somriures estúpids

Aquest somriure tan molest que no me'l puc treure de sobre. Em fa feliç riure'm de tot i de res alhora. I enfonso el cap entre els meus cabells, respirant la claror que em transmeten, tots ells ben remenats, amb un toc de bogeria desendreçada. I mentre estic envoltada en ells, recordo perquè sóc feliç i això em fa encara més feliç. I ric estúpidament tapant-me la cara amb les dues mans. Ja ho diuen, que l'amor és estúpid. Però tampoc estem parlant d'amor! Què dic! Em refereixo a una alegria incerta que fa dies que vaga sense fita pel meu cap. I faig bajanades i coses que potser no hauria de fer. Però és que m'és igual! M'agrada tornar a sentir aquest ensomiament extrany i sentir que estimo el món. Sentir que és estiu, que la llum d'estiu corre per la sang fent-la bullir amb espècies diverses sense sentit. Aquesta sensació de no saber el que estàs dient, que tot el que escric és en va i és inútil, però que alhora m'empeny a mirar les coses des d'un altre punt de vista. Caminar amb la mirada al cel, inventant figures en els núbols i somiant quimeres segurament impossibles. I torno a pujar el cap, alliberant-la de la calidesa dels cabells d'àngel, sento que em freguen la cara que ja em crema de neguit. I pujo la mirada a la pantalla per repasar el que ensomiada he escrit...
I només puc dir...





















...akesta és per tu...












merci x aket somriure


=) so happy