Pàtria (lite)

LES BARRES DE SANG

Dins son palau de Valldaura

trist està Jofre el Pelós

mirant son escut que penja

d'un feix de llances i estocs.

Los cavallers ja li diuen:

- De què estau tan neguitós?

- De veure ma adarga llisa

com un llibre sense mots.

- Llisa n'és la vostra adarga

més té el camp de plata i or.

- Bé te el camp d'or i de plata.

més és un camp sense flors.-

Mentre diu eixes paraules,

una carta n'ha desclòs;

la lletra n'és del gran Carles,

lo segell d'emperador:

"Los normands entren a França;

ajaudeu-me, el meu nebot,

que si vós me dau ajuda

cada braç valdrà per dos"-

Quan les lletres són llegides,

-Cavallers, anem-hi tots-.

Ja es cobreix de fina malla,

ja se'n calça els esperons,

ja se'n volen cap a França;

bon camí que Déu los do.

Quan lo camí se'ls acaba,

se'ls comença el treball fort..

Carles Calvo està en batalla

i el normands li prenen lloc,

com un mur de ferro verge

avançant cap a mitjorn;

ragen sang, destrals i llances,

les ballestes ragen foc.

A la primera envestida

lo mur de ferro se romp;

los normands van de recules

per escapar de la mort.

A la segona envestida

no se'n veia cap enlloc.

Los francesos demanaven:

-Qui és aqueix batallador?

-Lo comte de Barcelona,

lo comte Jofre el Pelós-.

La darrera de les fletxes

l'ha ferit a prop del cor.

Ja lo n'entren a una tenda

que prengué als normands traïdors;

lo primer que l'hi visita

n'és Carles emperador.

Carles mira ses ferides

ses armes mira el Pelós;

tot mirant les seves armes

sospirava de tristor.

-No sospireu, lo bon comte,

mon metge arriba tantost.

-De les nafred no me'n sento,

sols me sento de l'honor,

puix en lo camp de la guerra

per mon escut no hi ha flors.

-Si el teu escut n'està sense,

ton pit està vermellós-.

Posa els dits en la ferida,

los passa per l'escut d'or.

Si el comte Jofre plorava,

encara plora més fort,

mes ses llàgrimes de pena

ja són llàgrimes de goig.

-Grans mercès, lo rei de França,

grans mercès, l'emperador.

Si no puc tornar a veure-us,

Catalunya i Aragó,

est testament vos envio

escrit amb sang de mon cor:

graveu-lo en totes les torres,

brodeu-lo en tots mons penons,

i porteu les quatre barres

a les quatre parts del món-.

Oh soca de nostres comtes,

Déu no et vol arrencar,no;

de les barres catalanes

tu en seràs lo portador;

grans províncies les esperen

per gravar-les en son front,

los espanyols en ses armes,

los catalans en son cor.

Jacint Verdaguer, Pàtria (1888)

SEGUIM LA FLAMA DE LA LLIBERTAT

Arraulida en la flassada,

a la bora de la llar

segueixo el ball d'una flama,

la flama de la llibertat.

Enyoro ma terra i ma pàtria,

mons turons tots nevadets.

Ma ciutat, tota ella màgica

i mons carrers que esperen drets.

Mons orígens que em reclamen,

visc amb el cor en ma dolça mar.

Mes dues ànimes ploren

ja em supliquen de si us plau tornar.

Sang daurada enyorada;

groc intens carmesí

Deixa'm estimar-te, ma estimada

si no vols fer-me embogir.

Des d'aquí, a tots, catalans:

no us inclineu a l'enemic

Traieu les armes als arrogants castellans

Que tots units els farem treure del mig.

Treu l'estendart i puja, orgullós, senyera

Lluita lliure independència

Trontolleu espanyols de vulgar sang superba

Que tots junts us enviarem a una humil inexistència.

*Crida llibertat, crida independència, però MAI MAI MAI et deixis dominar pels que porten la violència*