Ara és ara

ARA ÉS ARA

Recorro la vora del llac tot pensant en el que ha passat, el que he deixat i sé que no tornarà. Les festes de l'estiu sempre han acabat a la vora del llac, els focs d'artifici des de la petita illa del mig i tot de gent guaitant bocabadada el cel de colors.
Recordo haver submergit els mal de caps en aquesta aigua gelada, mirant els ànecs amb ulls envejosos de llibertat. Remar pel bell mig del llac, deixar-se portar pel que et diu el cor i no pensar en res més, tan sols en les muntanyes d'empar que t'envolten, que t'observen i t'acullen amb tendresa.
I són aquests carrers els que ara devoro amb els ulls, desitjant perdre'm-hi i no tornar mai més. No hi ha sol, ho sé, l'ombra empaita la llum deixant un aire de tranquil·litat i calidesa tan sols possibles allà. Encara conserven el tradicional aire de poble de muntanya, on la gent es coneix i s'acomiada quan es veu.
És Puigcerda, una part de mi que mai ningú podrà prendre'm. Sóc més ceretana que no pas barcelonina i això em calma per dins quan per fora estic neguitosa. Sé que m'enten perquè em recull en el seus carrers, cada pedra col·locada amb tendresa per aquells que la contruiren em donen força i valor, sense els quals no podria continuar existint.
Ara és Puigcerdà, de fet ho ha estat sempre, però ara més que mai, perquè si algun cop em me'l treuen, em trenquen la vida, el seny i el cor.








*No tot és com els demés ho veuen, no tot és gris i lleig.*