Xafogor estiuenca

Era un xafogós dia d'estiu. La calor es feia insuportable però tot i així, havíem quedat per anar a donar un volt. Vam fugir del típic punt de trobada encaminant-nos cap al centre. La calor demana més calor i amb l'excusa i la broma de: anem tot recte, acabem al mar. Travessàrem mitja Barcelona. Carrers desconeguts i avingudes amples per on corria un aire fresquet que ens feia recuperar el seny a estones. No és fàcil anar tot recte per dins d'una ciutat, bàsicament perquè ara per ara no està a les nostres mans la qualitat de traspassar parets, però no impossible. Arribàrem a la Ronda de St. Antoni, era la part baixa i, malgrat la calor, elles persistien en busca de noves sortides, el pa de cada dia vaja. Tot i així, no ens hi apropàrem ja que no entrava dins de la nostra línea recta imaginària. Passàrem pels carrerons del Rabal. Estrets i acollidors. De fet, eren tan estrets i antics, que el sistema d'il·luminació és basava en un cordill lligat a banda i banda del carrer d'on penjava un llum rodó amb potència suficient per evitar possibles ensurts nocturns. Observàrem els edificis de pedra els balcons dels quals estaven perfectament guarnits amb tot de flors i algun que altre estenedor. Massa bonic i massa curt el trajecte, quan ja n'estava d'aquells carrers enamorada fins a les pestanyes topàrem amb les Rambles. Amb els braços oberts, acollien a centenars d'extrangers, tots ells meravellats amb el casc antic i la vista marítima. Un petit canvi de plans i la nostra línea recta es va desviar cap al mar. Seguírem caminant fins a topar amb el Maremagnum, on una ampolla d'aigua freda de dos litres ens va apaivagar aquella xafogor que feia hores que sen's havia enganxat al cos com un paràsit. Desprès de donar voltes i més voltes ens estiràrem en un banc en ombra darrera de l'Aquàrium, amb vistes al port i amb una fauna marítima a les nostres esquenes. No ens hi vam estar poca estona, sen's feia tard i encara teníem mitja Barcelona per caminar. Vam tornar agafant una drecera. Plaça St.Jaume i Portal de l'Àngel. Desprès de passar les grans aglomeracions de gent que aprofitaven els darrers dies de vacances, vam enfilar Passeig de Gràcia amunt. Estirades en un banc d'allà la vora, vam respirar l'aire de ciutat, aire pur amb música estrident de cotxes de fons. El recorregut va acabar a casa la Carlota, a la cuina dels Freixenet amb galetes amb nocilla.
Crec que va ser un dels millors dies de la meva vida i posaria la mà al foc i no em cremaria que va ser el dia que vam caminar més. Espero poder-ho tornar a repetir! Però aquest cop les 5, jeje.

Aniversari a les golfes!

-Una imatge val més que mil paraules-
Cares de felicitat desprès d'una llarga nit sense dormir i un bon dia refrescant jeje! Tan de bo tots els meus aniversaris fossin tan divertits com aquest, amb vosaltres incloses!! jejjeje Ara que us he trobat, no us deixaré per res del món. L'amistat costa de trobar, però un cop que ja la tens, agáfa-la bé, estreny-la, cuida-la... perquè és per tota la vida i amb el pas dels anys lo més preciat.
Tan de bo no m'haguès de separar mai de vosaltres perquè si algun cop passès, el món se'm cauria a sobre i mirès on mirès, la foscor m'empanyaria la vista i el cor.

L'enyor d'un amor

Sovint tanco els ulls i m'imagino un món sense esperances. Un món on el sol no brilla i la pluja no és dolça. On els somnis no són el que tu vols que siguin, on tu no hi manes, ells estan per sobre de tu i et dominen sense tu poder-hi fer res.
De sobte obro els ulls i miro al meu voltant, penso: no, això mai passarà. M'apropo a la finestra i miro el cel blau. El sol càlid m'acaricia la pell i amb la seva escalfor em diu que tot anirà bé, que la por és tan sols el reflex del nostre cor i que quan aquest assumeixi el que ha perdut, ja res el farà tremolar. En aquest món la gent és feliç, no existeix el patiment i l'amor el pots trobar sota cada bri d'herba. La gent s'estima i les llàgrimes, les llàgrimes sol són d'emoció. La tristessa només és per aquells a qui no els hi agradi somiar, per aquells qui no creguin en un món millor, en un futur feliç on l'amor sigui el tot per a tu.
Però aleshores reacciono, aquest món només està en els meus somnis. Els somnis que em porten cap a la felicitat. Perquè aquí, on tu i jo estem, la felicitat no existeix. La gent no és feliç i l'amor el trobes sota una galleda d'escombraries, una de cada 3000. I quan la descobreixes i li comences a agafar estima, marxa del teu costat, marxa per sempre i et deixa sola. Però tu no s'ho pots retreure, perquè tu tan sols vols el millor per ell, et conformes amb que sigui feliç allà on sigui, amb qui sigui, encara que no siguis tu. És un món fosc i gris on la pluja esborra els dolços records. Aquells records de quan tu érets feliç, de quan la galleda encara amagava un dolç secret. I ara què? Continuar buscant una altra galleda amb regalet? No. Què passa quan hi deixes de creure? Quan l'últim que vols en aquest món és que la gent et parli d'allò que et va trencar el cor i te'l va deixar sagnant per algú que no tornarà. Un amor negre i cruel que no se'l desitges a ningú, ni al pitjor dels teus enemics. Perquè les llàgrimes que tu has vessat no se les mereix ningú. Què passa quan una veueta en el teu cor no deixa de repetir-te aquelles paraules que no li vas saber dir a temps. Quan l'únic en el que penso és en dir-te que t'estimo.

COM SÓC JO?

Ulls que em miren i ressegueixen cada racó del meu cos. Ments intrigades que intenten imaginar-se el meu passat per mitjà del meu físic. Gent que s'atura davant meu, que em contempla interessada mentre em fotografia repetidament.
Unes cames llargues i una figura esbelta però consistent. Sempre m'han classificat com a model de bellesa de l'època i suposo que deu ser per això que la gent em mira més que a les altres. Tot i axí, no sóc res de l'altre món però alhora massa valuosa per als que m'envolten.
Cada dia, en obrir-se les portes, veig passar tot de gent que persegueix els seus somnis, que viu amb esperança i que mai es deixa vèncer. M'agradaria ser com ells, poder sortir d'aquí i anar ben lluny, veure món, conèixer gent i que la gent em conegui a mi, per com sóc jo, no pel que diuen textos i persones alienes. Però què voleu, no sempre tenim el que desitgem i aquest és el destí d'una estàtua d'un museu d'art.

Hola!

Hola! Sóc la Olga i aquest és el meu blog. La de la dreta sóc jo... però fa uns mesos. D'ara en endavant publicaré els treballs i informació i més coses, suposo... Però ara no tinc res a dir, així que adéu!