Tot allò que tu em pots donar

132- Jaïa l'amic en llit d'amor, los llençols eren de plaers, e la cobertor era de llanguiments, e el coixí era de plors. E era qüestió si el drap del coixí era del drap dels llençols o del cobertor.
Ramon Llull - Llibre d'Amic e Amat

Ja abans s'havia encarinyat d'un o d'altre però mai s'havia enamorat de debó. Per ella, ell era el seu primer amor, l'únic a qui havia estimat i pel qual ho donaria tot, fins a l'últim bocí d'ella mateixa. Tot havia començat amb una mirada, però no era una mirada qualsevol, era una mirada tendra, cainyosa, alegra, desperta, encisadora, alentadora, era la seva mirada i la de ningú més. No va passar gaire temps fins que van intercanviar unes quantes paraules. Ella era tímida i li costava fer-se amb la gent però quan el va veure per primer cop una veueta dins seu li va xiuxiuejar: endavant, parla-hi, ell no és com els altres, tingues valor. Quelcom dins seu va començar a nèixer, desprenia una valenta brillantor que li donava seguretat a cada segon que passava. Aquest sentiment s'anomenava coratge i gràcies a ell va poder viure allò que en un futur recordaria com el seu primer i únic amor. Perquè amb els anys va descobrir que l'amor de debó és el primer i que tots els altres tan sols serveixen per fer-te'l oblidar.
Els primers instants d'aquell enamorament van ser dolços, tota ella desprenia alegria i vitalitat. Començava a tastar el gust de l'amor i li agradava, tenia gust a felicitat, a alegria, a tendresa a ganes de viure. La tristessa desapareixia quan el veia i parlava amb ell, quan els seus cors s'unien per formar-ne un de sól.
Aquell amor que va començar amb una bonica amistat va acabar amb un trist adéu. Però per això encara quedava molt, havien de passar un parell d'anys perquè aquell amor juvenil s'extingís i s'apagues com el foc quan arriba l'alba. Un amor del qual només van quedar les cendres, unes cendres que encara que fosques i calmades encara cremaven com el primer dia.
Va viure un amor ple, allò que ell li donava no li podia donar ningú altre. Vivien per estimar-se, estaven fets l'un per l'altre i així seria fins a la fí dels seus dies. Tot i així, quan la fosca prenia la nit molts dubtes li assaltaven el cap, dubtes que desapareixien quan sortien els primers raigs de sol, una llum que il·luminava el seu cor i espantava les pors. Tan sols un, un de sol, era el que se la menjava per dintre: I si deixava d'estimar-la? No se'l podia treure del cap, una por que l'envaïa dia i nit. Més tard, amb el temps, va saber enfrontar-se a ella. Va apendre a confiar en ell i, sobretot, en ella mateixa. Confiava en el seu amor, tan el d'ell o com el seu. Sabia que mai deixaria d'estimar-la i que sempre estaria al seu costat, xiuxiuejant-li a cau d'orella que tingués valor, que seguís endavant perquè ell sempre mai la deixaria.
Una trucada telefónica i el soroll d'un avió enlairant-se de fons. Excuses incompletes i incoherents. Viatge de negocis? La mort d'un amic? Visita a un parent? Quina era la veritat de tot allò? L'havia deixat d'estimar? S'havien fet realitat les seves pors?

Ja feia d'un any d'aquella nota de comiat i la trucada des de l'aeroport. Havia continuat endavant, perquè és el que ell hauria volgut que fes. Perquè no s'enfonsaria ni llençaria la tovallola. No l'havia deixat mai d'estimar i als altres els havia acabat odiant. No hi havia aquella connexió especial que hi havia entre ells dos. El so del timbre de la porta i un xiscle d'emoció. Es va llençar als seus braços plorant per tot, per ell, per ella, per aquells dotze mesos de soledat. Perquè avui feia just un any que havia marxat. La raó: comprovar si l'estimava de debó, si encara l'esperaria o hauria marxat amb un altre. Ella no era l'única que havia tingut por. Por de seguir junts tota la vida, por de descobrir uns sentiments que no fossin els seus. Per això havia marxat. Per estar-ne segur que ella encara l'estimava i que passaria la resta de la seva vida amb ell estimant-lo amb la mateixa tendresa dels primers instants. Les cendres reviurien i cremarien amb la força dels amors de joventut.
FI
Què en penso de l'amor? Que és el tot i el res a la vegada. Que sense amor no hi ha vida. Que els plaers i les tristesses que aquest ens proporciona són com la benzina dels nostres dies. Jo hi crec, crec en un amor que acabi bé, un final de conte de fades on l'amor triunfa i viuen feliços i mengen anissos.