Vigilància noctura

Segurament mai hi has pensat. La lluna, tan brillant tan rodona. Cada nit, quan el sol li deixa pas podem observar-la, però mai pensem que ella ens observa. La lluna és com el nostre Déu, el de debó, res d'esglèsies ni diners ni monjos corruptes ni llibres estúpids. La nostra deesa, la que sempre està allà, vigilant-nos i tenint cura de nosaltres. Durant el dia això li és impossible, però a la nit, quan la fosca ens envaeix ella ens il·lumina amb la seva tènue brillantor, ens mostra el camí i ens espanta les pors.
Desprèn una calma i una pau interior com tan sols ella sap fer. Fa que tot allò que ocupa un lloc en el nostre cor s'esvaeixi, per uns instants totes aquelles preocupacions i alegries es fan invisibles, no desapareixen, estan però no les notem. El poder de la lluna envaeix ara el nostre cor. La nostra amiga, tan lleial com un cadell, mai ens abandonarà, sempre hi serà.
La lluna, tan bella, tan dolça, tan melancòlica. Refugi de tantes penes, de tantes llàgrimes. Llàgrimes de dolor que sols ella pot veure, les llàgrimes que portem dins, aquelles que no surten pels ulls, que no es converteixen en gotes salades. Les llàgrimes que patim tots sols.
Espectadora de tants amants, amors apasionats sota la seva tènue llum. Confident de tants secrets, de tants juraments i de tantes promeses d'amor etern. És l'espatlla on es recolzen aquells que, per desgràcia, careixen d'un lloc on plorar. Amiga silenciosa i pasiva. Sota la fosca de la nit, et xiuxiueja suaument allò que vols sentir, ben fluixet, ningú ho sent, tan sols tu i el teu fràgil cor. Un cor que ara reposa tranquil i serè, impregnat per la pau de les paraules de la lluna.