Ma terra

No sé quins calificatius generals té la gent sobre Barcelona. Però a mi això tan se me'n dóna, perquè a mi els adjectius cutres amb que la pugui descriure algú alien als seus amants em rellisquen i molt. Molts no sabrien ni com descriure-la. N'hi ha la tira, que viuen a 10 minuts d'ella i que en sa vida s'han dignat a visitar-la. N'hi ha que la veuen com una ciutat com qualsevol altre. I finalment hi ha alguns que la veuen amb ulls enamorats, amb un sentiment sincer i profund, que sé que molts de vosaltres no entendreu mai per la vostra falta de delicadesa. Però com anava dient, a mi això m'és igual.
De petita, ma mare em portava per Barcelona, mostrant-me cada carrer com si fos un cofre del tresor. M'ha ensenyat a estimar-la i a valorar-la. Passejàvem per les rambles amb un gelat del Häagen Dazs a la mà i un munt d'històries inquietants entre els braços. M'agradava observar la gent, imaginar què deurien ser i què els hi deuria passar pel cap en aquells instants. M'encantava mirant els artistes cantant i tocant alguna peça de música amb ritme. Els mims em robaven el cor i sempre anava corrent a tirar-los alguna moneda per veure com reaccionaven, si bé amb certa por al principi desprès gaudia com una nena petita, que de fet és el que era. Aquells maquillatges i aquells vestits extravagants acompanyats d'aquell silenci quiet em captivaven ja des de lluny.
Potser va ser llavors quan vaig començar a estimar-la, acceptant-la tal i com era, amb els seus defectes i les seves virtuts. Però ja se sap que quan un és petit no aprecia alllò que l'envolta i qui ho havia de dir que aquella noia que de petita caminava despistada embadalida amb cada engruna de ciutat arribaria a dependre tan d'aquesta ciutat.
No va ser fins fa uns 3 anys que vaig començar a anar sola per Barcelona, jo i ella i ningú més. Em feia gran, quedava amb les amigues i anava a buscar llocs per la gran ciutat. La meva estima augmentava dia a dia i cada segon que passava sentia que una part de mi mateixa es desprenia de mi per anar-se'n amb ella. I jo tenia la necessitat de tornar per recuperar aquesta part però un cop em trobava envoltada d'aquells carrers que observaven la meva inocència i ingenuitat amb calidesa i tendresa una altra part es desprenia i se n'anava amb ella. Fins ara, que sóc tota seva i que em manca algú que recuperi aquestes peces per tornar-me a reconstruir.
Des del parc del Tibidavo hi ha una vista aérea de la ciutat com molt poques he vist en aquests 15 anys. Cada racó de cada paret de cada carrer de la meva ciutat. Els cotxes com formiguetes i la gent com freds flocs de neu. El mar i jo com a protectors, jo hi confio en aquest mar, sé que mai li farà mal i que sempre la protegirà, de tot i de tothom. Hi tinc una confiança cega en ell i en les muntanyes, que sé que faran de barrera per aquells traïdors amb ganes de fer-li mal. Hi confio perquè sé que si algun cop li quelcom passès, tot cauria, el món cauria, el meu món destrossat i les esperances esquerdades, bocins d'alegria i records tirats pel terra i llàgrimes sense propietari buscant algun consol possible, un consol que mai arribaria, perquè sense ella tot s'acaba i res comença.
Però tinc la certesa de que això mai passarà, que sempre continuarà endavant, recordant el passat i mirant cap al futur, protegint-nos a tots i abrigant-nos amb l'escalfor de totes aquelles ànimes que durant segles han viscut a mercè del seu empar.