Viure, sent un (lite)

No feia gaire que havia començat a nevar i el fred gelat començava a entel·lar les finestres de la cuina. Tot i així, encara es podia entreveure el paisatge muntanyenc tot enblanquinat. Les pistes tot just obrien i una renglera de cotxes feia cua per aconseguir un bon aparcament a peu de pista. Des de casa, amb la xocolata calenta escalfant-li les mans i un croissant esperant per ser menjat, recordava aquest mateix moment un parell d'anys abans. Quan tenia un motiu per llevar-se cada matí i somriure al sol deixan't la son sota els llençols. Feia un parell d'anys estava esperant una trucada, que no va trigar a arribar. Ara, encara esperava una trucada, però en va. Ara. Sovint es parava a pensar en el significat d'aquesta paraula i, per més que hi donava voltes, no hi trobava res de positiu. Ara estava sola, perquè sense ell el món era solitud.
Potser era perquè era un xic ingènua i innocent però el fet és que encara el buscava amb la mirada, esperava trobar-lo assegut en qualsevol banc xerrant tranquil·lament envoltat d'aquella aura de calma que sempre l'envoltava. Creia veure'l pel carrer rodejat d'una multitud de persones ocupades amb la seva vida. Imaginava tornar-lo a veure'l aviat, uns instants, un segon, veure'l, amb això en tenia prou.
La xocolata ja es refredava alhora que la boira s'anava espesint, d'igual manera que el seu cap cada vegada es veia més confós. Vacil·lava entre tancar els records o deixar-los fluir com l'aigua que es fon de les muntanyes. Coneixia les conseqüències de mantenir el seu record ben viu però també coneixia les d'intentar no pensar en ell. Es coneixia i el coneixia. Ni ella ni ell permetrien al seu cor mantenir-lo absent del seu neguit.
Es perdien les seves mirades buides en les rajoles de la cuina, concentrant-se en contant els quadrets i les ralletes, retrocedint si es perdien i adonant-se de l'absurditat de l'acte. Només va parar en sentir les paraules d'una bona amiga a cau d'orella:
-" Si ell és la raó per la qual el cor et deixa somriure, no l'oblidis, ningú t'ho demana. Però viu. Viu. Viu per la gent que t'envolta. Viu per tu mateixa."
Les llàgrimes vessaven dels seus ulls i un alegre somriure es dibuixava als seus llavis alhora que repetia dolçament: "Gràcies, gràcies."
Sabia que la millor manera de treure's el neguit de sobre era anant-lo a buscar. Encongir-se en els seus braços i dir-li que l'estimava. Menjar-se l'orgull i posar per davant els sentiments. Viuria, sí. Però viuria amb ell, al seu costat, sent un els dos.



























*Si tot s'arreglés estant entre els teus braços, no dubtis que ja fa molt que ho hauria fet. T'enyoro com mai i, és un tòpic, però et necessito per poder somriure.