Anyway, I keep on dreaming

Havia tancat la porta del despatx reprimint les llàgrimes que volien sortir des de feia hores. Havia pujat les escales alhora que les faccions s'anaven deformant amargament i el cor se li anava encongint en el pit. La respiració s'entretallava, sentia que s'ofegava i tot li donava voltes. No podia respirar. S'estava ofegant. No hi havia ningú. Estava sola. Volia estar sola. Les llàgrimes ja vessaven incontroladament. No podia deixar de plorar. Obrí la porta de l'habitació i es llençà al terra plorant desconsoladament, les galtes empapades de llàgrimes i els ulls entel·lats de tristor. S'estirà al llit perdent-se en les estrelletes fluorecents del sostre i notant que la vista s'encegava de negre. Les respiracions ofegades no la deixaven agafar aire. La mà al pit estrenyia fortament la samarreta, com un intent de respir fracasat. Les llàgrimes que dibuixaven un caminet pel costat dels ulls, perdent-se en els cabells ja humits i colant-se per les orelles calentes de dolor. Va apagar els llums i es restà uns instants a les fosques, repasant tot el que li havia dit. De debó valia la pena? Mai l'havia tingut com a pare...perquè encara s'empenyava en recuperar una cosa que mai havia existit? Va mirar al seu voltant, i va recaure en el tros de tela penjada de la paret. A les fosques només semblava un tros de tela, a les fosques. La respiració tornà al seu ritme pausat i les llàgrimes secaren els ulls de tristor. No tornà a somriure, però deixà de plorar. Sabia que no tenia pare, sabia que mai l'habia tingut. No el necessitava, ni necessitava els seus diners. No volia lluitar més per una lluita perduda. Per una lluita que mai havia existit. No tenia pare, però tenia una mare que sempre havia estat allà i mai l'havia abandonat. Qui sap fins quan...













































































...sóc orfe de pare, però no de mare...

























anyway,
=) so happy