Cauen llàgrimes

Cauen llàgrimes i no me n'adono.
D'on surten?-em pregunto.
Una barreja de dol físic i mental.
Per que m'ha afectat tant això?
Jo tenia present que no m'agradava.
Sol era un joc, per oblidar l'amor.
Perquè a mi l'amor em feia mal.
I alhora em feia feliç.


Per què vaig voler canviar-ho tot?
Jo ja estava bé somiant en el meu any nou.
La llarga espera d'un any d'aquí poc arribara a la seva fi.
Ens tornarem a veure, podré reseguir-lo amb la mirada
i veure com em travessa descaradament l'ànima amb
les dues pupil·les d'aquell marró tan intens.
Jo ja estava bé somiant en el retrobament, tan com ho està
una nena petita quan sap que els reis s'aproximen.
Sentia que el cor m'anava a sortir del pit quan pensava en ell.
I, per què enganyar-nos? Passar una setmana a prop seu també
em feia recordar moltes coses.


Diuen que l'oblidi, diuen que no hi pensi.
Priveu-me de respirar abans de privar-me d'estimar-lo.
No, no és de la mateixa persona de qui parlo però les dues
van marcar el final i el començament d'uns temps ja passats.
La música de fons, desfilant malencoliosament dies en blanc i negre,
mirades perdudes en records molt recents.


Ploro i no sé perquè. Suposo que tenia raó, tan sol necessito algú
que m'estimi i em fagi cas. Algú que estigui al meu costat i no m'abandoni.
I això, jo ja ho savia que no ho trobaria en un marrec de dotze anys.
Però tot plegat era un joc, un joc per oblidar l'amor.
Vaig jugar amb foc i vaig sortir escaldada, i ara aquí estic, buscant a la
desesperada un vas d'aigua freda perquè m'ajudi a calmar aquesta ardor que porto dins.






No busco algú en qui recolzar-me. Crec que ja he buscat prou. I ja n'estic fins als ovaris de creure en l'amor i que aquest desprès em giri l'esquena. I estic farta de que la gent es pensi que pot jugar amb mi quan li dona la gana i desprès deixar-me tirada.



*t'estimu* només a tu i a ningú més. Ah i, per cert, gràcies per ajudarme a creure més en mi mateixa. *t'estimu*