Fosca

Quan tot és fosc, m'envaeix la por, una por freda que sutilment s'infiltra per les comisures de l'ànima, una por lletja i confusa. La por que tenen els nens petits quan els pares apaguen els llums i unes ombres esgarrifoses i espantoses es deixen veure, apareixen per espantar-nos, per riure's de nosaltres, per fer-nos mal. Unes ombres de fet, però unes ombres que fan dilatar les pupil·les i empalidir el rostre. Per dir-ho en poques paraules, una por terrorífica.
Però és ara, ara i no abans, quan me n'adono de que aquesta fosca la puc enfrontar jo sola, sense l'ajut d'una mà que em premi ben fort donant-me ànims.
És aquesta por la que darrerament vaig superant, la por a la mort. Perquè ara més que mai sé que vull viure, que estimo la meva vida i no la canviaria per res del món.









Gràcies per fer-me veure que jo podia amb ella, encara que hagi trigat un any en adonar-me des de que m'ho vas dir. *t'estimo*