I ara que no et tinc el meu costat,
Sento que m’han pres un tros de món,
Ara quan em perdo a la foscor,
Ara que no hi ets, no.
Ara es quan voldria despertar.
Ara quan mes et trobo a faltar,
càntic poc més poc fa la por,
Quan et posa a prova el teu amor,
Es difícil ser el mateix si tu no hi ets.


*No sé que passa al meu voltant*
*No entenc el que passa dins meu*
*No comprenc als que m'envolten*
*No vull saber res d'un món que em gira l'esquena*
*No sé el que vull, no sé el que em demana el cor i no sé que em convé*

Vull somriure, vull saltar, vull ser feliç, vull alegrar-me pel que em passa.
Però ara per ara, ni se'm passa pel cap estar contenta quan sento que m'estic equivocant altre cop.
No sé què és el que he fet malament, no entenc perquè tot ha canviat de la nit al dia, ni m'imagino el perquè d'aquest canvi d'actitud. No vull ensopegar dos cops amb la mateixa pedra però sento que ja la tinc tan a tocar que ja no la podré evitar. I cauré. I patiré. No. He caigut i i estic patint. Però això a ningú no li importa... a la persona a qui li hauria d'importar no li afecta... i suposo que ho entenc.


































[No va dirigit a aquelles que us penseu. De fet, no va dedicat a cap amiga. Per ser més concrets, no va dedicat. aquest text. ]