Fosca silenciosa en terres ceretanes

Fa temps vaig parlar sobre la Cerdanya.
Fa temps vaig descriure uns fets.
Fa temps vaig sentir que allò no era del tot meu.

Fa temps que les coses van començar a canviar.És sota la llum que em proporciona la fosca d'una nit d'hivern on escric aquests mots. Tot és silenci, el silenci, el rei de la nit i el mestre de la fosca. Si t'hi fixes, el pots presenciar dalt d'una de les moltes muntanyes que envolten el centre habitat. Imposant-se sobre els homes, els cotxes, els electrodomèstics, els animals, la natura... la vida. Baixa lentament, esmunyint-se entre les comisures i els racons dels camins. Silenciant el so. Fins que arriba a nosaltres, que lluitem en va per combàtre'l quan ens adorm amb un xiuxiueig sord. Aleshores, tan sols queda la foscor. Una fosca que recorre els carrers, les places i les cases. Tot enfosqueix. Ens porta la por, una por que tan sols nosaltres podem vèncer. És un terror histèric que ens impedeix veure el que és palpable. A la nit, tot desapareix, tot és negre, tot és por. A la nit, tu no ets res. La felicitat és por, l'amistat és paor, la confianá és temor, l'alegria és terror i la vida, negra mort. Una penombra imprecissa que s'escola per les portes i les esquerdes dels paviments. Una freda obscuritat acompanyada de la gelor de l'hivern, escampant l'humit gebre com a senyal, recordant que un cop hagi marxat, no trigarà a tornar.

El vent i la llum del dia escampent la fosca i el fred. El silenci s'apaga sota els primers badalls del sol. L'escalfor dels peus tasta el fred dels gelats terres fent recòrrer així un matinal calfred per tota l'espinada. Despertadors insistents i empipadors que et marquen el començament d'un nou dia. Passes ràpides baixant escales velles i atrotinades. I aquelles torrades sense propietari que han caigut per la pressa del matí. La remor de l'aigua del llac en llevar-se els petits ànecs que han passat la nit arraulits en les seves plomes. Les culleres donen voltes i més volten en un café ja fred, d'on vessen els badalls i els somnis inacabats. És l'escalforeta que transmet el sol la que lleva la vida. La remor dels rius i la fressa de les fulles seques. Els botiguers hissant els ja gastats enreixats i rovellats del dia a dia. I són aquelles noves vides les que acluquen els ulls enlluernats per la tènue claror del dia. Petites vides que no descansaran fins haver vençut la fosca silenciosa de la nit ceretana.






*never give up on the things that make you smile*







*sota la fosca de la nit t'estimaré. sota la por de la cerdanya, et recordaré*