims em robaven el cor i sempre anava corrent a tirar-los alguna moneda per veure com reaccionaven, si bé amb certa por al principi desprès gaudia com una nena petita, que de fet és el que era. Aquells maquillatges i aquells vestits extravagants acompanyats d'aquell silenci quiet em captivaven ja des de lluny.
Potser va ser llavors quan vaig començar a estimar-la, acceptant-la tal i com era, amb els seus defectes i les seves virtuts. Però ja se sap que quan un és petit no aprecia alllò que l'envolta i qui ho havia de dir que aquella noia que de petita caminava despistada embadalida amb cada engruna de ciutat arribaria a dependre tan d'aquesta ciutat.
No va ser fins fa uns 3 anys que vaig començar a anar sola per Barcelona, jo i ella i ningú més. Em feia gran, quedava amb les amigues i anava a buscar llocs per la gran ciutat. La meva estima augmentava dia a dia i cada segon que passava sentia que una part de mi mateixa es desprenia de mi per anar-se'n amb ella. I jo tenia la necessitat de tornar per recuperar aquesta part però un cop em trobava envoltada d'aquells carrers que observaven la meva inocència i ingenuitat amb calidesa i tendresa una altra part es desprenia i se n'anava amb ella. Fins ara, que sóc tota seva i que em manca algú que recuperi aquestes peces per tornar-me a reconstruir.
Des del parc del Tibidavo hi ha una vista aérea de la ciutat com molt poques he vist en aquests 15 anys. Cada racó de cada paret de cada carrer de la meva ciutat. Els cotxes com formiguetes i la gent com freds flocs de neu. El mar i jo com a protectors, jo hi confio en aquest mar, sé que mai li farà mal i que sempre la protegirà, de tot i de tothom. Hi tinc una confiança cega en ell i en les muntanyes, que sé que faran de barrera per aquells traïdors amb ganes de fer-li mal. Hi confio perquè sé que si algun cop li quelcom passès, tot cauria, el món cauria, el meu món destrossat i les esperances esquerdades, bocins d'alegria i records tirats pel terra i llàgrimes sense propietari buscant algun consol possible, un consol que mai arribaria, perquè sense ella tot s'acaba i res comença.
Però tinc la certesa de que això mai passarà, que sempre continuarà endavant, recordant el passat i mirant cap al futur, protegint-nos a tots i abrigant-nos amb l'escalfor de totes aquelles ànimes que durant segles han viscut a mercè del seu empar.

GUILLEM DE MASPERDIU

2005-10-16T11:11:00.000+01:00

La història conta que Pere Natamuntada i Rosaura eren un matrimoni com qualsevol altre, no hi havia amor, si més no per part d'ella perquè ell ho donaria tot per compartir un bri d'amor amb ella. Ell era conegut en tot la comarca per les seves terres, les seves joies i pertenences. Els seus castells es veien des dels munts dels Pirineus, eren grans com fortalesses i imponents com un ogre.A més, estaven rodejats per un petit grup de taques roges dels camps de roselles i un estret rierol que travessava el castell, proveïnt-lo d'aigua sana i fresca i d'aquella remor que fa l'aigua quan baixa xocant amb les pedres i amb ella mateixa.
Per aquells temps, al castell hi vivia un trobador ben conegut per les seves cançons alegres que desprenien amor i joia a aquells que tenien l'honor de sentir-les. Però aquest amor anava dirigit a la flor més bella del castell. Rosaura i Guillem de Masperdiu compartien un amor sincer i agoserat. Es veien molt sovint, coincidint quan en Pere Natamuntada marxava a caçar. S'estimaven amb aquell amor de joventut que empalaga el cor i no deixa més que suspirs indefinits. No és d'extranyar sabent que Rosaura no tenia més de dinou anys i Guillem uns vint i dos. Cada dia que passava l'amor per l'altre creixia més i més, i ja no tenien tanta cura de no ser vistos. Aquell foc que portaven per dins feia que cada cop s'arrisquessin més. Es trobaven fins i tot quan en Pere era al castell, deixaven que els serfs els sentissin, els seus crits arribaven fins a les cuines i les seves mirades els delataven un cop i un altre. I clar, en Pere no era pas un ingenu que passa per la vida fent-se el despistat. Ell estimava na Rousaura, era seva i no la compartiria mai amb un trobador pelacanyes. Tot i així, l'enveja i la tristessa se'l menjaven per dins, el saber que n'estimava a un altre en comtes d'ell, que s'ho feia amb un altre davant dels seus nassos quan hauria d'estar pesant en ell!
I va arribar el temut dia. En Pere va dir que marxava a caçar i així ho va fer veure. Però en tancar la porta va donar mitja volta i va entrar per la porta del darrera tan silenciosament com el seu tratge li ho va permetre. Tot i així, els grinyols de les botes de muntar no van impedir als dos amants estimar-se amb passió i ser descoberts pel marit, qui montaria en còlera i faria fora el trobador a crits i cops.
Un pla molt ben traçat va donar mort al trobador. El marit, encara recelós, va manar matar el trobador i tirar la seva sang al pou del pati del castell. Na Rosaura, que ja feia dies que no sentia a parlar del seu estimat, el va creure mort i va enmalaltir. Empitjorava amb cada silenci del marit. Un dia, el marit li va contar que havia anat a veure un metge i li havia parlat d'ella i la seva malaltia. Aquest li havia recomanat l'aigua del pou del seu castell, ja que per allà passava l'aigua d'una deu d'aigua sagrada. Evidentment, això formava part del pla del marit, però la dona, que no en savia res, se'n bebia un parell de copes cada vespre. Just quan ella va començar a fer cas del marit,vinguè la segona mentida: Pere li contà que feia temps que pels castells de la zona es paralva d'un tal Guillem de Masperdiu, deien que era un trobador amb un do inat per a la poesia i una tristessa ben endins a causa d'un amor impossible que feia temps havia perdut. Rosaura, alegre per saber-lo viu, tan ell com l'amor que sentia per ella, s'anà recuperant i intentà persuadir el seu marit per fer-lo venir a castell a recitar quelcom.
Rosaura tornava a estar alegre. Irradiava felicitat i joventut. No en quedava res d'aquell ensopiment malaltís en que s'havia sumit. Cantava tot el dia amb aquella veu que semblava enviada del cel. Però va ser aleshores, quan Rosaura estava feliç altre cop, quan son marit li contà la veritat: "Rosaura, estimada, si t'has curat ha estat gràcies a la sang del teu estimat, que jo mateix em vaig encarregar de fer-lo matar i llençar la seva sang al nostre pou, del qual tu has anat bevent". Se li caigué el món a sobre, mort, era mort i era dins seu. No dubtà ni un segon. Sabia el que havia de fer. Es dirigí al pou, on tants vespres havia anat a veure aigua, i s'ajegué a la vora. Agafà un ganivet i el premé contra el seu braç, la sang començà a caure mesclant-se amb l'aigua del pou. Finalment, van caure les últimes gotes que marcaven l'enllaç dels dos amants, el darrer enllaç.

Vigilància noctura

2005-10-08T07:57:00.000+01:00

Segurament mai hi has pensat. La lluna, tan brillant tan rodona. Cada nit, quan el sol li deixa pas podem observar-la, però mai pensem que ella ens observa. La lluna és com el nostre Déu, el de debó, res d'esglèsies ni diners ni monjos corruptes ni llibres estúpids. La nostra deesa, la que sempre està allà, vigilant-nos i tenint cura de nosaltres. Durant el dia això li és impossible, però a la nit, quan la fosca ens envaeix ella ens il·lumina amb la seva tènue brillantor, ens mostra el camí i ens espanta les pors.
Desprèn una calma i una pau interior com tan sols ella sap fer. Fa que tot allò que ocupa un lloc en el nostre cor s'esvaeixi, per uns instants totes aquelles preocupacions i alegries es fan invisibles, no desapareixen, estan però no les notem. El poder de la lluna envaeix ara el nostre cor. La nostra amiga, tan lleial com un cadell, mai ens abandonarà, sempre hi serà.
La lluna, tan bella, tan dolça, tan melancòlica. Refugi de tantes penes, de tantes llàgrimes. Llàgrimes de dolor que sols ella pot veure, les llàgrimes que portem dins, aquelles que no surten pels ulls, que no es converteixen en gotes salades. Les llàgrimes que patim tots sols.
Espectadora de tants amants, amors apasionats sota la seva tènue llum. Confident de tants secrets, de tants juraments i de tantes promeses d'amor etern. És l'espatlla on es recolzen aquells que, per desgràcia, careixen d'un lloc on plorar. Amiga silenciosa i pasiva. Sota la fosca de la nit, et xiuxiueja suaument allò que vols sentir, ben fluixet, ningú ho sent, tan sols tu i el teu fràgil cor. Un cor que ara reposa tranquil i serè, impregnat per la pau de les paraules de la lluna.

Tot allò que tu em pots donar

2005-10-06T17:03:00.000+01:00

132- Jaïa l'amic en llit d'amor, los llençols eren de plaers, e la cobertor era de llanguiments, e el coixí era de plors. E era qüestió si el drap del coixí era del drap dels llençols o del cobertor.
Ramon Llull - Llibre d'Amic e Amat

Ja abans s'havia encarinyat d'un o d'altre però mai s'havia enamorat de debó. Per ella, ell era el seu primer amor, l'únic a qui havia estimat i pel qual ho donaria tot, fins a l'últim bocí d'ella mateixa. Tot havia començat amb una mirada, però no era una mirada qualsevol, era una mirada tendra, cainyosa, alegra, desperta, encisadora, alentadora, era la seva mirada i la de ningú més. No va passar gaire temps fins que van intercanviar unes quantes paraules. Ella era tímida i li costava fer-se amb la gent però quan el va veure per primer cop una veueta dins seu li va xiuxiuejar: endavant, parla-hi, ell no és com els altres, tingues valor. Quelcom dins seu va començar a nèixer, desprenia una valenta brillantor que li donava seguretat a cada segon que passava. Aquest sentiment s'anomenava coratge i gràcies a ell va poder viure allò que en un futur recordaria com el seu primer i únic amor. Perquè amb els anys va descobrir que l'amor de debó és el primer i que tots els altres tan sols serveixen per fer-te'l oblidar.
Els primers instants d'aquell enamorament van ser dolços, tota ella desprenia alegria i vitalitat. Començava a tastar el gust de l'amor i li agradava, tenia gust a felicitat, a alegria, a tendresa a ganes de viure. La tristessa desapareixia quan el veia i parlava amb ell, quan els seus cors s'unien per formar-ne un de sól.
Aquell amor que va començar amb una bonica amistat va acabar amb un trist adéu. Però per això encara quedava molt, havien de passar un parell d'anys perquè aquell amor juvenil s'extingís i s'apagues com el foc quan arriba l'alba. Un amor del qual només van quedar les cendres, unes cendres que encara que fosques i calmades encara cremaven com el primer dia.
Va viure un amor ple, allò que ell li donava no li podia donar ningú altre. Vivien per estimar-se, estaven fets l'un per l'altre i així seria fins a la fí dels seus dies. Tot i així, quan la fosca prenia la nit molts dubtes li assaltaven el cap, dubtes que desapareixien quan sortien els primers raigs de sol, una llum que il·luminava el seu cor i espantava les pors. Tan sols un, un de sol, era el que se la menjava per dintre: I si deixava d'estimar-la? No se'l podia treure del cap, una por que l'envaïa dia i nit. Més tard, amb el temps, va saber enfrontar-se a ella. Va apendre a confiar en ell i, sobretot, en ella mateixa. Confiava en el seu amor, tan el d'ell o com el seu. Sabia que mai deixaria d'estimar-la i que sempre estaria al seu costat, xiuxiuejant-li a cau d'orella que tingués valor, que seguís endavant perquè ell sempre mai la deixaria.
Una trucada telefónica i el soroll d'un avió enlairant-se de fons. Excuses incompletes i incoherents. Viatge de negocis? La mort d'un amic? Visita a un parent? Quina era la veritat de tot allò? L'havia deixat d'estimar? S'havien fet realitat les seves pors?

Ja feia d'un any d'aquella nota de comiat i la trucada des de l'aeroport. Havia continuat endavant, perquè és el que ell hauria volgut que fes. Perquè no s'enfonsaria ni llençaria la tovallola. No l'havia deixat mai d'estimar i als altres els havia acabat odiant. No hi havia aquella connexió especial que hi havia entre ells dos. El so del timbre de la porta i un xiscle d'emoció. Es va llençar als seus braços plorant per tot, per ell, per ella, per aquells dotze mesos de soledat. Perquè avui feia just un any que havia marxat. La raó: comprovar si l'estimava de debó, si encara l'esperaria o hauria marxat amb un altre. Ella no era l'única que havia tingut por. Por de seguir junts tota la vida, por de descobrir uns sentiments que no fossin els seus. Per això havia marxat. Per estar-ne segur que ella encara l'estimava i que passaria la resta de la seva vida amb ell estimant-lo amb la mateixa tendresa dels primers instants. Les cendres reviurien i cremarien amb la força dels amors de joventut.
FI
Què en penso de l'amor? Que és el tot i el res a la vegada. Que sense amor no hi ha vida. Que els plaers i les tristesses que aquest ens proporciona són com la benzina dels nostres dies. Jo hi crec, crec en un amor que acabi bé, un final de conte de fades on l'amor triunfa i viuen feliços i mengen anissos.

Vells temps a la Cerdanya

2005-10-02T10:28:00.000+01:00

Antigament era una vall on hi vivien els ceretans i de tan en tan pujaven algunes famílies a respirar l'aire de la natura. Miris on miris, estàs envoltat de muntanyes i camps, la Cerdanya era així i tothom anhelava que ningú arribès i la canviés. Per mi tot va començar ara fa quinze anys però per d'altres ja havia començat abans. La casa era com un llibre, bé, de fet se'n diu book per la forma que té. D'estructura triangular i coberta amb pissarres tallades en forma de mitja esfera. Protegida amb pedra i aïlla per la fusta. Un lloc on ens reuníem les dues famílies, amb tiets i cosins. Pujàvem cada cap de setmana i els estius ens els passàvem sota la fresca dels
Pirineus.
Cada matí, quan ens llevàvem, un intens aroma a café ens deia bon dia. Allà no et pots despertar amb els primers raigs de sol pels porticons de fusta que es passen cada nit com a protecció del clima. Ja un cop a baix, ens trobàvem els grans esmorzant al jardí sota el càlid sol del matí. Ens esmorzàvem mirant els dibuixos que, si t'he de ser sincera, eren Doraemon, un mític. No molt més tard sentíem uns cops al pis de dalt i tot seguit el meu germà i el meu cosí baixaven corrent les escales donant bots i cridant. No era d'extranyar veuren's, desprès d'esmorzar, als meus dos cosins, al meu germà i jo a l'habitació fent guerres de coixins i fent lluites amb els edredons cridant com bojos i deixant l'habitació feta una lleonera. Crec que se m'ha passat per alt explicar que dormíem tots en una habitació inmensa i que entre el meu cosí petit i jo i els grans ens portàvem uns 9-10 anys de difèrencia. Com acabaven les guerres matineres? Us ho deixo a la vostra lliure imaginació.
Quan tota la casa feia goig i tots estàvem vestits de muntanyencs marxàvem d'excursió...com les cabretes.
Les tardes eren de relax pels grans i esport pels joves. El badmingtoon era l'esport per exelència cada tarda. El jardí era ample i ens podíem moure amb tota llibertat. Cap el capvespre anàvem a donar un volt per Puigcerdà, aleshores una ciutat neta i ordenada on l'ambient era ideal per desconectar de les ciutats esverades de la costa. A la plaça l'olor a xurros recent fets t'invitava a menjar-ne i ja era un costum cada cop que anàvem a Puigcerdà. A la tardor, aquesta olor es mesclava amb la de les castanyes calentes que venien a uns cinc metres de les paradetes de xurros. Si segueíem tot recte ens trobàvem a la rambla, on cada diumenge hi havia mercat: de roba, de menjar, d'animalons, de joguets... I els dissabtes hi havia fira, que molt sovint era d'artesans. Pels carrerons que estaven a tocar de la rambla hi havia tot de botiguetes petites que amb el pas dels anys s'han convertit amb botigues de roba i complement de marques cares. Bé, on anàvem, aquests carrerons donàven a un carrer bastant ample i llarg (penseu que estem parlant d'una ciutat de muntanya i les proporcions són diferents!)on, a l'hivern, estava il·luminat per algunes llums nadalenques de colors alegres. Just a l'altra banda de Puigcerdà està el llac, un llac força gran amb una illla petitona al mig, habitatge de les aus i els ànecs de la zona. A l'estiu es podien llogar barquetes de fusta per donar-hi una volta i a l'hivern.... a l'hivern es gelava, una gruixuda capa de gel cobria tot el llac i deixava que s'acumulessin les fulles seques.
Les nits eren d'organització, cadascú preparava quelcom per al sopà, els petits posaven la taula i els joves, amb l'excusa dels deures...es quedaven mirant la televisió. Un cop al llit, ens adormíem enseguida per l'esgotament del dia sentint de fons el cant dels grills a la fosca del jardí.

Tan sols tu i ningú més

2005-10-01T23:12:00.000+01:00

"Que Me Quedes Tu" Shakira

Que se arruinen los canales de noticias

Con lo mucho que odio la televisión

Que se vuelvan anticuadas las sonrisas

Y se extingan todas las puestas de sol

Que se supriman las doctrinas y deberes

Que se terminen las películas de acción

Que se destruyan en el mundo los placeres

Y que se escriba hoy una última canción

Pero que me quedes tú

Y me quede tu abrazo

Y el beso que inventas cada día

Y que me quede aquí

Después del ocaso

Para siempre tu melancolía

Porque yoooo, yoo si, si

Que dependo de ti

Y si me quedas tú

Me queda la vida

Que desaparezcan todos los vecinos

Y se coman las sobras de mi inocencia

Que se vayan uno a uno los amigos

Y acribillen mi pedazo de conciencia

Que se consuman las palabras en los labios

Que contaminen todo el agua del planeta

O que renuncien los filantropos y sabios

Y que se muera hoy hasta el último poeta

Pero que me quedes tú

Y me quede tu abrazo

Y el beso que inventas cada día

Y que me quede aquí

Después del ocaso

Para siempre tu melancolía

Porque yoooo, yoo si, si

Que dependo de ti

Y si me quedas tu

Me queda la vida...

Si tan sols em quedessis tu, res del món em faria trontollar. Perquè ara... a la més mínima sento com el meu cos tremola com una fulla de paper.

Si tot el que diu la cançó és cumplís i tu fossis aquí, al meu costat, encara que el món tremolès jo ja estaria en calma...per sempre al teu costat.

Existeix un amor a distància? Si algú ho sap que m'ho expliqui perquè, pel que fa a mi, no en tinc prou en tan sols recordar.

Xafogor estiuenca

2005-09-30T22:37:00.000+01:00

Era un xafogós dia d'estiu. La calor es feia insuportable però tot i així, havíem quedat per anar a donar un volt. Vam fugir del típic punt de trobada encaminant-nos cap al centre. La calor demana més calor i amb l'excusa i la broma de: anem tot recte, acabem al mar. Travessàrem mitja Barcelona. Carrers desconeguts i avingudes amples per on corria un aire fresquet que ens feia recuperar el seny a estones. No és fàcil anar tot recte per dins d'una ciutat, bàsicament perquè ara per ara no està a les nostres mans la qualitat de traspassar parets, però no impossible. Arribàrem a la Ronda de St. Antoni, era la part baixa i, malgrat la calor, elles persistien en busca de noves sortides, el pa de cada dia vaja. Tot i així, no ens hi apropàrem ja que no entrava dins de la nostra línea recta imaginària. Passàrem pels carrerons del Rabal. Estrets i acollidors. De fet, eren tan estrets i antics, que el sistema d'il·luminació és basava en un cordill lligat a banda i banda del carrer d'on penjava un llum rodó amb potència suficient per evitar possibles ensurts nocturns. Observàrem els edificis de pedra els balcons dels quals estaven perfectament guarnits amb tot de flors i algun que altre estenedor. Massa bonic i massa curt el trajecte, quan ja n'estava d'aquells carrers enamorada fins a les pestanyes topàrem amb les Rambles. Amb els braços oberts, acollien a centenars d'extrangers, tots ells meravellats amb el casc antic i la vista marítima. Un petit canvi de plans i la nostra línea recta es va desviar cap al mar. Seguírem caminant fins a topar amb el Maremagnum, on una ampolla d'aigua freda de dos litres ens va apaivagar aquella xafogor que feia hores que sen's havia enganxat al cos com un paràsit. Desprès de donar voltes i més voltes ens estiràrem en un banc en ombra darrera de l'Aquàrium, amb vistes al port i amb una fauna marítima a les nostres esquenes. No ens hi vam estar poca estona, sen's feia tard i encara teníem mitja Barcelona per caminar. Vam tornar agafant una drecera. Plaça St.Jaume i Portal de l'Àngel. Desprès de passar les grans aglomeracions de gent que aprofitaven els darrers dies de vacances, vam enfilar Passeig de Gràcia amunt. Estirades en un banc d'allà la vora, vam respirar l'aire de ciutat, aire pur amb música estrident de cotxes de fons. El recorregut va acabar a casa la Carlota, a la cuina dels Freixenet amb galetes amb nocilla.
Crec que va ser un dels millors dies de la meva vida i posaria la mà al foc i no em cremaria que va ser el dia que vam caminar més. Espero poder-ho tornar a repetir! Però aquest cop les 5, jeje.

Aniversari a les golfes!

2005-09-30T22:12:00.000+01:00

-Una imatge val més que mil paraules-
Cares de felicitat desprès d'una llarga nit sense dormir i un bon dia refrescant jeje! Tan de bo tots els meus aniversaris fossin tan divertits com aquest, amb vosaltres incloses!! jejjeje Ara que us he trobat, no us deixaré per res del món. L'amistat costa de trobar, però un cop que ja la tens, agáfa-la bé, estreny-la, cuida-la... perquè és per tota la vida i amb el pas dels anys lo més preciat.
Tan de bo no m'haguès de separar mai de vosaltres perquè si algun cop passès, el món se'm cauria a sobre i mirès on mirès, la foscor m'empanyaria la vista i el cor.

L'enyor d'un amor

2005-09-29T23:10:00.000+01:00

Sovint tanco els ulls i m'imagino un món sense esperances. Un món on el sol no brilla i la pluja no és dolça. On els somnis no són el que tu vols que siguin, on tu no hi manes, ells estan per sobre de tu i et dominen sense tu poder-hi fer res.
De sobte obro els ulls i miro al meu voltant, penso: no, això mai passarà. M'apropo a la finestra i miro el cel blau. El sol càlid m'acaricia la pell i amb la seva escalfor em diu que tot anirà bé, que la por és tan sols el reflex del nostre cor i que quan aquest assumeixi el que ha perdut, ja res el farà tremolar. En aquest món la gent és feliç, no existeix el patiment i l'amor el pots trobar sota cada bri d'herba. La gent s'estima i les llàgrimes, les llàgrimes sol són d'emoció. La tristessa només és per aquells a qui no els hi agradi somiar, per aquells qui no creguin en un món millor, en un futur feliç on l'amor sigui el tot per a tu.
Però aleshores reacciono, aquest món només està en els meus somnis. Els somnis que em porten cap a la felicitat. Perquè aquí, on tu i jo estem, la felicitat no existeix. La gent no és feliç i l'amor el trobes sota una galleda d'escombraries, una de cada 3000. I quan la descobreixes i li comences a agafar estima, marxa del teu costat, marxa per sempre i et deixa sola. Però tu no s'ho pots retreure, perquè tu tan sols vols el millor per ell, et conformes amb que sigui feliç allà on sigui, amb qui sigui, encara que no siguis tu. És un món fosc i gris on la pluja esborra els dolços records. Aquells records de quan tu érets feliç, de quan la galleda encara amagava un dolç secret. I ara què? Continuar buscant una altra galleda amb regalet? No. Què passa quan hi deixes de creure? Quan l'últim que vols en aquest món és que la gent et parli d'allò que et va trencar el cor i te'l va deixar sagnant per algú que no tornarà. Un amor negre i cruel que no se'l desitges a ningú, ni al pitjor dels teus enemics. Perquè les llàgrimes que tu has vessat no se les mereix ningú. Què passa quan una veueta en el teu cor no deixa de repetir-te aquelles paraules que no li vas saber dir a temps. Quan l'únic en el que penso és en dir-te que t'estimo.

COM SÓC JO?

2005-09-21T19:24:00.000+01:00

Ulls que em miren i ressegueixen cada racó del meu cos. Ments intrigades que intenten imaginar-se el meu passat per mitjà del meu físic. Gent que s'atura davant meu, que em contempla interessada mentre em fotografia repetidament.
Unes cames llargues i una figura esbelta però consistent. Sempre m'han classificat com a model de bellesa de l'època i suposo que deu ser per això que la gent em mira més que a les altres. Tot i axí, no sóc res de l'altre món però alhora massa valuosa per als que m'envolten.
Cada dia, en obrir-se les portes, veig passar tot de gent que persegueix els seus somnis, que viu amb esperança i que mai es deixa vèncer. M'agradaria ser com ells, poder sortir d'aquí i anar ben lluny, veure món, conèixer gent i que la gent em conegui a mi, per com sóc jo, no pel que diuen textos i persones alienes. Però què voleu, no sempre tenim el que desitgem i aquest és el destí d'una estàtua d'un museu d'art.

Hola!

2005-09-17T13:17:00.000+01:00

Hola! Sóc la Olga i aquest és el meu blog. La de la dreta sóc jo... però fa uns mesos. D'ara en endavant publicaré els treballs i informació i més coses, suposo... Però ara no tinc res a dir, així que adéu!

un raconet d'escrits

perdó

d'aixó ja fa 4 anys

...

Contes de fades

desistint (*)

desistint (*)

desistint (*)

imu*

records

no, nina, no

per uns segons he tornat a somniar

Nina (***)

Arribar a anglés

Love just is...

falsa societat

Moto

classe d'anglés

Sota l'ombra d'un somni

Nina (**)

Somriure d'estiu

cada any per any nou...

Lavabos (*cançó)

Nina

M'agradaria tancar els ulls

I...

Cop

Enviar-ho tot a l'infern

I et ploro

tret de..

cinema

un príncep

m'agrada

Recordar passat

Tornada

Ojos halógenos

viatge en autokar

somriures estúpids

Anyway, I keep on dreaming

*NO VULL QUE EM DIGUIN QUE NO*

Cabells

=( Don't wanna cry

cabells daurats

=) so happy

Aparentment

Por al silenci (lite)

Viure, sent un (lite)

qui avisa no és traidor

Un conte blau

El parking buit

Fosca silenciosa en terres ceretanes

La nit en els teus ulls (lite)

Ara és ara

Pocs dies, grans avenços

Fosca

Cauen llàgrimes

Desperta innocent noia! Ja es hora de fer-te gran!

* Realitat

Masella

Pàtria (lite)

Què més puc fer perquè te n'adonis...

La mal casada (final)

L'hora de la retirada (lite)

Just fun

Rosas

Infidelitat

Infidelitat

Records de germans

De debó té traves, l'amor? (lite)

Les darreres paraules (literatura)

Silenci segellat (literatura)

moi

Ma terra

GUILLEM DE MASPERDIU

Vigilància noctura

Tot allò que tu em pots donar

Vells temps a la Cerdanya

Tan sols tu i ningú més

Xafogor estiuenca

Aniversari a les golfes!

NO VULL QUE EM DIGUIN QUE NO