Les darreres paraules (literatura)

Perquè miri on miri estàs tu? Perquè pensi en qui pensi estàs tu? Perquè encara estàs aquí? Perquè no marxes i em deixes continuar amb la meva vida? Perquè ets com un malson que em persegueix? Perquè no deixes lloc a un altre? Perquè no permets que ningú altre entri en el meu cor? Perquè em fas ser tan freda i distant? Perquè ets tu i no un altre? Collons, perquè t'estimo i et recordo i t'enyoro i no deixo de pensar ni un trist segon en tu!? PERQUÈ???? Si us plau, marxa d'aquí, marxa de mi, marxa i no tornis i deixa'm estimar-lo a ell, o a un altre, a qui sigui...però no et quedis aquí torturant-me amb els teus records... que abans dono la vida si algun cop els he de perdre.
Ekivocar-me i no saber-me compendre... ni a mi mateixa...Què em passa?

I és que et vaig estimar, ho sé, i segur que encara t'estimo i que ets l'únic de qui de debó vaig estar enamorada. I és que vas ser el meu primer amor. I sé que ja és aigua passada, que no t'he oblidat, però t'he deixat d'estimar. Per això mateix et demano que em deixis, surt del meu cap, surt de la meva ment, torna'm el cor perquè se'l pugui entregar a un altre. Perquè, saps? Hi ha un altre. I no vull espatllar-ho i no vull repetir-ho. Perqué ets aigua passada i sé que mai ningú m'havia fet patir tan com ho has fet tu fins ara. Sé que tan sols penses en tu mateix, que mai demanes perdó i que et penses que ets el centre del món. I jo en vaig estar enamorada d'aquests defectes, que malgrat que els coneixia i els patia, també mel's estimava, perquè eren part de la teva persona i jo t'estimava fossis com fossis, amb les virtuts i els defectes, encara que eren aquests els causants de les llàgrimes que vessava cada nit. I sé que no érets perfecte, encara que tu t'ho creies, i que no feies res per canviar, perquè tu ets així i mai has volgut deixar de ser-ho. Malgrat tot, jo t'estimava.
Però ara renego de tu i del teu amor, deixo enrere aigües tèrboles i m'encamino cap a un nou futur, amb algú altre, algú a qui ja estimo i que no em fa patir, tot al contrari.
Tot i així et perdono, perquè sé oblidar i no guardar rencor i jo respecte a tu preferiria morir abans que recordar-te amb aquella amargor que té el café quan encara no l'has endolcit.

Silenci segellat (literatura)

Diuen que no hem de tenir por, que diguem les coses tal i com les sentim. Que no tirem la tovallola i que perseguim les nostres fites. No crec que això s'hagi d'aplicar en tots els sentits... i menys quan parlem de sentiments... i en concret de l'amor. Si, l'amor, allò que quan en pensem, els nostres trocets de felicitat que hi ha a l'estòmac donen bots d'alegria i es remouen agitadament. Allò que ens fa somriure amb aquell somrís que no vol dir res i que a la vegada ho expressa tot, acompanyat d'una vermellor a les galtes enrojolades i una calor sobtada que ens fa ennervosir.

Però no tot són flors i violes. Perquè quan t'agrada algú també sents por, molta por. Por de ser rebutjat, d'equivocar-te, de no ser tu mateixa, de fer-ho malament, por de la por. És aquesta por la que ens provoca aquests canvis d'humor tan empipadors. Perquè quan estàs feliç, tot és perfecte, el món et somriu i tot ho veus amb bons ulls. D'això se'n diu optimisme... i quan estàs alegre i content i feliç ets optimista. Bé, també hi ha altres, com ara jo, que quan estem feliços ens posem eufórics, podem riure per tot i desprendre quantitats desorbitades d'energia. La part dolenta és que desprès la sotragada és més forta i els canvis d'humor més bruscs.
I jo hi penso i hi dono voltes. I això m'extranya, perquè jo mai havia pensat tant en un dia, cosa que s'està convertint en el dia a dia per a mi: pensar. Penso que és incompresinble i que aquest amor és impossible. Penso que mai em miraràs com el miro jo et miro. Que mai arribaràs a sentir tot allò que jo sento i que sempre em veuràs com una amiga, com qualsevol altre. I mentre dins meu senti una bomba de rellotgeria cada cop que et veig tu no sentiràs res. I és que em fa por dir-te el que sent0, por a dir-te que t'estimo i por a no poder deixar de pensar en tu. També sé que no t'ho diré, que prefereixo que no ho sàpigues i visquis en la ignorància.
Potser és de cobards mes jo mai m'he declarat com a valenta. Per aquest cop callaré, per mi i per tu, per no fer-nos mal i per continuar endavant. Perquè sé que el nostre amor és tan impossible com ho és que de dins meu surti un t'estimo.

moi

Ma terra

No sé quins calificatius generals té la gent sobre Barcelona. Però a mi això tan se me'n dóna, perquè a mi els adjectius cutres amb que la pugui descriure algú alien als seus amants em rellisquen i molt. Molts no sabrien ni com descriure-la. N'hi ha la tira, que viuen a 10 minuts d'ella i que en sa vida s'han dignat a visitar-la. N'hi ha que la veuen com una ciutat com qualsevol altre. I finalment hi ha alguns que la veuen amb ulls enamorats, amb un sentiment sincer i profund, que sé que molts de vosaltres no entendreu mai per la vostra falta de delicadesa. Però com anava dient, a mi això m'és igual.
De petita, ma mare em portava per Barcelona, mostrant-me cada carrer com si fos un cofre del tresor. M'ha ensenyat a estimar-la i a valorar-la. Passejàvem per les rambles amb un gelat del Häagen Dazs a la mà i un munt d'històries inquietants entre els braços. M'agradava observar la gent, imaginar què deurien ser i què els hi deuria passar pel cap en aquells instants. M'encantava mirant els artistes cantant i tocant alguna peça de música amb ritme. Els mims em robaven el cor i sempre anava corrent a tirar-los alguna moneda per veure com reaccionaven, si bé amb certa por al principi desprès gaudia com una nena petita, que de fet és el que era. Aquells maquillatges i aquells vestits extravagants acompanyats d'aquell silenci quiet em captivaven ja des de lluny.
Potser va ser llavors quan vaig començar a estimar-la, acceptant-la tal i com era, amb els seus defectes i les seves virtuts. Però ja se sap que quan un és petit no aprecia alllò que l'envolta i qui ho havia de dir que aquella noia que de petita caminava despistada embadalida amb cada engruna de ciutat arribaria a dependre tan d'aquesta ciutat.
No va ser fins fa uns 3 anys que vaig començar a anar sola per Barcelona, jo i ella i ningú més. Em feia gran, quedava amb les amigues i anava a buscar llocs per la gran ciutat. La meva estima augmentava dia a dia i cada segon que passava sentia que una part de mi mateixa es desprenia de mi per anar-se'n amb ella. I jo tenia la necessitat de tornar per recuperar aquesta part però un cop em trobava envoltada d'aquells carrers que observaven la meva inocència i ingenuitat amb calidesa i tendresa una altra part es desprenia i se n'anava amb ella. Fins ara, que sóc tota seva i que em manca algú que recuperi aquestes peces per tornar-me a reconstruir.
Des del parc del Tibidavo hi ha una vista aérea de la ciutat com molt poques he vist en aquests 15 anys. Cada racó de cada paret de cada carrer de la meva ciutat. Els cotxes com formiguetes i la gent com freds flocs de neu. El mar i jo com a protectors, jo hi confio en aquest mar, sé que mai li farà mal i que sempre la protegirà, de tot i de tothom. Hi tinc una confiança cega en ell i en les muntanyes, que sé que faran de barrera per aquells traïdors amb ganes de fer-li mal. Hi confio perquè sé que si algun cop li quelcom passès, tot cauria, el món cauria, el meu món destrossat i les esperances esquerdades, bocins d'alegria i records tirats pel terra i llàgrimes sense propietari buscant algun consol possible, un consol que mai arribaria, perquè sense ella tot s'acaba i res comença.
Però tinc la certesa de que això mai passarà, que sempre continuarà endavant, recordant el passat i mirant cap al futur, protegint-nos a tots i abrigant-nos amb l'escalfor de totes aquelles ànimes que durant segles han viscut a mercè del seu empar.

GUILLEM DE MASPERDIU

La història conta que Pere Natamuntada i Rosaura eren un matrimoni com qualsevol altre, no hi havia amor, si més no per part d'ella perquè ell ho donaria tot per compartir un bri d'amor amb ella. Ell era conegut en tot la comarca per les seves terres, les seves joies i pertenences. Els seus castells es veien des dels munts dels Pirineus, eren grans com fortalesses i imponents com un ogre.A més, estaven rodejats per un petit grup de taques roges dels camps de roselles i un estret rierol que travessava el castell, proveïnt-lo d'aigua sana i fresca i d'aquella remor que fa l'aigua quan baixa xocant amb les pedres i amb ella mateixa.
Per aquells temps, al castell hi vivia un trobador ben conegut per les seves cançons alegres que desprenien amor i joia a aquells que tenien l'honor de sentir-les. Però aquest amor anava dirigit a la flor més bella del castell. Rosaura i Guillem de Masperdiu compartien un amor sincer i agoserat. Es veien molt sovint, coincidint quan en Pere Natamuntada marxava a caçar. S'estimaven amb aquell amor de joventut que empalaga el cor i no deixa més que suspirs indefinits. No és d'extranyar sabent que Rosaura no tenia més de dinou anys i Guillem uns vint i dos. Cada dia que passava l'amor per l'altre creixia més i més, i ja no tenien tanta cura de no ser vistos. Aquell foc que portaven per dins feia que cada cop s'arrisquessin més. Es trobaven fins i tot quan en Pere era al castell, deixaven que els serfs els sentissin, els seus crits arribaven fins a les cuines i les seves mirades els delataven un cop i un altre. I clar, en Pere no era pas un ingenu que passa per la vida fent-se el despistat. Ell estimava na Rousaura, era seva i no la compartiria mai amb un trobador pelacanyes. Tot i així, l'enveja i la tristessa se'l menjaven per dins, el saber que n'estimava a un altre en comtes d'ell, que s'ho feia amb un altre davant dels seus nassos quan hauria d'estar pesant en ell!
I va arribar el temut dia. En Pere va dir que marxava a caçar i així ho va fer veure. Però en tancar la porta va donar mitja volta i va entrar per la porta del darrera tan silenciosament com el seu tratge li ho va permetre. Tot i així, els grinyols de les botes de muntar no van impedir als dos amants estimar-se amb passió i ser descoberts pel marit, qui montaria en còlera i faria fora el trobador a crits i cops.
Un pla molt ben traçat va donar mort al trobador. El marit, encara recelós, va manar matar el trobador i tirar la seva sang al pou del pati del castell. Na Rosaura, que ja feia dies que no sentia a parlar del seu estimat, el va creure mort i va enmalaltir. Empitjorava amb cada silenci del marit. Un dia, el marit li va contar que havia anat a veure un metge i li havia parlat d'ella i la seva malaltia. Aquest li havia recomanat l'aigua del pou del seu castell, ja que per allà passava l'aigua d'una deu d'aigua sagrada. Evidentment, això formava part del pla del marit, però la dona, que no en savia res, se'n bebia un parell de copes cada vespre. Just quan ella va començar a fer cas del marit,vinguè la segona mentida: Pere li contà que feia temps que pels castells de la zona es paralva d'un tal Guillem de Masperdiu, deien que era un trobador amb un do inat per a la poesia i una tristessa ben endins a causa d'un amor impossible que feia temps havia perdut. Rosaura, alegre per saber-lo viu, tan ell com l'amor que sentia per ella, s'anà recuperant i intentà persuadir el seu marit per fer-lo venir a castell a recitar quelcom.
Rosaura tornava a estar alegre. Irradiava felicitat i joventut. No en quedava res d'aquell ensopiment malaltís en que s'havia sumit. Cantava tot el dia amb aquella veu que semblava enviada del cel. Però va ser aleshores, quan Rosaura estava feliç altre cop, quan son marit li contà la veritat: "Rosaura, estimada, si t'has curat ha estat gràcies a la sang del teu estimat, que jo mateix em vaig encarregar de fer-lo matar i llençar la seva sang al nostre pou, del qual tu has anat bevent". Se li caigué el món a sobre, mort, era mort i era dins seu. No dubtà ni un segon. Sabia el que havia de fer. Es dirigí al pou, on tants vespres havia anat a veure aigua, i s'ajegué a la vora. Agafà un ganivet i el premé contra el seu braç, la sang començà a caure mesclant-se amb l'aigua del pou. Finalment, van caure les últimes gotes que marcaven l'enllaç dels dos amants, el darrer enllaç.

Vigilància noctura

Segurament mai hi has pensat. La lluna, tan brillant tan rodona. Cada nit, quan el sol li deixa pas podem observar-la, però mai pensem que ella ens observa. La lluna és com el nostre Déu, el de debó, res d'esglèsies ni diners ni monjos corruptes ni llibres estúpids. La nostra deesa, la que sempre està allà, vigilant-nos i tenint cura de nosaltres. Durant el dia això li és impossible, però a la nit, quan la fosca ens envaeix ella ens il·lumina amb la seva tènue brillantor, ens mostra el camí i ens espanta les pors.
Desprèn una calma i una pau interior com tan sols ella sap fer. Fa que tot allò que ocupa un lloc en el nostre cor s'esvaeixi, per uns instants totes aquelles preocupacions i alegries es fan invisibles, no desapareixen, estan però no les notem. El poder de la lluna envaeix ara el nostre cor. La nostra amiga, tan lleial com un cadell, mai ens abandonarà, sempre hi serà.
La lluna, tan bella, tan dolça, tan melancòlica. Refugi de tantes penes, de tantes llàgrimes. Llàgrimes de dolor que sols ella pot veure, les llàgrimes que portem dins, aquelles que no surten pels ulls, que no es converteixen en gotes salades. Les llàgrimes que patim tots sols.
Espectadora de tants amants, amors apasionats sota la seva tènue llum. Confident de tants secrets, de tants juraments i de tantes promeses d'amor etern. És l'espatlla on es recolzen aquells que, per desgràcia, careixen d'un lloc on plorar. Amiga silenciosa i pasiva. Sota la fosca de la nit, et xiuxiueja suaument allò que vols sentir, ben fluixet, ningú ho sent, tan sols tu i el teu fràgil cor. Un cor que ara reposa tranquil i serè, impregnat per la pau de les paraules de la lluna.

Tot allò que tu em pots donar

132- Jaïa l'amic en llit d'amor, los llençols eren de plaers, e la cobertor era de llanguiments, e el coixí era de plors. E era qüestió si el drap del coixí era del drap dels llençols o del cobertor.
Ramon Llull - Llibre d'Amic e Amat

Ja abans s'havia encarinyat d'un o d'altre però mai s'havia enamorat de debó. Per ella, ell era el seu primer amor, l'únic a qui havia estimat i pel qual ho donaria tot, fins a l'últim bocí d'ella mateixa. Tot havia començat amb una mirada, però no era una mirada qualsevol, era una mirada tendra, cainyosa, alegra, desperta, encisadora, alentadora, era la seva mirada i la de ningú més. No va passar gaire temps fins que van intercanviar unes quantes paraules. Ella era tímida i li costava fer-se amb la gent però quan el va veure per primer cop una veueta dins seu li va xiuxiuejar: endavant, parla-hi, ell no és com els altres, tingues valor. Quelcom dins seu va començar a nèixer, desprenia una valenta brillantor que li donava seguretat a cada segon que passava. Aquest sentiment s'anomenava coratge i gràcies a ell va poder viure allò que en un futur recordaria com el seu primer i únic amor. Perquè amb els anys va descobrir que l'amor de debó és el primer i que tots els altres tan sols serveixen per fer-te'l oblidar.
Els primers instants d'aquell enamorament van ser dolços, tota ella desprenia alegria i vitalitat. Començava a tastar el gust de l'amor i li agradava, tenia gust a felicitat, a alegria, a tendresa a ganes de viure. La tristessa desapareixia quan el veia i parlava amb ell, quan els seus cors s'unien per formar-ne un de sól.
Aquell amor que va començar amb una bonica amistat va acabar amb un trist adéu. Però per això encara quedava molt, havien de passar un parell d'anys perquè aquell amor juvenil s'extingís i s'apagues com el foc quan arriba l'alba. Un amor del qual només van quedar les cendres, unes cendres que encara que fosques i calmades encara cremaven com el primer dia.
Va viure un amor ple, allò que ell li donava no li podia donar ningú altre. Vivien per estimar-se, estaven fets l'un per l'altre i així seria fins a la fí dels seus dies. Tot i així, quan la fosca prenia la nit molts dubtes li assaltaven el cap, dubtes que desapareixien quan sortien els primers raigs de sol, una llum que il·luminava el seu cor i espantava les pors. Tan sols un, un de sol, era el que se la menjava per dintre: I si deixava d'estimar-la? No se'l podia treure del cap, una por que l'envaïa dia i nit. Més tard, amb el temps, va saber enfrontar-se a ella. Va apendre a confiar en ell i, sobretot, en ella mateixa. Confiava en el seu amor, tan el d'ell o com el seu. Sabia que mai deixaria d'estimar-la i que sempre estaria al seu costat, xiuxiuejant-li a cau d'orella que tingués valor, que seguís endavant perquè ell sempre mai la deixaria.
Una trucada telefónica i el soroll d'un avió enlairant-se de fons. Excuses incompletes i incoherents. Viatge de negocis? La mort d'un amic? Visita a un parent? Quina era la veritat de tot allò? L'havia deixat d'estimar? S'havien fet realitat les seves pors?

Ja feia d'un any d'aquella nota de comiat i la trucada des de l'aeroport. Havia continuat endavant, perquè és el que ell hauria volgut que fes. Perquè no s'enfonsaria ni llençaria la tovallola. No l'havia deixat mai d'estimar i als altres els havia acabat odiant. No hi havia aquella connexió especial que hi havia entre ells dos. El so del timbre de la porta i un xiscle d'emoció. Es va llençar als seus braços plorant per tot, per ell, per ella, per aquells dotze mesos de soledat. Perquè avui feia just un any que havia marxat. La raó: comprovar si l'estimava de debó, si encara l'esperaria o hauria marxat amb un altre. Ella no era l'única que havia tingut por. Por de seguir junts tota la vida, por de descobrir uns sentiments que no fossin els seus. Per això havia marxat. Per estar-ne segur que ella encara l'estimava i que passaria la resta de la seva vida amb ell estimant-lo amb la mateixa tendresa dels primers instants. Les cendres reviurien i cremarien amb la força dels amors de joventut.
FI
Què en penso de l'amor? Que és el tot i el res a la vegada. Que sense amor no hi ha vida. Que els plaers i les tristesses que aquest ens proporciona són com la benzina dels nostres dies. Jo hi crec, crec en un amor que acabi bé, un final de conte de fades on l'amor triunfa i viuen feliços i mengen anissos.

Vells temps a la Cerdanya

Antigament era una vall on hi vivien els ceretans i de tan en tan pujaven algunes famílies a respirar l'aire de la natura. Miris on miris, estàs envoltat de muntanyes i camps, la Cerdanya era així i tothom anhelava que ningú arribès i la canviés. Per mi tot va començar ara fa quinze anys però per d'altres ja havia començat abans. La casa era com un llibre, bé, de fet se'n diu book per la forma que té. D'estructura triangular i coberta amb pissarres tallades en forma de mitja esfera. Protegida amb pedra i aïlla per la fusta. Un lloc on ens reuníem les dues famílies, amb tiets i cosins. Pujàvem cada cap de setmana i els estius ens els passàvem sota la fresca dels
Pirineus.
Cada matí, quan ens llevàvem, un intens aroma a café ens deia bon dia. Allà no et pots despertar amb els primers raigs de sol pels porticons de fusta que es passen cada nit com a protecció del clima. Ja un cop a baix, ens trobàvem els grans esmorzant al jardí sota el càlid sol del matí. Ens esmorzàvem mirant els dibuixos que, si t'he de ser sincera, eren Doraemon, un mític. No molt més tard sentíem uns cops al pis de dalt i tot seguit el meu germà i el meu cosí baixaven corrent les escales donant bots i cridant. No era d'extranyar veuren's, desprès d'esmorzar, als meus dos cosins, al meu germà i jo a l'habitació fent guerres de coixins i fent lluites amb els edredons cridant com bojos i deixant l'habitació feta una lleonera. Crec que se m'ha passat per alt explicar que dormíem tots en una habitació inmensa i que entre el meu cosí petit i jo i els grans ens portàvem uns 9-10 anys de difèrencia. Com acabaven les guerres matineres? Us ho deixo a la vostra lliure imaginació.
Quan tota la casa feia goig i tots estàvem vestits de muntanyencs marxàvem d'excursió...com les cabretes.
Les tardes eren de relax pels grans i esport pels joves. El badmingtoon era l'esport per exelència cada tarda. El jardí era ample i ens podíem moure amb tota llibertat. Cap el capvespre anàvem a donar un volt per Puigcerdà, aleshores una ciutat neta i ordenada on l'ambient era ideal per desconectar de les ciutats esverades de la costa. A la plaça l'olor a xurros recent fets t'invitava a menjar-ne i ja era un costum cada cop que anàvem a Puigcerdà. A la tardor, aquesta olor es mesclava amb la de les castanyes calentes que venien a uns cinc metres de les paradetes de xurros. Si segueíem tot recte ens trobàvem a la rambla, on cada diumenge hi havia mercat: de roba, de menjar, d'animalons, de joguets... I els dissabtes hi havia fira, que molt sovint era d'artesans. Pels carrerons que estaven a tocar de la rambla hi havia tot de botiguetes petites que amb el pas dels anys s'han convertit amb botigues de roba i complement de marques cares. Bé, on anàvem, aquests carrerons donàven a un carrer bastant ample i llarg (penseu que estem parlant d'una ciutat de muntanya i les proporcions són diferents!)on, a l'hivern, estava il·luminat per algunes llums nadalenques de colors alegres. Just a l'altra banda de Puigcerdà està el llac, un llac força gran amb una illla petitona al mig, habitatge de les aus i els ànecs de la zona. A l'estiu es podien llogar barquetes de fusta per donar-hi una volta i a l'hivern.... a l'hivern es gelava, una gruixuda capa de gel cobria tot el llac i deixava que s'acumulessin les fulles seques.
Les nits eren d'organització, cadascú preparava quelcom per al sopà, els petits posaven la taula i els joves, amb l'excusa dels deures...es quedaven mirant la televisió. Un cop al llit, ens adormíem enseguida per l'esgotament del dia sentint de fons el cant dels grills a la fosca del jardí.

Tan sols tu i ningú més

"Que Me Quedes Tu" Shakira

.

Que se arruinen los canales de noticias

Con lo mucho que odio la televisión

Que se vuelvan anticuadas las sonrisas

Y se extingan todas las puestas de sol

Que se supriman las doctrinas y deberes

Que se terminen las películas de acción

Que se destruyan en el mundo los placeres

Y que se escriba hoy una última canción

.

Pero que me quedes tú

Y me quede tu abrazo

Y el beso que inventas cada día

Y que me quede aquí

Después del ocaso

Para siempre tu melancolía

Porque yoooo, yoo si, si

Que dependo de ti

Y si me quedas tú

Me queda la vida

.

Que desaparezcan todos los vecinos

Y se coman las sobras de mi inocencia

Que se vayan uno a uno los amigos

Y acribillen mi pedazo de conciencia

Que se consuman las palabras en los labios

Que contaminen todo el agua del planeta

O que renuncien los filantropos y sabios

Y que se muera hoy hasta el último poeta

.

Pero que me quedes tú

Y me quede tu abrazo

Y el beso que inventas cada día

Y que me quede aquí

Después del ocaso

Para siempre tu melancolía

Porque yoooo, yoo si, si

Que dependo de ti

Y si me quedas tu

Me queda la vida...

.

Si tan sols em quedessis tu, res del món em faria trontollar. Perquè ara... a la més mínima sento com el meu cos tremola com una fulla de paper.

Si tot el que diu la cançó és cumplís i tu fossis aquí, al meu costat, encara que el món tremolès jo ja estaria en calma...per sempre al teu costat.

Existeix un amor a distància? Si algú ho sap que m'ho expliqui perquè, pel que fa a mi, no en tinc prou en tan sols recordar.