* Realitat

Ara que me n'adono, tot és molt confús i alhora injust. No trobo just que la gent no entengui que sóc humana i que quan no estic bé necessito plorar, necesssito estar trista i necessito deixar de somriure durant uns minuts. Em provoquen calfreds frases com: "No ploris, va, jo no vull que tu ploris". Perquè no? Perquè no puc plorar!? No sou ningú per negar-me el dret a plorar i a estar malament. No enteneu que ja retenc massa problemes perquè a sobre em priveu del dret a plorar. Nó sóc forta, mai ho he afirmat, ni ho he insinuat. Em veieu així i això em fa mal, perquè és com si veiesiu en mi un robot amb forma humana però sense sentiments, buit per dins, com si tan sols fos una noia amb quatre rínxols i un serrell mono que acompanya un somriure fals. I em fa mal quan sento paraules que creieu que són d'ànim i que tan sols serveixen per enfonsar-me més. Així com els vostres pensaments egoístes creient que a mi mai em passa res, pensant-vos que les quatre parides que us puc dir pel matí són tot el que em passa i el que m'amoïna. De debó us les creieu? De debó creieu que em preocupa si vaig o no a esquiar, si tal o qual a dit tal o si ahir em va passar tal¿? Si penseu que si...aleshores és que no em coneixeu. No demano res ni exigeixo mai imposibles. És per això que ho dic ara, traient-me un pes de sobre i intentant veure una mica de claror en aquesta merda realitat. Sóc una persona i tinc sentiments, que no són sempre el que aparenten.



























































*Només demano que algú m'estimi i no em digui coses que em travessin l'ànima*