diumenge, de gener 29, 2006

Por al silenci (lite)

Em feia molt de pal fer una història ara i no tenia ni temps ni ganes...així que he descrit l'ambient d'una escena de por... No és ben be por, és una mescla de solitud, foscor, nit, silenci i...por. No ho sé, un inici vaja!!!!






Els porticons donaven cops salvatges a les parets a causa del ferotge vent. També provocava un cert sorollet, com un esgarip insistent que provenia de l'interior de la xemeneia. Les branques dels arbres es movien xiuxiuejant silencis sords. Els ratolins esgarrapaven el terra de fusta produint un estrident però fluixet so molest. La fusta de la llar de foc petava i emetia uns sorolls secs, com cops en la porta de roble.Tret d'això, tot era silenci, un silenci fosc. A la cuina, sota la taula i vora la llar de foc, hi havia una noia arraulida en una flassada, tremolant de fred i de foscor. Tremolava de foscor per culpa de la por, gemegava molt fluixet mentre unes petites llàgrimes vessaven dels seus ulls, que es perdien en les flames del foc de la llar.

















*I'm giving up. You're too much for me...


=( so sad

dimecres, de gener 25, 2006

Viure, sent un (lite)

No feia gaire que havia començat a nevar i el fred gelat començava a entel·lar les finestres de la cuina. Tot i així, encara es podia entreveure el paisatge muntanyenc tot enblanquinat. Les pistes tot just obrien i una renglera de cotxes feia cua per aconseguir un bon aparcament a peu de pista. Des de casa, amb la xocolata calenta escalfant-li les mans i un croissant esperant per ser menjat, recordava aquest mateix moment un parell d'anys abans. Quan tenia un motiu per llevar-se cada matí i somriure al sol deixan't la son sota els llençols. Feia un parell d'anys estava esperant una trucada, que no va trigar a arribar. Ara, encara esperava una trucada, però en va. Ara. Sovint es parava a pensar en el significat d'aquesta paraula i, per més que hi donava voltes, no hi trobava res de positiu. Ara estava sola, perquè sense ell el món era solitud.
Potser era perquè era un xic ingènua i innocent però el fet és que encara el buscava amb la mirada, esperava trobar-lo assegut en qualsevol banc xerrant tranquil·lament envoltat d'aquella aura de calma que sempre l'envoltava. Creia veure'l pel carrer rodejat d'una multitud de persones ocupades amb la seva vida. Imaginava tornar-lo a veure'l aviat, uns instants, un segon, veure'l, amb això en tenia prou.
La xocolata ja es refredava alhora que la boira s'anava espesint, d'igual manera que el seu cap cada vegada es veia més confós. Vacil·lava entre tancar els records o deixar-los fluir com l'aigua que es fon de les muntanyes. Coneixia les conseqüències de mantenir el seu record ben viu però també coneixia les d'intentar no pensar en ell. Es coneixia i el coneixia. Ni ella ni ell permetrien al seu cor mantenir-lo absent del seu neguit.
Es perdien les seves mirades buides en les rajoles de la cuina, concentrant-se en contant els quadrets i les ralletes, retrocedint si es perdien i adonant-se de l'absurditat de l'acte. Només va parar en sentir les paraules d'una bona amiga a cau d'orella:
-" Si ell és la raó per la qual el cor et deixa somriure, no l'oblidis, ningú t'ho demana. Però viu. Viu. Viu per la gent que t'envolta. Viu per tu mateixa."
Les llàgrimes vessaven dels seus ulls i un alegre somriure es dibuixava als seus llavis alhora que repetia dolçament: "Gràcies, gràcies."
Sabia que la millor manera de treure's el neguit de sobre era anant-lo a buscar. Encongir-se en els seus braços i dir-li que l'estimava. Menjar-se l'orgull i posar per davant els sentiments. Viuria, sí. Però viuria amb ell, al seu costat, sent un els dos.



























*Si tot s'arreglés estant entre els teus braços, no dubtis que ja fa molt que ho hauria fet. T'enyoro com mai i, és un tòpic, però et necessito per poder somriure.

divendres, de gener 13, 2006

qui avisa no és traidor

Un conte blau


UN CONTE BLAU

Feia poc que havia començat a nevar. Un a un, els cristal·lins flocs de neu s’anaven dipositant delicadament sobre el fred paviment humit. Començaven a baixar els enreixats de les botigues i la gent ja feia via cap a les seves llars càlides i acollidores. Els rodamons ja deixaven de pidolar per buscar aixopluc a recer del fred i la neu. Dels bars vessaven mirades buides acompanyades de sospirs que es perdien en la foscor. I un esmunyedís fred s’escolava per les comisures de la nit i les esquerdes d’un nadal aigüalit.
No tenia ni set anys quan vaig descobrir aquell petit amagatall. Rera el finestró de l’estudi de la torreta, entre les cortines de vellut i la gelor del vidre. Quan hi havia res que m’amoinava, pujava corrent les escales que portaven a l’estudi i m’arraulia vora la finestra, observant la gent del carrer amb el cap emboirat i els ulls entelats de tristor. Ara, nou anys després, encara hi pujo. Hi pujo per pensar, per desconectar, però sobretot per observar Barcelona a través d’un mar envidriat refugiant-me en ella. I era des del meu petit racó des d’on observava atenta l’agitació dels carrers. S’apropava el nadal i, amb ell, tot el que això comporta. Per exemple, aquells dinars familiars, que sembla que mai hagin d’acabar, en que et trobes als pesats dels teus tiets que només veus un cop a l’any i que cada cop que us trobeu et planteges el fet de simular una gastroenteritis. O aquells dies que has de passar amb la família en un hotelet sopant cada nit amb els plastes dels seus amics, els típics amb fills que et torturen cridant com endimoniats, plorant i exigin-te que juguis al “pilla-pilla” amb ells quan tu t’has llevat a les set del matí per anar a esquiar. Però això no és el pitjor. A mi se’m fa un nus a l’estòmac cada hivern quan he de pensar en els regals dels pares i la Caterina. La Caterina és la meva germana petita, que cada any per Sta. Llúcia revoluciona la casa per montar el pessebre. Ai el pessebre... la meva família sí que és un autèntic pessebre, tan sols que...la Maria és la dona amb qui mon pare, en Josep, li fa el salt a la mare quan ella està fent ioga o prenent el te amb les amigues.
Sí. Definitivament el meu problema de cada Nadal són els regals. I és que cada persona és un món i jo m’hi estic hores trencant-me el cap pensant en què puc regalar a cadascú. Per complicar més l’assumpte tots ells són com capses hermètiques: allò de donar alguna pista els dies previs sobre què els faria il·lusió sembla que no existeixi per a ells. Així que aquí sóc jo la que ha de fer d’investigadora intuint que recoi els agradaria. Sempre és d’ajuda sortir a voltar i mirar aparadors per anar agafant idees. I, obviament, també està l’opció de fer algun detallet manual, cosa que requereix més temps i idees originals. Bé, de totes maneres el cas és que aquell dia vaig agafar l’abric i els guants i vaig sortir en busca d’algun regal que fes que els pares i la Caterina s’emocionesin en estripar el paper i trobar-se amb la sorpresa.
En sortir del portal, un aire glaçat i un suau ventet em va rebre amb fredor. Els carrers ja s’enfosquien de fosques tenebres i la nit avançava filtrant-se entre la fosca de la ciutat. Les llums tènues dels fanals ja feia hores que havien fet les primeres pampallugues i s’havien encès encarant-se amb l’obscuritat del vespre. Les botigues ja tancaven però a mi no em calien obertes per donar una ullada als aparadors. Vaig baixar Passeig de Gràcia devorant amb la mirada cada objecte de cada botiga en va. No hi havia res que em convencès. Tot era massa comú, típic, poc original. Tot girant Mallorca vaig topar amb un Pare Noel blau que anava repartint caramels a la canalla. Vaig esbossar un somriure en recordar aquells dies en que jo corria cap als pares noels del carrer amb l’esperança de que em donessin alguna llaminadura. Sembla que fos ahir, quan tot era inocència junt amb un cor massa ingenu. En creuar-me l’home disfressat de blau vaig sentir una mirada clavada en mi i, en un xiuxiueig, va pronunciar en una veu ronca una sola paraula. Era una, encara la recordo. Pronunciada amb una aspror sorda i un to molt fluixet: Aviat. Només una paraula. Una paraula que pot semblar insignificant i alhora vital. Una sola paraula.
A vegades passa que donem importància a coses que no la mereixen. Jo en vaig donar molta a aquell aviat. Em va deixar intrigada i tota la nit que vaig donar-li mil i una voltes. M’amoinava el que poguès passar aviat. Potser era un avís. O potser aviat coneixeria algú. O qui sap! Potser aviat la meva vida donaria un gir inesperat. Sense adonar-me, les meves preocupacions nadalenques m’havien marxat del cap. El Pare Noel i la seva cantarella es tornaven borrossos mentre el cansament s’anava filtrant per les pupil·les, recorrent la ment i adormint el cos en un profund somni.
El soroll del despertador em llevà cap allà les onze. Vaig entreobrir els ulls per veure la neu que encara queia al carrer. A dins, tot era escalforeta gràcies a la calefacció, que funcionava al màxim. L’olor de les torrades calentes i el café recent fet s’escolava per sota de la porta. Arraulida al llit, entre l’edredó i la manta, feia el mandra sense cap intenció de llevar-me. Només quan la mare em vingué a recordar que a les dotze tenia hora a la perruqueria vaig poder deixar la son enganxada als llençols i anar a esmorzar amb els xiscles de la Caterina cada cop que emetien un anunci de joguines. Vaig sortir a tres quarts i cinc de dotze esperitada cap a la perruqueria, on em van acabar de destrossar el cabell amb l’excusa d’un pentinat a la moda. Mentre pujava per la Diagonal cap a casa, un Pare Noel de color blau cel va ensopegar amb mi bruscament en creuar un pas de zebra en vermell. Vaig relliscar amb l’aigua del terra a temps que un braç m’agafès la mà per evitar una dolorosa trompada. Quan vaig mirar-lo als ulls, em va venir al cap la mirada del Pare Noel del dia anterior. Tenia una mirada tendra que m’hipnotitzava perdent-me en els seus ulls i esvaint la resta del món. Tot en un segon. En deixar-me anar la mà, un paper de color blau metàl·lic relliscà de les meves mans i caiguè al terra junt amb les fulles seques que feia dies havien començat a caure dels arbres. En collir-lo i tombar-lo, em vaig trobar escrita una sola paraula: aviat.
Vaig presentir que aviat volia dir que d’aquí poc passarien coses bones. Aquella mirada tan tendra només podia voler dir sort, felicitat, amor, en fi: coses positives. Amb aquest pensament al cap, vaig entrar al portal de casa irradiant felicitat; vaig pujar a l’ascensor tararejant cançons d’amor i vaig arribar a casa donant petons a tothom. No va ser fins que la mare em va recordar que l’havia d’acompanyar a comprar el regal de reis del pare que em van venir tots els mals de cop. Encara havia de comprar el regal dels pares. El de la Caterina l’havia comprat de camí a la perruqueria: un tricicle. Era una de les moltes joguines que sempre demanava en parlar-li dels reis mags. Pel que feia a la mare, sovint sospirava davant l’aparador de la sabateria VOGUE. Si fos per ella, ja les hauria comprat totes, però el pare sempre li deia que tenia massa sabates i que hauria de pensar en coses més útils. La mare, pobra, assentia amb el cap i feia ullets tristos. El que li deia el pare sempre l’afectava molt i s’ho prenia tot a la valenta. Així que, a la tarda, quan vaig sortir, les sabates ja eren meves, ben embolicades en un paper de color cirera madura amb un llaç blanc tot arrissat. Només quedava el regal del pare. L’últim i el més difícil. Per més que hi donava voltes no em venia cap idea original. Potser que li fes alguna cosa jo mateixa. Però el què? Quan em vaig adonar, em vaig trobar asseguda en un dels sofàs de l’Starbucks de Passeig de Gràcia amb un café a la mà, la mirada perduda en els carrers i el cap funcionant a cent per hora.
A fora, al carrer, un parell d’ocellets bebien aigua d’un petit bassal. El més menut empenyia l’altre sense adonar-se de que tres coloms els prenien el lloc per xarrupar aquell líquid incolor. Tots cinc, però, van sortir volant de cop i volta cap a direccions oposades. La causa: un grup de pares noels blaus que venien cridant a cor que vols. Repartien somriures amb targetes. Ajudaven els avis a creuar els carrers oferint-los targetes blaves. S’oferien per carregar els paquets de les dones i els homes que anaven massa carregats donant-los una targeta blava en acabat. Encuriosida per l’espectacle vaig sortir al carrer per observar-ho de més a prop. Al llarg de tot el passeig hi havia uns deu grups blaus de pares noels ajudant a la gent i regalant targetes blaves. El carrer s’anava omplint de gom a gom. Els bars i les cafeteries es buidaven. Cada cop hi havia més espectadors. Baixant pel mig com una gran cascada d’aigua blava, tot de cotxes blaus repartien targetes i anunciaven una inauguració. Tothom parava l’orella per entendre el que del megàfon sortia. No va ser necessari. En passar els cotxes per davant nostre, un gran cartell blau amb lletres negres va ser llegit per tohom: NOU CENTRE COMERCIAL AVIAT.
Després d’aquell terrabastall l’únic que vaig ser capaç de fer va ser esclafir a riure. Un centre comercial. Tot era una campanya publicitària. No podia parar de riure. I jo que havia cregut que era un missatge amagat per mi. Em queien llàgrimes de tan riure. Havia arribat a pensar que la meva vida podia cambiar de cop i volta. Els músculs de la cara em començaven a fer mal de tan riure. Si més no, ara tindria un nou centre per anar a comprar roba. El riure va anar parant fins que vaig aconseguir respirar amb normalitat. Va ser llavors quan vaig pensar que seria bona idea escriure-li al pare un conte com a regal de reis. Un conte de nadal. Un conte on expliquès el que m’acabava de passar. Un conte...blau.

El parking buit



Les vacances han acabat i cada dia és part d'una nova rutina, nova però avorrida. Si més no, sé que per la nit, podré parlar amb tu i començar a coneixe't una miqueta més..
PErò... enyoro veure't entrar per la porta del restaurant de pistes amb la cara tota vermella i dient que estaves rebentat..
i esperar un any per torar-ho a veure és massa temps... et vull ara, aquí i amb mi, encara que això sigui impossible






I eren llàgrimes el que queien dels seus ulls.
Llàgrimes per no poder tornar a veure'l.
Llàgrimes per haver de tornar a esperar
Llàgrimes en veure que el parking ja era buit, tothom havia marxat.

Llàgrimes en veure que no hi ets.











*t'enyoro molt