dimecres, de març 08, 2006

cinema

La sala era a les fosques. Els espectadors anaven fent silenci. Es sentien les crispetes en ser cruspides. I algun riure ofegat de les darreres files. Vessaven les mirades enamorades. Una petita llum marcava el camí a aquells que arribaven a última hora. Els trailers ja començaven. Vaig fer una repasada a la sala. No gaire lluny, en una butaca propera, hi havia asseguda una nena petita. No deuria tenir més de deu anys. Estava sola. Jo també ho havia estat. Esperava. Se m'esborrà el mig somriure que duia. M'hi assemblava. Milers de cops l'he esperat. Sempre m'ha fet esperar. Amb aquella angoixa de si m'haurà abandonat. Sense tenir la seguretat que estarà sempre al meu costat. Perdent la confiança. Les llàgrimes als ulls. Les llàgrimes als ulls. Tenia les llàgrimes als ulls.Però sempre mantenint el somriure. Trencant-se'm el cor per dins. Volent cridar i plorar i donar cops i xisclar més fort i ofergar-me i marxar i còrrer i no tornar i...caure al terra, a la moqueta vermella plena de crispetes i plorar en silenci, plorar-lo en silenci perquè no hi és i perquè no hi serà. Plorar i no deixar de plorar i continuar plorant i ofegar-se de tan plorar i voler morir de plors i convertir-se en plors i perdre's en els plors.

El seu pare va arribar uns segons abans que comencés la pel·lícula. El meu no va arribar mai.




















*not want to be alone, just wanna be with you, I just wanna be with you, just you, I'm gonna turn mad, just you, I 'd cry of dead, just for you...I want you

=( so sad

3 Comments:

Blogger carlota said...

la foscor sempre ens fa recordar el que no tenim, però poques vegades pensem en com podem obrir la llum. recorda-ho, si es fa fosc, obre les cortines de l'habitació, agafa una llanterna i encara't, escales avall a la caixeta dels fusibles, quen segur que han saltat els ploms. i quan torni la llum, tot haurà canviat.

10:08 p. m.  
Blogger OLGA! said...

sort que ja vam arreglar l'averia, quins ensurts que em duia cada vespre en veure que havia de baixar 2 pisos a lse fosques amb una llanterna que només feia l'asumpte més tenebrós a pujar una puta pestanya...grgrgr

5:10 p. m.  
Blogger appelsin said...

Mare meva, es una merda esperar i esperar... les esperes es fan eternes. T'entenc, m'ha apenat molt, però està genial! cada cop esrius més bé.

Bé, crec que pitjor seria si estigués però... molt lluny. Lluny com un pam, o dos, un parell de segos, però per creuar-ho... un desert.

1:41 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home