Tornada

He baixat la mirada al terra, tancant els ulls sota una cortina d'esperança i he anat girant el cap lentament cap a ella. La brisa marina em fregava l'esquena i un lleu so de mar em feia pessigolles per les orelles. Quan els he tornat a obrir, era davant meu, tan bella i elegant com quan la vaig deixar. Amb cada sospir d'anhel m'anava donant la benvinguda. I les llàgrimes han aparegut als meus ulls. Eren llàgrimes d'alegria en saber que ja sóc a casa. He caigut al terra i he somrigut mentre els llavis s'humitejaven amb la sal de la tornada. Les pestanyes totes molles i les pupil·les brillants que resseguien tots els racons encara no descoberts. I he vist la gent que seguia la seva vida, una vida que mai s'atura, que sempre continua endavant...una vida que ara ha tornat a ser meva.







No sé si algú m'entendrà però de fet tampoc m'importa. Entenc que la gent no entengui les llàgrimes per una ciutat. Però per mi no és només una ciutat, són les meves passes, els meus sospirs, els xiuxiueigs en la foscor, l'aire que m'envolta, les mirades decidides, els moviments a cegues, el respirar de cada dia...
























=( so sad