Fosca silenciosa en terres ceretanes

Fa temps vaig parlar sobre la Cerdanya.
Fa temps vaig descriure uns fets.
Fa temps vaig sentir que allò no era del tot meu.

Fa temps que les coses van començar a canviar.És sota la llum que em proporciona la fosca d'una nit d'hivern on escric aquests mots. Tot és silenci, el silenci, el rei de la nit i el mestre de la fosca. Si t'hi fixes, el pots presenciar dalt d'una de les moltes muntanyes que envolten el centre habitat. Imposant-se sobre els homes, els cotxes, els electrodomèstics, els animals, la natura... la vida. Baixa lentament, esmunyint-se entre les comisures i els racons dels camins. Silenciant el so. Fins que arriba a nosaltres, que lluitem en va per combàtre'l quan ens adorm amb un xiuxiueig sord. Aleshores, tan sols queda la foscor. Una fosca que recorre els carrers, les places i les cases. Tot enfosqueix. Ens porta la por, una por que tan sols nosaltres podem vèncer. És un terror histèric que ens impedeix veure el que és palpable. A la nit, tot desapareix, tot és negre, tot és por. A la nit, tu no ets res. La felicitat és por, l'amistat és paor, la confianá és temor, l'alegria és terror i la vida, negra mort. Una penombra imprecissa que s'escola per les portes i les esquerdes dels paviments. Una freda obscuritat acompanyada de la gelor de l'hivern, escampant l'humit gebre com a senyal, recordant que un cop hagi marxat, no trigarà a tornar.

El vent i la llum del dia escampent la fosca i el fred. El silenci s'apaga sota els primers badalls del sol. L'escalfor dels peus tasta el fred dels gelats terres fent recòrrer així un matinal calfred per tota l'espinada. Despertadors insistents i empipadors que et marquen el començament d'un nou dia. Passes ràpides baixant escales velles i atrotinades. I aquelles torrades sense propietari que han caigut per la pressa del matí. La remor de l'aigua del llac en llevar-se els petits ànecs que han passat la nit arraulits en les seves plomes. Les culleres donen voltes i més volten en un café ja fred, d'on vessen els badalls i els somnis inacabats. És l'escalforeta que transmet el sol la que lleva la vida. La remor dels rius i la fressa de les fulles seques. Els botiguers hissant els ja gastats enreixats i rovellats del dia a dia. I són aquelles noves vides les que acluquen els ulls enlluernats per la tènue claror del dia. Petites vides que no descansaran fins haver vençut la fosca silenciosa de la nit ceretana.






*never give up on the things that make you smile*







*sota la fosca de la nit t'estimaré. sota la por de la cerdanya, et recordaré*

La nit en els teus ulls (lite)

És la neu la que cala els records. No deixa que marxin. Els reté en el meu cap, els manté recents i calents.

Tengo que irme ya, abrázame. Nada más llegar te llamaré.

L'espurna de la primera mirada, el foc de les que la van seguir, la flama d'un sentiment. Paraules que es perdien en el no res. Mots que no calia pronunciar per saber-los sentits.

Déjame marchar, no llores más. Túmbate otra vez, te dormirás.

Van passar mesos fins que vaig adonar-me de que m'havia enamorat. Mesos de confusió en que sol sabia que volia veure't i abraçar-te. Mesos en que començava a saber el que volia dir estimar. Fins que vaig adonar-me de que et necessitava, una part de mi et necessitava per poder ser feliç, per ser jo mateixa, per ser feliç continuant estiman-te.

Te he dejado atrás y pienso en ti Oigo “adiós amor” caer sobre mí.
Quiero irme de allí, no puedo escapar. Necesito volverte a abrazar.

Diuen que és amor. Diuen també que és tendre. Jo dic que és inesperat, mai saps quan ve i quan marxa. No és precís ni per un mateix. No és clar, sinó confús. Amor és confussió, però jo no n'estava pas de confusa. Sabia que l'estimava. De fet, encara ho sé. Sabia que jo era ell, que sense ell jo no era. I de fet, encara ho sé. Perquè jo ara no sóc ningú. No sóc ningú sense ell.

Ven, cálmate no llores más, si cierras los ojos verás que sigo junto a ti, que no me iré sin besar una de esas lágrimas que van desde tu cara al mar, la vida viene y va y se va...

Perquè jo sóc petita i vulnerable, el necessito per poder somriure. És com la benzina que m'anima a enfrontar als demés. A mirar el món amb foc als ulls, amb la mirada decidida i el cap ben alt.

Salgo del portal, quiero morir. Tú en la habitación, llorando por mí. Tú me has hecho tan feliz que siempre estaré a tu lado, cuidando de ti.

Què faria jo si tu marxesis? Si em deixesis aquí, enmig de tota aquesta fosca. Que faria jo en aquesta foscor si tu ets la meva llum, com una petita cuca de llum que m'il·lumina el camí, perquè no em perdi i no caigui pel camí, perquè no ensopegui amb cap pedra, seguin-te a tu, a tu i a ningú més.

Ven, cálmate no llores más, si cierras los ojos verás que sigo junto a ti, que no me iré sin besar una de esas lágrimas que van desde tu cara al mar,

Que es fonguin totes les llums del planeta, que s'acabi tota l'aigua del món, que desapareguin totes les ànimes bones que m'envolten, que es sequi el mar i es fonguin les muntanyes, que les llàgrimes no tinguin fronteres i els cors trencats no trobin els seus bocins. Que caigui el món si cal! Però tu, tu no, ara no, no un altre cop, no em deixis. Queda't per besar-me les llàgrimes que s'escapin dels meus ulls quan el cor em digui prou, queda't per dibuixar-me un somriure sincer quan tot sigui nit, queda't per espantar les ombres i atreure els somnis...
Queda't per mi...

la vida viene y va y se va...

Queda't si m'estimes.










[Adiós- La Oreja de Van Gogh]




*t'estimo* Perquè ara el sol no brilla i la nit ha enfosquit encara més. Perquè et tinc el cap ara més que mai. Perquè t'estimo. Torna...si m'estimes.

Ara és ara

ARA ÉS ARA

Recorro la vora del llac tot pensant en el que ha passat, el que he deixat i sé que no tornarà. Les festes de l'estiu sempre han acabat a la vora del llac, els focs d'artifici des de la petita illa del mig i tot de gent guaitant bocabadada el cel de colors.
Recordo haver submergit els mal de caps en aquesta aigua gelada, mirant els ànecs amb ulls envejosos de llibertat. Remar pel bell mig del llac, deixar-se portar pel que et diu el cor i no pensar en res més, tan sols en les muntanyes d'empar que t'envolten, que t'observen i t'acullen amb tendresa.
I són aquests carrers els que ara devoro amb els ulls, desitjant perdre'm-hi i no tornar mai més. No hi ha sol, ho sé, l'ombra empaita la llum deixant un aire de tranquil·litat i calidesa tan sols possibles allà. Encara conserven el tradicional aire de poble de muntanya, on la gent es coneix i s'acomiada quan es veu.
És Puigcerda, una part de mi que mai ningú podrà prendre'm. Sóc més ceretana que no pas barcelonina i això em calma per dins quan per fora estic neguitosa. Sé que m'enten perquè em recull en el seus carrers, cada pedra col·locada amb tendresa per aquells que la contruiren em donen força i valor, sense els quals no podria continuar existint.
Ara és Puigcerdà, de fet ho ha estat sempre, però ara més que mai, perquè si algun cop em me'l treuen, em trenquen la vida, el seny i el cor.








*No tot és com els demés ho veuen, no tot és gris i lleig.*

Pocs dies, grans avenços

Suposo que m'ha anat bé desconectar un parell de dies.
Desconectar i no pensar, no pensar en allò que feia dies no em deixava raonar.

I és que jo ja sóc feliç pensant que la llarga espera de 365 dies ja arriba a la seva fi.


Tornar a pujar
Tornar a esquiar.
Tornar a veure'l.
Tornar a riure.
Tornar a recordar.
Tornar a enrojolar.
Tornar a somriure.
Tornar a viure.
Tornar a estimar.


Ja falta poquet, 2 setmanes i ens tornem a trobar.














*Jo sé d'una que m'haurà de soportar els rollos a mitjanit i els crits emocionats, eh laura? *

*t'enyoro

Fosca

Quan tot és fosc, m'envaeix la por, una por freda que sutilment s'infiltra per les comisures de l'ànima, una por lletja i confusa. La por que tenen els nens petits quan els pares apaguen els llums i unes ombres esgarrifoses i espantoses es deixen veure, apareixen per espantar-nos, per riure's de nosaltres, per fer-nos mal. Unes ombres de fet, però unes ombres que fan dilatar les pupil·les i empalidir el rostre. Per dir-ho en poques paraules, una por terrorífica.
Però és ara, ara i no abans, quan me n'adono de que aquesta fosca la puc enfrontar jo sola, sense l'ajut d'una mà que em premi ben fort donant-me ànims.
És aquesta por la que darrerament vaig superant, la por a la mort. Perquè ara més que mai sé que vull viure, que estimo la meva vida i no la canviaria per res del món.









Gràcies per fer-me veure que jo podia amb ella, encara que hagi trigat un any en adonar-me des de que m'ho vas dir. *t'estimo*

Cauen llàgrimes

Cauen llàgrimes i no me n'adono.
D'on surten?-em pregunto.
Una barreja de dol físic i mental.
Per que m'ha afectat tant això?
Jo tenia present que no m'agradava.
Sol era un joc, per oblidar l'amor.
Perquè a mi l'amor em feia mal.
I alhora em feia feliç.


Per què vaig voler canviar-ho tot?
Jo ja estava bé somiant en el meu any nou.
La llarga espera d'un any d'aquí poc arribara a la seva fi.
Ens tornarem a veure, podré reseguir-lo amb la mirada
i veure com em travessa descaradament l'ànima amb
les dues pupil·les d'aquell marró tan intens.
Jo ja estava bé somiant en el retrobament, tan com ho està
una nena petita quan sap que els reis s'aproximen.
Sentia que el cor m'anava a sortir del pit quan pensava en ell.
I, per què enganyar-nos? Passar una setmana a prop seu també
em feia recordar moltes coses.


Diuen que l'oblidi, diuen que no hi pensi.
Priveu-me de respirar abans de privar-me d'estimar-lo.
No, no és de la mateixa persona de qui parlo però les dues
van marcar el final i el començament d'uns temps ja passats.
La música de fons, desfilant malencoliosament dies en blanc i negre,
mirades perdudes en records molt recents.


Ploro i no sé perquè. Suposo que tenia raó, tan sol necessito algú
que m'estimi i em fagi cas. Algú que estigui al meu costat i no m'abandoni.
I això, jo ja ho savia que no ho trobaria en un marrec de dotze anys.
Però tot plegat era un joc, un joc per oblidar l'amor.
Vaig jugar amb foc i vaig sortir escaldada, i ara aquí estic, buscant a la
desesperada un vas d'aigua freda perquè m'ajudi a calmar aquesta ardor que porto dins.






No busco algú en qui recolzar-me. Crec que ja he buscat prou. I ja n'estic fins als ovaris de creure en l'amor i que aquest desprès em giri l'esquena. I estic farta de que la gent es pensi que pot jugar amb mi quan li dona la gana i desprès deixar-me tirada.



*t'estimu* només a tu i a ningú més. Ah i, per cert, gràcies per ajudarme a creure més en mi mateixa. *t'estimu*

Desperta innocent noia! Ja es hora de fer-te gran!

Fosca confusió.
No ho entenc.
No comprenc què gira al meu voltant.

De fet, crec que tot és culpa meva, que ho he enmerdat tot quan ja estava bé com estava.
Jo em conformava deixant l'amor sota candau,ben tancadet en una caixa que no gosava obrir,
perquè quan vaig provar d'obrir-la, ja en vaig sortir escaldada.

Ja estava bé somiant en un algú que creia imposible, un algú que fa un any que porto esperant per
veure'l. Imaginar allò que em un cop em va fer somiar. Imaginar amb inocència que potser es podia
repetir. La màgia del moment, l'espurna d'una mirada.

Tan de bo, d'aquí a uns dies, quan estiguem tots reunits altre cop... tan de bo la torni a veure aquesta espurna.
Tan de bo que em provoqui aquest atontament típic de les noies tontes. No per voler ser tonta, si no per sentir-me normal ni que siguin uns instants, per sentir durant uns minuts que faig el que fa tothom, que estic al mig i no hi ha un horitzó proper.

Massa sorpreses en tan sols una nit. Massa emocions per a una ànima descontrolada. Tot gira i gira i dona voltes i jo que ja no sé en que o en qui pensar. Jo, que fa quatre dies estava estirada al llit, fent el mandra i pensant en com començaria l'any.














Tan de bo no haguessis marxat mai. Tan de bo encara estiguesis aquí. Tan de bo m'estimessis tan com jo t'estimo a tu. [Tu me manques]

* Realitat

Ara que me n'adono, tot és molt confús i alhora injust. No trobo just que la gent no entengui que sóc humana i que quan no estic bé necessito plorar, necesssito estar trista i necessito deixar de somriure durant uns minuts. Em provoquen calfreds frases com: "No ploris, va, jo no vull que tu ploris". Perquè no? Perquè no puc plorar!? No sou ningú per negar-me el dret a plorar i a estar malament. No enteneu que ja retenc massa problemes perquè a sobre em priveu del dret a plorar. Nó sóc forta, mai ho he afirmat, ni ho he insinuat. Em veieu així i això em fa mal, perquè és com si veiesiu en mi un robot amb forma humana però sense sentiments, buit per dins, com si tan sols fos una noia amb quatre rínxols i un serrell mono que acompanya un somriure fals. I em fa mal quan sento paraules que creieu que són d'ànim i que tan sols serveixen per enfonsar-me més. Així com els vostres pensaments egoístes creient que a mi mai em passa res, pensant-vos que les quatre parides que us puc dir pel matí són tot el que em passa i el que m'amoïna. De debó us les creieu? De debó creieu que em preocupa si vaig o no a esquiar, si tal o qual a dit tal o si ahir em va passar tal¿? Si penseu que si...aleshores és que no em coneixeu. No demano res ni exigeixo mai imposibles. És per això que ho dic ara, traient-me un pes de sobre i intentant veure una mica de claror en aquesta merda realitat. Sóc una persona i tinc sentiments, que no són sempre el que aparenten.



























































*Només demano que algú m'estimi i no em digui coses que em travessin l'ànima*

Masella

*11 dies per estar més a prop teu. *

Pàtria (lite)

LES BARRES DE SANG

Dins son palau de Valldaura

trist està Jofre el Pelós

mirant son escut que penja

d'un feix de llances i estocs.

Los cavallers ja li diuen:

- De què estau tan neguitós?

- De veure ma adarga llisa

com un llibre sense mots.

- Llisa n'és la vostra adarga

més té el camp de plata i or.

- Bé te el camp d'or i de plata.

més és un camp sense flors.-

Mentre diu eixes paraules,

una carta n'ha desclòs;

la lletra n'és del gran Carles,

lo segell d'emperador:

"Los normands entren a França;

ajaudeu-me, el meu nebot,

que si vós me dau ajuda

cada braç valdrà per dos"-

Quan les lletres són llegides,

-Cavallers, anem-hi tots-.

Ja es cobreix de fina malla,

ja se'n calça els esperons,

ja se'n volen cap a França;

bon camí que Déu los do.

Quan lo camí se'ls acaba,

se'ls comença el treball fort..

Carles Calvo està en batalla

i el normands li prenen lloc,

com un mur de ferro verge

avançant cap a mitjorn;

ragen sang, destrals i llances,

les ballestes ragen foc.

A la primera envestida

lo mur de ferro se romp;

los normands van de recules

per escapar de la mort.

A la segona envestida

no se'n veia cap enlloc.

Los francesos demanaven:

-Qui és aqueix batallador?

-Lo comte de Barcelona,

lo comte Jofre el Pelós-.

La darrera de les fletxes

l'ha ferit a prop del cor.

Ja lo n'entren a una tenda

que prengué als normands traïdors;

lo primer que l'hi visita

n'és Carles emperador.

Carles mira ses ferides

ses armes mira el Pelós;

tot mirant les seves armes

sospirava de tristor.

-No sospireu, lo bon comte,

mon metge arriba tantost.

-De les nafred no me'n sento,

sols me sento de l'honor,

puix en lo camp de la guerra

per mon escut no hi ha flors.

-Si el teu escut n'està sense,

ton pit està vermellós-.

Posa els dits en la ferida,

los passa per l'escut d'or.

Si el comte Jofre plorava,

encara plora més fort,

mes ses llàgrimes de pena

ja són llàgrimes de goig.

-Grans mercès, lo rei de França,

grans mercès, l'emperador.

Si no puc tornar a veure-us,

Catalunya i Aragó,

est testament vos envio

escrit amb sang de mon cor:

graveu-lo en totes les torres,

brodeu-lo en tots mons penons,

i porteu les quatre barres

a les quatre parts del món-.

Oh soca de nostres comtes,

Déu no et vol arrencar,no;

de les barres catalanes

tu en seràs lo portador;

grans províncies les esperen

per gravar-les en son front,

los espanyols en ses armes,

los catalans en son cor.

Jacint Verdaguer, Pàtria (1888)

SEGUIM LA FLAMA DE LA LLIBERTAT

Arraulida en la flassada,

a la bora de la llar

segueixo el ball d'una flama,

la flama de la llibertat.

Enyoro ma terra i ma pàtria,

mons turons tots nevadets.

Ma ciutat, tota ella màgica

i mons carrers que esperen drets.

Mons orígens que em reclamen,

visc amb el cor en ma dolça mar.

Mes dues ànimes ploren

ja em supliquen de si us plau tornar.

Sang daurada enyorada;

groc intens carmesí

Deixa'm estimar-te, ma estimada

si no vols fer-me embogir.

Des d'aquí, a tots, catalans:

no us inclineu a l'enemic

Traieu les armes als arrogants castellans

Que tots units els farem treure del mig.

Treu l'estendart i puja, orgullós, senyera

Lluita lliure independència

Trontolleu espanyols de vulgar sang superba

Que tots junts us enviarem a una humil inexistència.

*Crida llibertat, crida independència, però MAI MAI MAI et deixis dominar pels que porten la violència*