L'enyor d'un amor
Sovint tanco els ulls i m'imagino un món sense esperances. Un món on el sol no brilla i la pluja no és dolça. On els somnis no són el que tu vols que siguin, on tu no hi manes, ells estan per sobre de tu i et dominen sense tu poder-hi fer res.
De sobte obro els ulls i miro al meu voltant, penso: no, això mai passarà. M'apropo a la finestra i miro el cel blau. El sol càlid m'acaricia la pell i amb la seva escalfor em diu que tot anirà bé, que la por és tan sols el reflex del nostre cor i que quan aquest assumeixi el que ha perdut, ja res el farà tremolar. En aquest món la gent és feliç, no existeix el patiment i l'amor el pots trobar sota cada bri d'herba. La gent s'estima i les llàgrimes, les llàgrimes sol són d'emoció. La tristessa només és per aquells a qui no els hi agradi somiar, per aquells qui no creguin en un món millor, en un futur feliç on l'amor sigui el tot per a tu.
Però aleshores reacciono, aquest món només està en els meus somnis. Els somnis que em porten cap a la felicitat. Perquè aquí, on tu i jo estem, la felicitat no existeix. La gent no és feliç i l'amor el trobes sota una galleda d'escombraries, una de cada 3000. I quan la descobreixes i li comences a agafar estima, marxa del teu costat, marxa per sempre i et deixa sola. Però tu no s'ho pots retreure, perquè tu tan sols vols el millor per ell, et conformes amb que sigui feliç allà on sigui, amb qui sigui, encara que no siguis tu. És un món fosc i gris on la pluja esborra els dolços records. Aquells records de quan tu érets feliç, de quan la galleda encara amagava un dolç secret. I ara què? Continuar buscant una altra galleda amb regalet? No. Què passa quan hi deixes de creure? Quan l'últim que vols en aquest món és que la gent et parli d'allò que et va trencar el cor i te'l va deixar sagnant per algú que no tornarà. Un amor negre i cruel que no se'l desitges a ningú, ni al pitjor dels teus enemics. Perquè les llàgrimes que tu has vessat no se les mereix ningú. Què passa quan una veueta en el teu cor no deixa de repetir-te aquelles paraules que no li vas saber dir a temps. Quan l'únic en el que penso és en dir-te que t'estimo.
De sobte obro els ulls i miro al meu voltant, penso: no, això mai passarà. M'apropo a la finestra i miro el cel blau. El sol càlid m'acaricia la pell i amb la seva escalfor em diu que tot anirà bé, que la por és tan sols el reflex del nostre cor i que quan aquest assumeixi el que ha perdut, ja res el farà tremolar. En aquest món la gent és feliç, no existeix el patiment i l'amor el pots trobar sota cada bri d'herba. La gent s'estima i les llàgrimes, les llàgrimes sol són d'emoció. La tristessa només és per aquells a qui no els hi agradi somiar, per aquells qui no creguin en un món millor, en un futur feliç on l'amor sigui el tot per a tu.
Però aleshores reacciono, aquest món només està en els meus somnis. Els somnis que em porten cap a la felicitat. Perquè aquí, on tu i jo estem, la felicitat no existeix. La gent no és feliç i l'amor el trobes sota una galleda d'escombraries, una de cada 3000. I quan la descobreixes i li comences a agafar estima, marxa del teu costat, marxa per sempre i et deixa sola. Però tu no s'ho pots retreure, perquè tu tan sols vols el millor per ell, et conformes amb que sigui feliç allà on sigui, amb qui sigui, encara que no siguis tu. És un món fosc i gris on la pluja esborra els dolços records. Aquells records de quan tu érets feliç, de quan la galleda encara amagava un dolç secret. I ara què? Continuar buscant una altra galleda amb regalet? No. Què passa quan hi deixes de creure? Quan l'últim que vols en aquest món és que la gent et parli d'allò que et va trencar el cor i te'l va deixar sagnant per algú que no tornarà. Un amor negre i cruel que no se'l desitges a ningú, ni al pitjor dels teus enemics. Perquè les llàgrimes que tu has vessat no se les mereix ningú. Què passa quan una veueta en el teu cor no deixa de repetir-te aquelles paraules que no li vas saber dir a temps. Quan l'únic en el que penso és en dir-te que t'estimo.
posted by OLGA! at 11:10 p. m.
2 Comments:
oLA! bé... ja ens coneixem, tu i jo. i sabem mes o menys el que pensem i què ens passa, i que passa sota les másqueres i sota les metáfores. Estem aquí, al món de les bufetades, de la pluja als dies blaus d'estiu, dels ecos les rialles dels bons temps que encara no deixem de sentir, de les amistats a mig camí i dels amors platonics. Segur que aquest no és el millor dels móns, però es el nostre, i hem de lluitar per que sigui millor, perquè és on hem de ser felisos. Olga, les nits cada any es tornen a acurtar, i els dies al cap del temps es tornen a fer llargs, com també tornen les ganes de viure. a vegades és millor no dir "T'estimo" a qui no s'ho mereix, com tu dius que les llàgrimes no se les mereix ningú. I tens tanta raó... Com va dir Machado, quita una pena otra pena, un dolor otro dolor... i un amor, otro amor.
Sigues feliç, t'ho mereixes.
m'encanta com escrius...i m'encanta que no vulguis baixar d'allà dalt. potser si que no vas anar prou depressa, però ja trobaràs a una granoteta nova per a convertir en príncep blau. no sé fins a quin punt tot això em recorda a un labavo amb música dels 80 de fons...
Publica un comentari a l'entrada
<< Home