Vells temps a la Cerdanya

Antigament era una vall on hi vivien els ceretans i de tan en tan pujaven algunes famílies a respirar l'aire de la natura. Miris on miris, estàs envoltat de muntanyes i camps, la Cerdanya era així i tothom anhelava que ningú arribès i la canviés. Per mi tot va començar ara fa quinze anys però per d'altres ja havia començat abans. La casa era com un llibre, bé, de fet se'n diu book per la forma que té. D'estructura triangular i coberta amb pissarres tallades en forma de mitja esfera. Protegida amb pedra i aïlla per la fusta. Un lloc on ens reuníem les dues famílies, amb tiets i cosins. Pujàvem cada cap de setmana i els estius ens els passàvem sota la fresca dels
Pirineus.
Cada matí, quan ens llevàvem, un intens aroma a café ens deia bon dia. Allà no et pots despertar amb els primers raigs de sol pels porticons de fusta que es passen cada nit com a protecció del clima. Ja un cop a baix, ens trobàvem els grans esmorzant al jardí sota el càlid sol del matí. Ens esmorzàvem mirant els dibuixos que, si t'he de ser sincera, eren Doraemon, un mític. No molt més tard sentíem uns cops al pis de dalt i tot seguit el meu germà i el meu cosí baixaven corrent les escales donant bots i cridant. No era d'extranyar veuren's, desprès d'esmorzar, als meus dos cosins, al meu germà i jo a l'habitació fent guerres de coixins i fent lluites amb els edredons cridant com bojos i deixant l'habitació feta una lleonera. Crec que se m'ha passat per alt explicar que dormíem tots en una habitació inmensa i que entre el meu cosí petit i jo i els grans ens portàvem uns 9-10 anys de difèrencia. Com acabaven les guerres matineres? Us ho deixo a la vostra lliure imaginació.
Quan tota la casa feia goig i tots estàvem vestits de muntanyencs marxàvem d'excursió...com les cabretes.
Les tardes eren de relax pels grans i esport pels joves. El badmingtoon era l'esport per exelència cada tarda. El jardí era ample i ens podíem moure amb tota llibertat. Cap el capvespre anàvem a donar un volt per Puigcerdà, aleshores una ciutat neta i ordenada on l'ambient era ideal per desconectar de les ciutats esverades de la costa. A la plaça l'olor a xurros recent fets t'invitava a menjar-ne i ja era un costum cada cop que anàvem a Puigcerdà. A la tardor, aquesta olor es mesclava amb la de les castanyes calentes que venien a uns cinc metres de les paradetes de xurros. Si segueíem tot recte ens trobàvem a la rambla, on cada diumenge hi havia mercat: de roba, de menjar, d'animalons, de joguets... I els dissabtes hi havia fira, que molt sovint era d'artesans. Pels carrerons que estaven a tocar de la rambla hi havia tot de botiguetes petites que amb el pas dels anys s'han convertit amb botigues de roba i complement de marques cares. Bé, on anàvem, aquests carrerons donàven a un carrer bastant ample i llarg (penseu que estem parlant d'una ciutat de muntanya i les proporcions són diferents!)on, a l'hivern, estava il·luminat per algunes llums nadalenques de colors alegres. Just a l'altra banda de Puigcerdà està el llac, un llac força gran amb una illla petitona al mig, habitatge de les aus i els ànecs de la zona. A l'estiu es podien llogar barquetes de fusta per donar-hi una volta i a l'hivern.... a l'hivern es gelava, una gruixuda capa de gel cobria tot el llac i deixava que s'acumulessin les fulles seques.
Les nits eren d'organització, cadascú preparava quelcom per al sopà, els petits posaven la taula i els joves, amb l'excusa dels deures...es quedaven mirant la televisió. Un cop al llit, ens adormíem enseguida per l'esgotament del dia sentint de fons el cant dels grills a la fosca del jardí.