Què més puc fer perquè te n'adonis...
Ho saps que t'estimo?
Tens present que no t'he oblidat oi?
Saps que no et vull deixar d'estimar?
Ni per tots els nois de 12 anys deixaria d'estimar-te.
Ni per tots els somriures càlids i dolços deixaria de pensar en tu.
Ni per tota la felicitat que m'envolta deixaries de donar-ho tot per tu.
Les meves llàgrimes porten el teu nom,
el meu cor batega en pronunciar-te.
Els meus ulls et busquen en va,
tinc present que encara t'estimo.
T'estimo, t'estimo, t'estimo, t'estimo
No sé què més fer perquè ho sàpiques,
perquè te n'adonis!
No sé on més mirar per evitar el teu record!
No sé on més amagar-me perquè el teu
record no em trobi!!
Et vull veure a tu, a tu i no al teu record.
Et vull estimar a tu, no al record que tinc de tu.
És que no ho entens? No sé com més dir't-ho,
no sé que més fer perquè et donis compte de que t'estimo.
*el meu príncep vermell*
posted by OLGA! at 6:39 p. m.
2 Comments:
*vermell* com la sang que li vessa per les ferides de la consciència en saber que va poder tenir-te i que et va perdre.
si et va deixar perdre és que no et mereix.
(...)
Y para consolarme
me envías sombras, copias,
retratos,simulacros,
todos tan parecidos
como si fueses tú.
Entre figuraciones
vivo, de ti, sin tí.
Me dicen:
"No somos ella, pero
¡Si tu viera qué iguales!"
(...)
No es meu, evidentment. Li estic pillant el gust a aquest llibre (ja es veu, no? xD). La Xarly té raó, a veure si dient-ho ella et convenç, perquè el que es a mi...
Petonets.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home