per uns segons he tornat a somniar

Per uns segons he arribat a pensar que es podria fer realitat. Un somni que podria passar les fronteres dels llibres i les fantasies. Viure allà dos anys. Sola, sí, però allà. A l'escenari dels llibres, les històries, els contes, les pel·lícules...
Per un moment he arribat a pensar que en uns mesos podria estar envoltada de camps i montanyes, parlant una llengua que estimo i envoltada de nova gent, començant de nou. Viure en el campus, la residència com a casa. Una nova vida, d'aprenentatge i supervivència. En tots els sentits. Serien dos mesos d'adaptar-se i, després, a gaudir-ho.
Llevar-me cada matí envoltada de terres angleses, córrer cap a la finestra, descórrer les cortines i veure, davant meu, el gran castell de l'escola imponent i majestuós. Vestir-me, amb uniforme potser, i córrer cap a les classes, patint perquè arribo tard. Dir bon dia als amics amb un somriure als ulls i continuar corrent fins arribar a la classe, on trauria els llibres i em prepararia per seguir la classe amb el meu millor anglés. Sentir el timbre i sortir als jardins a comentar el dia amb els altres. I seguir una nova vida allà. Saber que no és Hogwarts, però que s'hi assembla. Sentir que aquell desig tancat en el nus d'una pulsera s'està fent realitat. Veure el meu voltant i saber que pots estimar molts llocs i que a tot arreu et pots sentir com a casa. Ser conscient que continuo sent catalana, però una catalana que viu en terres angleses.





Per uns segons m'he imaginat amb una vareta a la mà i una túnica negra onejant pel vent d'un vol amb escombra.