GUILLEM DE MASPERDIU

La història conta que Pere Natamuntada i Rosaura eren un matrimoni com qualsevol altre, no hi havia amor, si més no per part d'ella perquè ell ho donaria tot per compartir un bri d'amor amb ella. Ell era conegut en tot la comarca per les seves terres, les seves joies i pertenences. Els seus castells es veien des dels munts dels Pirineus, eren grans com fortalesses i imponents com un ogre.A més, estaven rodejats per un petit grup de taques roges dels camps de roselles i un estret rierol que travessava el castell, proveïnt-lo d'aigua sana i fresca i d'aquella remor que fa l'aigua quan baixa xocant amb les pedres i amb ella mateixa.
Per aquells temps, al castell hi vivia un trobador ben conegut per les seves cançons alegres que desprenien amor i joia a aquells que tenien l'honor de sentir-les. Però aquest amor anava dirigit a la flor més bella del castell. Rosaura i Guillem de Masperdiu compartien un amor sincer i agoserat. Es veien molt sovint, coincidint quan en Pere Natamuntada marxava a caçar. S'estimaven amb aquell amor de joventut que empalaga el cor i no deixa més que suspirs indefinits. No és d'extranyar sabent que Rosaura no tenia més de dinou anys i Guillem uns vint i dos. Cada dia que passava l'amor per l'altre creixia més i més, i ja no tenien tanta cura de no ser vistos. Aquell foc que portaven per dins feia que cada cop s'arrisquessin més. Es trobaven fins i tot quan en Pere era al castell, deixaven que els serfs els sentissin, els seus crits arribaven fins a les cuines i les seves mirades els delataven un cop i un altre. I clar, en Pere no era pas un ingenu que passa per la vida fent-se el despistat. Ell estimava na Rousaura, era seva i no la compartiria mai amb un trobador pelacanyes. Tot i així, l'enveja i la tristessa se'l menjaven per dins, el saber que n'estimava a un altre en comtes d'ell, que s'ho feia amb un altre davant dels seus nassos quan hauria d'estar pesant en ell!
I va arribar el temut dia. En Pere va dir que marxava a caçar i així ho va fer veure. Però en tancar la porta va donar mitja volta i va entrar per la porta del darrera tan silenciosament com el seu tratge li ho va permetre. Tot i així, els grinyols de les botes de muntar no van impedir als dos amants estimar-se amb passió i ser descoberts pel marit, qui montaria en còlera i faria fora el trobador a crits i cops.
Un pla molt ben traçat va donar mort al trobador. El marit, encara recelós, va manar matar el trobador i tirar la seva sang al pou del pati del castell. Na Rosaura, que ja feia dies que no sentia a parlar del seu estimat, el va creure mort i va enmalaltir. Empitjorava amb cada silenci del marit. Un dia, el marit li va contar que havia anat a veure un metge i li havia parlat d'ella i la seva malaltia. Aquest li havia recomanat l'aigua del pou del seu castell, ja que per allà passava l'aigua d'una deu d'aigua sagrada. Evidentment, això formava part del pla del marit, però la dona, que no en savia res, se'n bebia un parell de copes cada vespre. Just quan ella va començar a fer cas del marit,vinguè la segona mentida: Pere li contà que feia temps que pels castells de la zona es paralva d'un tal Guillem de Masperdiu, deien que era un trobador amb un do inat per a la poesia i una tristessa ben endins a causa d'un amor impossible que feia temps havia perdut. Rosaura, alegre per saber-lo viu, tan ell com l'amor que sentia per ella, s'anà recuperant i intentà persuadir el seu marit per fer-lo venir a castell a recitar quelcom.
Rosaura tornava a estar alegre. Irradiava felicitat i joventut. No en quedava res d'aquell ensopiment malaltís en que s'havia sumit. Cantava tot el dia amb aquella veu que semblava enviada del cel. Però va ser aleshores, quan Rosaura estava feliç altre cop, quan son marit li contà la veritat: "Rosaura, estimada, si t'has curat ha estat gràcies a la sang del teu estimat, que jo mateix em vaig encarregar de fer-lo matar i llençar la seva sang al nostre pou, del qual tu has anat bevent". Se li caigué el món a sobre, mort, era mort i era dins seu. No dubtà ni un segon. Sabia el que havia de fer. Es dirigí al pou, on tants vespres havia anat a veure aigua, i s'ajegué a la vora. Agafà un ganivet i el premé contra el seu braç, la sang començà a caure mesclant-se amb l'aigua del pou. Finalment, van caure les últimes gotes que marcaven l'enllaç dels dos amants, el darrer enllaç.